Público
Público
ENTREVISTA A ISONA PASSOLA

“L’Ateneu Barcelonès té unes possibilitats immenses per irradiar cultura a la ciutat”

Isona Passola està a les portes de convertir-se en la primera presidenta de l’Ateneu Barcelonès, una entitat cultural històrica del país que vol revitalitzar i rellançar. També repassa el seu pas per la presidència de l’Acadèmia del Cinema Català i avalua l’estat del sector cinematogràfic i audiovisual.

Isona Passola durant l'entrevista, a la seu de l'Ateneu Barcelonès.
Isona Passola durant l'entrevista, a la seu de l'Ateneu Barcelonès. Montse Giralt

Asseguda a una taula del pati de l’Ateneu Barcelonès a Isona Passola (Barcelona, 1953 ) se li’n van els ulls repassant tots els racons. Enèrgica de mena, té una natura que l’empeny a imaginar totes les coses que es poden fer en aquest oasi del carrer Canuda. Ella serà en pocs dies -el 25 de març s'incorpora al càrrec- la primera dona en presidir l’Ateneu Barcelonès, una entitat amb 150 anys d’història, i que ha estat presidida per personalitats de la cultura catalana com Àngel Guimerà, Joan Maragall, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner o Pompeu Fabra. Isona Passola és historiadora de formació i segueix fent de productora, de vegades de guionista i directora. També és una lectora voraç que no pot evitar pensar si el llibre que té a les mans es pot convertir en una pel·lícula. D’aquesta dèria hi ha dos exemples que s’han escampat arreu del món, 'Pa negre' i 'Incerta Glòria'. Passola té molt clar com vol fer les coses, l’energia i l’equip per fer-les. Per tot plegat, a l’Ateneu ben aviat hi començarà una nova etapa en què la nova presidenta substituirà en el càrrec a Jordi Casassas.

Què l’ha empès a posar-se al capdavant de l’Ateneu?

Em van venir a buscar. Se m’acabava el mandat a l’Acadèmia del Cinema Català, dos cicles de quatre anys, i no podia tornar a repetir. I com amb l’Acadèmia m’hi he entregat molt, vaig pensar, mira, serà la manera de no enyorar l’activitat, perquè jo sóc molt activa i em nodreixo de les relacions amb la gent per fer que les coses surtin i tenir idees. Per això vaig pensar que aquesta energia que tinc per fer coses, la podia posar a l’Ateneu.

Un Ateneu que no li resulta gen desconegut.

"L’Ateneu té unes possibilitats immenses per irradiar cultura a la ciutat"

Als setze anys ja hi venia. El meu pare ens hi va apuntar i ens hi enviava a estudiar, suposo que per alliberar una mica la casa… I amb la meva germana hi veníem, aleshores l’Ateneu tancava a les 12 i era fantàstic perquè després, sorties i anaves a la Rambla, i t’hi trobaves tothom, era una època en la que encara no hi havia turisme. Tinc una connexió sentimental molt gran amb l’Ateneu, i em sembla que és una entitat que té unes possibilitats immenses per irradiar cultura a la ciutat, per crear debat, per estar bé, i després d’aquesta etapa Covid, aquest projecte convivencial de compartir idees em sembla important.

Hi ha molta gent que no ha trepitjat mai l’Ateneu. Un dels objectius és aconseguir més socis i usuaris?

Sí, però tampoc es tracta de fer overbooking. Volem que vingui gent interessada i interessant. Per això hem de fer una programació molt atractiva i que ens obri a un públic ampli i exigent alhora. Aquesta combinatòria em sembla que és la clau. Barcelona, i Catalunya en general, està trufada d’ateneus, els de l’època dels anarquistes, dels comunistes, els d’esquerra, tothom tenia el seu. Aquesta tradició de l’ascensió social a través de la cultura, que era tant important i que sembla que ara s’ha trencat perquè l’ascensió social són els diners, és el que volem abordar. De què ha servit aquest període tant llarg en el qual ha manat el diner fàcil, l’especulació, i les comissions? Tot això ha substituït unes idees més productives que l’economia.

Així que l’Ateneu vol recuperar l’ascensió social a través de la cultura?

"Els actes que farem han de donar una profunditat que no poden donar les xarxes"

Expliquem-ho bé perquè no soni pedant. Tota la vida l’ascensió social s’assolia a través de la cultura. No dic que no s’adquirís amb diners, però la cultura era un valor a l’alça. Si això era així, perquè ha deixat de ser-ho justament ara, quan la gent té més accés al coneixement que mai? I en un moment tant tuitaire i tant de xarxes, l’Ateneu té molt sentit, te n’adones clarament quan surts de la maquineta i entres a la humanitat. Crec que els actes que farem han de donar una profunditat que no poden donar les xarxes, i hem de fer unes programacions molt obertes a la ciutat.

Ser soci no és precisament barat…

Ja ho sé, però et pots desgravar part de la quota quan fas la declaració de la renda. I per gent jove hi ha mitges quotes.

En quin punt econòmic es troba l’Ateneu?

Hi ha una situació econòmica deficitària que haurem de solucionar, i caldrà remar en aquest sentit. L’Ateneu ha rebut, a l’igual que ha rebut la cultura en aquest país. Al no poder venir in situ, hi ha hagut una desbandada de socis… I això repercuteix moltíssim! Però vaja, en aquest pati pots fer monòlegs, concerts de jazz, que ja se’n fan, pots fer tantes coses!

Així doncs, l’Ateneu començarà en breu, una nova etapa.

"Quan hi ha un canvi sempre comença una nova etapa"

Quan hi ha un canvi sempre comença una nova etapa, i a més penso que la nostra comença en una era post covid, en què hem estat tant tancats, tant anguniejats... I ara tenim la possibilitat d’obrir l’Ateneu, i això serà molt bonic. I ho farem amb una junta fantàstica, tots són caps pensants molt potents amb trajectòries molt potents. Jo vull treballar amb gent que m’aporti coses a mi, a la casa i al públic que vingui. I la junta té aquest potencial perquè és d’una diversitat tremenda i agafa totes les branques del coneixement. I això em torna a situar a l’època de quan estava al CoNCA, on tenia un abast de cultura global: música, literatura, ciència, filosofia, història, cinema, arts plàstiques… vull dir que l’Ateneu ho abraça tot. I amb la junta que tenim farem un equip molt resolutiu de moltíssim nivell, tenen saviesa i sentit pràctic. Gairebé tothom de la junta ha estat molt útil en el coneixement, l’han executat i l’han convertit en realitats pràctiques i aquesta és la meva lògica. He intentat agafar les diferents sensibilitats que hi havia a l’Ateneu; per exemple, en Genís Roca s’havia presentat en una candidatura anterior que no va sortir i ha estat un aliat fantàstic. També hi ha gent molt jove que no passa dels 30 anys.

I vostè serà la primera dona en presidir l’Ateneu, un fet que encara és notícia i ocupa titulars.

"Que una dona sigui la presidenta hauria de ser normal, hi ha moltes dones tant o més capacitades que jo"

Que una dona sigui la presidenta hauria de ser normal, hi ha moltes dones tant o més capacitades que jo que podrien presidir l’Atenenu. Les dones tenim una forma diferent de treballar i això sí que ho he constatat amb totes les meves experiències professionals i associatives. Les dones treballen d’una manera molt diferent de la dels homes i no em facis dir per què. Segurament perquè les dones han hagut de suportar una càrrega d’humilitat molt forta perquè han estat molt menystingudes, i per tant els egos afloren d’una manera molt diferent, no dic que no aflorin i això s’ha de vigilar molt, però els egos masculins són arrasadors, la competitivitat masculina és arrasadora. I et preguntes quina necessitat tenen d’aquesta autoafirmació permanent? Si el que compta és fer coses, el que t’afirma és allò que fas i allò que fas no ho fas mai sol. Amb el cinema és tan clar que una pel·lícula la fa un equip, encara que la capitalitzi el director. El director no és ningú sense un equip de primeres figures que li resolen tot.

Parlant de cinema. Amb quines sensacions acaba el mandat com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català?

S’ha evidenciat que l’audiovisual és de totes les manifestacions culturals la via per la qual més massivament entra la cultura als llocs. Té un potencial enorme i amb la creació de les plataformes i el covid encara s’ha evidenciat més. Industrialment i creativament parlant, l’audiovisual té un futur i hem badat. I des de l’Acadèmia hem anat dient que no es badés entre altres coses perquè Barcelona és un centre molt important de l’audiovisual, i en aquests moments s’ha desplaçat tot a Madrid, i a mi em fa molta ràbia perquè en el moment que hi ha més demanda, quan podríem tenir una indústria complementària del turisme i no posaríem tots els ous a la mateixa panera, hem badat! És una indústria que només requereix idees i executar-les, o sigui podria crear un PIB…! Catalunya en molt pocs quilòmetres quadrats ofereix una varietat de paisatge impressionant. Pots rodar una pel·lícula que sembli que passa al Tíbet o a Suïssa a la Molina, i que sembli el Vietnam al Delta. Tot això, amb la proximitat dels aeroports, amb les hores de sol que tenim… Jo crec que si el govern es posa les piles encara hi som a temps de repescar-ho. I jo què he fet? Doncs he evidenciat la situació i he reivindicat moltíssim el rodatge en català. Em sembla una vergonya que quan veus les pelis dels Gaudí d’aquest any n’hi hagi tant poques en català.

Per què ha perdut terreny el català a les produccions audiovisuals?

"'Incerta Glòria' va ser el primer llargmetratge venut a Netflix, i no em van preguntar res sobre la llengua"

Perquè no hi ha diners. Quan jo vaig produir 'Pa negre', que era el moment del tripartit i hi havia en Tresserras a Cultura, resulta que sorties amb uns pressupostos competitius, i quan anaves a buscar capital a fora la llengua ni es qüestionava. 'Incerta Glòria' va ser el primer llargmetratge venut a Netflix, i no em van preguntar res sobre la llengua. I en canvi, nosaltres mateixos ens ho fem petit, i per això sempre poso l’exemple de Börgen. Això és política danesa, mitjans de comunicació danesos en danès i és una de les sèries més vistes. Per una banda hi ha la qüestió industrial, i per l’altra hi ha la qüestió de la llengua. Aquí podem rodar en castellà, en anglès, en francès… però un mínim o un màxim, hauria de poder rodar-se en català amb naturalitat. Què fem malament? Jo dic que es faci el mateix que es fa a Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya i Itàlia. Aquesta ha estat la batalla. O quan vaig fer Pa negre que va ser una experiència fantàstica i que la vam portar a tot el món, la vam estrenar a Moscou a Hong Kong, i tothom l’entenia, tothom l’aplaudia, vam anar a Hollywood, la passàvem a Miami, a tot arreu, i jo pensava, ara ja està engegat, ara ja ho farà tothom això, i es va aturar en sec.

I de què n’està especialment satisfeta?

Hi ha una cosa que hem fet a l’Acadèmia que és una xarxa a 100 poblacions catalanes per portar el cinema català. Hem fet una cosa que es diu Cicle Gaudí que ha estat una obsessió molt potent que he tingut per aconseguir que es puguin veure les produccions que es fan a Catalunya arreu del país. Vam començar amb 8 sales, quan en Juanjo Puigcorbé estava a la Diputació de Barcelona, que no li agrairem mai prou el seu suport, i ara ja estem a 101 poblacions, en tres anys! I això requereix una estructura molt senzilla, té uns índexs d’audiència altíssims, i en molts pobles s’ha convertit en el gran esdeveniment cultural. I és fantàstic, perquè a mi m’interessa treballar col·lectivament i per a la col·lectivitat, una cosa per a mi sola no té cap sentit.

Per això té la necessitat de desenvolupar projectes que puguin arribar a tothom?

Sí, és com un impuls per canviar coses, i per fer-ho busco aliats i aquest impuls se’m repeteix constantment, em surt de manera molt natural. Ho vaig viure a casa, el meu pare també era així, va ser un dels impulsors de la Nova Cançó i no parava de fer coses. I a l’Acadèmia m’ho he passat molt bé, perquè et col·loca en un camp creatiu permanent i hem reivindicat allò que espero que surti ara, el famós 2% per cultura. Que tota la batalla per aquest 2%, que ja vam començar al CoNCA, surti!

Ara sembla que aquest 2% ja està paït…

"El 2% per Cultura està paït però ja veurem si el donen"

El 2% està paït però ja veurem si el donen. I després hi ha el tema del percentatge d’euros per cultura que es destina per a cada habitant, que es tractaria d’equiparar-ho una mica a Europa… Perquè sinó no entenc com poden anar dient que la cultura és fonamental, jo flipo! Amb això hem insistit molt, va ser un mantra que vam començar a escampar des del CoNCA, que la cultura és la quarta pota de l’estat del benestar; i també aquesta idea de que la cultura és fonamental per crear una societat del benestar que és essencial per a la salut física i mental.

I una persona tant activa com va passar els primers mesos de confinament?

Els mesos de confinament m’ha calmat molt. El cine et fa desplaçar molt, sempre anar amunt i avall i el fet d’estar amarrada a casa m’ha donat molta serenitat, he recuperat moltes lectures, he cuinat, he vist pel·lícules… a mi, realment la cultura m’ha salvat, perquè com sóc hiperactiva podia acabar tirant-me pel balcó, i en canvi, no he tingut en cap moment la sensació d’estar empresonada. No hi ha mal que per bé no vingui, però aquest mal ha sigut terrible més que res econòmicament, perquè hi ha molta gent que s’ha quedat penjada. Però també s’ha demostrat que amb voluntat s’ha trobat la vacuna! Aleshores penses, si tot el món es posa a solucionar amb uns criteris nous i diferents la situació econòmica, ho podríem arreglar. Perquè ja hem vist on portaven els criteris del capitalisme desmesurat i especulatiu, quina grandíssima vergonya que l’evolució del capitalisme hagi anat cap aquí. Potser que pensem globalment i no tornem a fer el mateix.

En més d’una ocasió ha recordat que la societat civil és poderosa.

"Crec profundament en la força de la societat civil perquè  té una gran capacitat de mobilització i de regeneració"

Quan dic que crec profundament en la força de la societat civil és perquè crec que té una gran capacitat de mobilització i de regeneració de vicis i d’autenticitat, i quan penso en tot això encara té més sentit estar a l’Ateneu. I et diré més, crec que la societat civil a Catalunya ha creat un estat paral·lel. La societat civil ha creat l’estat de la cultura perquè no tenia un estat propi. I perquè l’Estat vivia completament d’esquena al país. El que ha passat amb Catalunya ha fet emergir l’Espanya negra que no s’ha superat. I veure com Catalunya ha respost això amb l’1 d’Octubre, que va demostrar entre altres coses que això del A por ellos encara existia. O el paper la monarquia… Indicadors de que la democratització de l’Estat va ser molt més superficial del que ens pensàvem.

Un altre indicador seria com n’és de prima la llibertat d’expressió?

El que passa amb la llibertat d’expressió és una vergonya, per sort estan sortint organismes internacionals i ho estan denunciant. No vaig en contra de ningú i no sóc d’anar contra Espanya en absolut. Ara, anar contra una Espanya determinada, sí. Perquè hi ha una altra Espanya que podria entendre perfectament que tenim dret a votar, com a mínim això. I aquesta Espanya ha quedat tapada per l’Espanya negra, que encara mana molt i està enquistada en el poder. Estem en un país absolutament creatiu amb una tradició de lluita bestial i espero que no es perdi perquè això és un dels grans signes d’identitat, la capacitat de lluita i de revolta col·lectiva, amb criteri i amb civilitat. Els que haurien pogut fer net, els socialistes, no van fer net. Semblava que havien modernitzat l’exèrcit, que havíem entrat a l’OTAN, que s’havia fet el gran pas, doncs no. El sistema judicial -com deia el jutge Santi Vidal- no és del segle passat, és del segle XIX.