Público
Público
ENTREVISTA A MARIA BARBAL

"Soc una noia de poble. Això de ser escriptora em semblava una cosa d’un altre món"

Recentment guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l’autora de 'Pedra de tartera' i 'Tàndem' repassa en aquesta entrevista la seva trajectòria vital i literària, i reflexiona sobre l’ofici d’escriure, la maduresa i els moments de canvi, una constant en la seva obra

L'escriptora Maria Barbal, durant l'entrevista amb 'El Quinze'.
L'escriptora Maria Barbal, durant l'entrevista amb 'El Quinze'. Montse Giralt

Determinada i humil, Maria Barbal no gasta ínfules bohèmies, ni pretensions de figurar a cap capelleta perquè la convidin a saraus. Des que va publicar Pedra de Tartera, una de les novel·les escrites en català més traduïdes a d’altres llengües, no ha deixat d’oferir als lectors històries on els personatges s’han d’enfrontar a canvis poderosos que transformen la seva manera de viure. Diu que escriu per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. Discreta i reservada, l'escriptora nascuda a Tremp el 1949 acaba de ser distingida per Òmnium Cultural amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i la dificultat d'alternar la professió, l'escriptura i la maternitat, des de l'any 1985 ha publicat 11 novel·les i tres llibres de contes, a més d’haver escrit per a nens i d’haver col·laborat amb premsa.

La seva formació, des del parvulari fins que va acabar la carrera de Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona, va ser exclusivament en castellà, i en aquest sentit confessa que "si algun mèrit he tingut, igualment que un gran nombre de persones de la meva generació, ha estat fer aquell esforç individual, a hores lliures de la feina, d’intentar posar-me al dia, començant per allò més bàsic, que és aprendre a escriure el català sense faltes".

On recollirà el premi que li ha concedit Òmnium encara no es pot dir, però ella confirma amb els ulls enriolats que ja ho té decidit. Però com que no vol donar-ne detalls, toca especular. Ara bé, no cal ser Sherlock Holmes per endevinar que la cerimònia no es farà a Barcelona, Tremp té molts números d’acollir el que serà un homenatge a una de les escriptores més fermes de la literatura catalana.

En aquestes alçades de la seva trajectòria, què suposa haver estat distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?

Justament pot passar en aquestes alçades quan ja ets grans i has escrit bastant, diguem que és una situació propícia. Llavors ja hi ha tot el tema de a qui es dona i perquè. Però per a mi ha estat inesperat i molt satisfactori perquè em sento reconeguda. Nosaltres anem fent, anem construint, anem escrivint i publicant, i quan et donen un premi així sents una gran alegria, perquè penses que t’ha seguit una sèrie de persones i això és molt satisfactori.

El 2021 està sent un any prolífic en premis. Ja el va començar recollint el Pla per 'Tàndem'. Com porta això de tenir el focus a sobre?

Els premis normalment els agafo bastant bé, amb tranquil·litat. Evidentment al Premi Pla m’hi vaig presentar i hi havia la possibilitat de guanyar-lo i m’ha fet il·lusió tenir-lo. Tot i que això dels premis no deixa de ser una situació anòmala que et destarota la teva petita organització. I dic petita perquè la meva no és gaire gran. I quan guanyes un premi et trobes sent més visible i per a mi representa una certa incomoditat.

Té fama de tímida i reservada.

Sí, però més que res perquè sinó no hauria fet pràcticament res perquè em costa concentrar-me. Amb el telèfon, els correus i tantes qüestions que has de respondre… això em trasbalsa; i tot plegat, amb els premis s’accentua, però també sé que serà només un temps i ja passarà.

La novel·la 'Tàndem' que li ha merescut el Premi Josep Pla, la va escriure durant la pandèmia?

No, Tàndem estava acabada el 2015. Sorgeix d’una manera molt espontània, tinc la idea, l’escric i veig que ha resultat una novel·la breu i la deixo, i penso que ja la tornaré a mirar, i que pot ser una novel·la que pot donar més fruit, amb més personatges o amb els mateixos, però amb més argumentació. Passa que després em poso amb dues novel·les que m’han donat molta feina d’argumentació i d’escriptura que són En la pell de l’altre i L’amic escocés. quan el procés d’aquestes novel·les s’acaba me'n recordo que tinc algunes coses escrites, una d’elles Tàndem. la repasso i la dono a llegir i començo a rebre reaccions positives, i aquestes coses t’animen i després ve la idea del premi.

Els seus protagonistes, l’Armand i l’Elena, fan veure al lector que quan et jubiles segueixen passant coses.

"La vida no s’acaba quan et jubiles, hi segueixen passant coses i necessitem continuar respirant aire nou"

Per edat conec moltes persones que estan en situacions que podrien ser les seves, i he notat que en aquest període hi ha com un final abans del final. Això de "l’ai que bé, ja et jubiles, ara podràs fer tot el que no podies fer". Però escolta, tot el dia no estàs llegint, tot el dia no vas a música, tot el dia no fas gimnàstica. És a dir, és un canvi i tu fins a on et permets? Tota la resta ja ho has viscut, i ara què? Això ho plantejo amb aquests dos personatges, que tenen situacions diferents però que estan molt necessitats d’afecte, perquè la vida sense afecte resulta dura. El que volia plantejar són les barreres que es posen ells mateixos, i això que em sembla un tema interessant i que no és exclusiu de la tercera edat, sí que s’accentua quan et jubiles. Si t’aparelles, tens fills, després què, ja està tot? Per a la societat en certa manera ja has fet allò principal, però la vida no s’acaba quan et jubiles, hi segueixen passant coses. Necessitem continuar respirant aire nou, tenir amistats… i jo volia plantejar això.

En el seu cas, després de més de mitja vida fent classes en un institut, com va gestionar la jubilació?

En el meu cas ha estat un pèl diferent. Vaig prendre una decisió que també va tenir una gran dificultat. Vaig demanar una excedència a finals del 1999, porto 20 anys sense fer classes. Feia una feina que francament m’omplia, però de sobte va venir l’escriptura i tenia clar que compartir-ho tot plegat era complicat.

Així que li tocava haver de compaginar maternitat, ensenyament i escriptura i no va voler jugar a fer de superdona.

Tu ho has dit. Tinc dos fills, en aquell moment eren adolescents i de veritat que hi has de ser. I aleshores, vaig passar un temps molt malament perquè no vaig encertar gaire el moment de deixar les classes. Era quan just havia acabat Carrer Bolívia, venia d’un permís sense sou de dos mesos i després vaig demanar l’excedència. I aleshores em vaig trobar sense escriptura, no tenia cap projecte al cap, no tenia les classes i m’ho vaig passar força malament. Pensava que havia fet un error fort. Van ser uns mesos dolents, però em van ajudar i ja està. Per tant, la jubilació per a mi va ser avançada. Però tinc molta gent al voltant que s’han jubilat i l’animació els hi dura 15 dies. Si estàs bé físicament i mentalment també pots fer moltes coses.

Una altra de les idees que defensa a 'Tàndem' és que l’amor no caduca, no té edat.

L’amor i l’afecte no caduquen mai. Segur que hi ha persones de molta més edat de les que faig sortir al llibre que s’enamoren. Ara, si em preguntes si aquest enamorament és com el primer, doncs no ho sé, però trobes en l’altra alguna cosa que et fa sentir bé. I això els hi passa als protagonistes de Tàndem, ells ja no tenen gaires ganes d’explicar-se la vida, però sí necessiten afecte. I amb aquesta situació el que vull que es vegi és que en aquest estadi de la vida també s’ha de ser valent.

Maria Barbal, durant l'entrevista. Montse Giralt

Escriu 'Pedra de Tartera' als 30 anys. Fins aleshores això d’escriure ho portava una mica en secret?

En secret, secret, no, però mai havia pensat que aquesta tendència meva tindria una possibilitat d’arribar als altres. Jo escrivia petits diaris, alguns versos, algun reportatge de viatge que havia fet. No sé, jo no tenia cap… soc una noia de poble. Això de ser escriptora em semblava una cosa d’un altre món, tampoc tenia contacte amb cap escriptor, cap editor o cap periodista. I malgrat no tenir entrebancs directes, escriure no era fàcil per a mi perquè la dedicació familiar era molta.

Però vostè arriba amb 14 anys a Barcelona, estava en contacte amb les coses que circulaven per la ciutat, o no?

"En el meu cas l’escriptura és una cosa molt subtil i molt lenta"

Sí, però no et pensis, durant totes les vacances jo torno a casa, i estic molt arrelada al Pallars. Fins als anys 70, fins a la carrera, no em situo a Barcelona. No tenia cap vinculació literària, el màxim que coneixia eren uns llibreters fantàstics que hi havia a Tremp, però tampoc hi tenia molta relació perquè eren uns senyors molt grans. Això sí, llegia molt, Salvador Espriu per a mi és importantíssim. En el meu cas l’escriptura és una cosa molt subtil i molt lenta. Pedra de Tartera surt més com una necessitat meva de donar sortida a una història, i passa quan ja porto molt de temps amb l’afició de la lectura, i en aquell moment ja tinc 30 anys…

De 'Pedra de Tartera' es desprèn un amor immens per les contrades on va néixer. M’imagino que al principi de ser a Barcelona s’enyorava molt del Pallars.

M’enyorava bojament. Amb persones del mateix poble ens vèiem els caps de setmana i ens enyoràvem i de vegades ploràvem, i recordo alguna companya que estava pitjor que jo i ens consolàvem. Els caps de setmana no podíem tornar a casa. A Barcelona hi passàvem el trimestre sencer, en aquella època el viatge al Pallars no era cap subtilesa.

I de més gran, no va tenir temptacions de tornar-hi?

Sí, clar, jo hauria pogut tornar amb poc esforç. Si m’hagués sortit una feina penso que sí que hi hauria tornat. Tot i que ja havia anat fent relacions, comparat amb les companyes que et deia, vaig tenir molta sort perquè quan vinc aquí m’inscriuen al Montserrat, i de seguida conec gent que fa escoltisme, em conviden a conferències, de seguida se m’obre el vano i allò em va ajudar molt a quedar-me en certa manera. I el meu marit és de Barcelona. Ell ja tenia una feina i això ho decanta.

De les lectures d’aquesta època de formació quines recorda amb més afecte?

Vaig començar llegint poesia i entre els primers llibres que compro als 16 anys amb els meus pocs diners, i que encara guardo, hi ha Solitud, de la Víctor Català, una edició de Selecta; compro l’antologia d’en Castellet i Molas i després una mica més tard venen els llibres de la Mercè Rodoreda que també es publiquen als anys seixanta.

No va poder formar-se en català i el va decidir estudiar quan ja havia acabat la carrera. No li va passar pel cap escriure en castellà?

"Em vaig abocar a les lectures en català. Volia recuperar el que m’havia perdut"

Tinc coses escrites en castellà, però no. En català no hi havia res i jo feia una muntanya de faltes, perquè no te l’ensenyaven però el volia aprendre i quan acabo la carrera de romàniques i hispàniques ja tinc aquesta voluntat i aquest interès. I m’aboco a les lectures en català i vull recuperar el que m’he perdut, i m’apunto a cursos de llengua per tenir una formació normativa i llavors quan arriben les primeres oposicions m’hi presento.

Dels gèneres que ha tastat, la novel·la és el que la fa sentir més còmode?

Hi ha hagut una etapa en què ha estat així, la novel·la m’ha donat més possibilitats d’argument i de tot. En el meu cas és tot intuïtiu, i les lectures que has fet en el moment d’escriure col·laboren molt. Però també hi ha un moment que em començo a interessar per la narrativa curta i ho trobo un repte impressionant. Aleshores vaig escriure Ulleres de sol, que no és un llibre de contes breus, sinó de relats una mica llargs, i aquella experiència em va agradar molt, perquè tenia idees però fins que van arribar al llibre em va costar trobar la unitat i la coherència.

El com s’assumeixen els canvis i la maduresa són constants als seus llibres.

Sí, m’interessa molt. Per una banda m’interessa molt aquest canvi de situació que jo visc d’una forma molt suau i molt blana. En el meu cas va ser una migració cultural, però en canvi molta de la gent al meu voltant fa una migració total, deixen la casa de pagès, el poble petit amb unes condicions naturals òptimes però amb unes condicions de vida social zero, no hi ha metge, no hi ha mestre, no hi ha farmàcia, res… i llavors ve la crisi dels anys 60 i la industrialització i veig gairebé pobles sencers que es buiden. Veig tota aquesta gent que són parents, amics i coneguts que van a Balaguer, a Lleida a Barcelona i veig com van canviant la seva mentalitat. Tots baixen dient que tornaran quan les coses vagin millor, però després veig com es van adaptant, es van situant bé, perquè són gent treballadora i sacrificada fins a límits molt grans. Aquest canvi el trobo interessantíssim i em queda aquesta llavor com un tema de gran interès, i després psicològicament hi ha aquests passos de maduració.

Amb la crisi provocada pel coronavirus potser aquests pobles que es van buidar es tornen a omplir. Parlant de la pandèmia, com ha viscut el confinament, com ho porta?

"Com a escriptora, el fet de tancar-me ha estat positiu perquè m’ha tret totes aquestes excuses [per no escriure]"

Nosaltres a casa ja l’hem viscut amb una edat de risc. Familiarment l’hem viscut malament perquè tenim nets i amb prou feines els hem vist, però ningú ha estat molt malalt. Com a escriptora, el fet de tancar-me ha estat positiu perquè m’ha tret totes aquestes excuses, que n’hi ha moltes i si no te les inventes (riu). Ho he viscut d’una manera privilegiada, econòmicament bé, però psicològicament ho notes molt perquè trobes a faltar a veure els parents, els amics, anar a Tremp. Ara porto des d’abans de Nadal sense anar-hi! Trobes a faltar tantes coses…

En alguna ocasió ha dit que escriu com un intent de transvestime i d’inconformisme, per tenir llibertat, per atrevir-se a dir escrivint les coses que parlant no diria. Això és per la seva timidesa?

"Per a mi l’escriptura ha estat un espai de llibertat interna"

Exactament. Per educació i per caràcter, crec que són les dues coses sumades, sempre he estat una persona que he retingut bastant les meves opinions, la meva acció. I l’escriptura m’ha permès fer personatges, crear històries. Per a mi l’escriptura ha estat un espai de llibertat interna.

A 'En la pell de l’altra' s’inventa l’associació Memòria i llibertat. Dues qüestions molt necessàries en l’actualitat.

M’invento una associació perquè la protagonista Ramona és un cas de persona que es vol superar a si mateixa i en un moment determinat decideix mentir i ho fa posant-se al costat dels perjudicats de les víctimes i això m’interessava molt. I ara, des del 2017 tenim una situació molt dura els catalans, siguem d’on siguem i pensem el que pensem, la situació és molt dura, quan va arribar la pandèmia jo ja estava desolada i ara que més ens pots passar? Ja sé que poden passar moltes coses, i no hi estic gens d’acord en comparar la pandèmia amb una guerra, però reconec que són uns temps que has d’estar molt serè.

D’aquest nou Govern de la Generalitat de Catalunya, què li agradaria esperar-ne?

"Des del 2017 tenim una situació molt dura els catalans, siguem d’on siguem i pensem el que pensem"

Per una banda, m’agradaria esperar que fos un Govern molt efectiu socialment, perquè hi ha una gran necessitat de millora per part de moltes persones. Crec que això és molt important. Per una altra part, voldria que no hi hagués tensió entre persones que tenen aproximadament les mateixes idees respecte el país i que malmetin una feina que poden i han de fer, seria una gran decepció que no fos així.

És optimista amb la proposta de Llei d’amnistia?

No soc optimista amb l’amnistia, i no ho soc per com veig les coses i com es posicionen els partits, si els partits espanyols que es diuen d’esquerres no li donen suport ho tenim clar… Ara, poden haver-hi canvis però més aviat em sembla que van cap a l’altra banda. Tenim una situació…