Público
Público

Catalunya i la URSS, més enllà del comunisme

El llibre ''La Revolució Russa i Catalunya'. recorda la relació entre la CNT i els bolxevics, el viatge de Macià a Moscou per finançar l'independentisme, i l'explosió de partits comunistes heterodoxos a la Catalunya republicana.

Publicidad
Media: 5
Votos: 3
Comentarios:

Andreu Nin, en un foto d'Agustí Centelles.

Què passaria si posem un anarquista de la CNT i un comunista pro-soviètic a la mateixa habitació, i a un d'ells li donem un fusell? La memòria col·lectiva té uns referents forts i, recordant els fets de maig de 1937, recordant l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, bona part de les respostes a aquesta pregunta acabarien en un bany de sang. Però la història, com sol passar la majoria de cops, sol ser més complexa i té fets secundaris, menys coneguts, que la fan més interessant. Els relacionats amb la memòria catalana sobre la URSS –de 1917 fins al franquisme-, estan a La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

Desembre de 1919. Divuit anys abans dels tirotejos a Plaça Catalunya, la CNT decideix sol·licitar l'adhesió a la III Internacional (Komintern), l'òrgan internacionalista promogut des de Moscou per estendre la revolució a nivell mundial. Els anarquistes han estat l'única força política a Catalunya que ha mirat amb bons ulls la revolta d'octubre de 1917. El caràcter anticapitalista de Lenin els sedueix, a la vegada que fa saltar les alarmes entre els sectors d'ordre i els conservadors de la Lliga. No és un any tranquil: s'ha produït una vaga general revolucionària a nivell estatal i el Govern ha dissolt l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, de majoria catalanista.

Els republicans catalans tampoc veuen amb bons ulls la presa de poder bolxevic. Consideren com a legítim l'enderrocat govern liberal-democràtic de Kerenski i rebutgen el cop d'estat maximalista. Però el factor clau de la seva oposició és la Guerra Mundial que s'està lliurant a Europa: l'antibel·licisme dels revolucionaris, que exigeixen la retirada russa del conflicte, fa que els progressistes republicans vegin aquesta posició com un regal per a les Potències Centrals. Alguns, fins i tot, acusaran Lenin de ser un agent al servei alemany. El diari republicà El Diluvio el titllarà de ''dictador generalísimo'', ''germanófilo supercanalla'' i ''limpiabotas del kaiser''

Els únics que veuran amb bons ulls la Revolució d'Octubre seran els anarquistes catalans, que l'interpretaran com una reacció popular contra la guerra i el tsarisme profund

Els únics que veuran amb bons ulls la Revolució d'Octubre seran els anarquistes catalans, que l'interpretaran com una reacció popular contra la guerra i el tsarisme profund. Res de revolució comunista o bolxevic, ara per ara. La CNT enviarà el 1920 un dels seus homes forts, Ángel Pestaña, per negociar l'adhesió a la III Internacional i analitzar la situació a Rússia, desconeguda pels anarcosindicalistes i, en general, per la majoria dels catalans, que només poden informar-se a través de breus notes de premsa de les agències internacionals.

Un any després de Pestaña, la CNT enviarà un altre representant català per negociar amb la Internacional Sindical Roja (ISR), organització similar al Komintern que busca l'hegemonia dintre dels moviments sindicals nacionals. Aquest delegat, que acabarà en posicions de poder dintre la ISR i residirà a Moscou durant quasi deu anys, es deia Andreu Nin. Serà, durant bona part d'aquesta etapa, el català amb més poder dintre de la URSS.

Les percepcions de Pestaña i Nin sobre el model soviètic seran oposades. El primer en serà crític, mentre el segon s'hi comprometrà

Les percepcions sobre el model soviètic de Pestaña i de Nin seran molt diferents, quasi oposades. Pestaña criticarà durament la dictadura de partit únic i la misèria econòmica del país. Acusarà als bolxevics d'haver-se aprofitat d'una genuïna rebel·lió popular per imposar el seu autoritarisme. Tornarà a Barcelona, i aconseguirà que la CNT faci marxa enrere en adherir-se al projecte internacionalista de Moscou. Nin rebrà una impressió totalment contrària. Es comprometrà amb el sistema soviètic i el veurà com el model a seguir per aconseguir una revolució comunista a Espanya. Deixarà enrere la CNT i recolzarà la repressió contra l'alçament filo-anarquista dels marins de Kronstadt. Es quedarà a viure a Moscou i es casarà amb una noia russa. En el moment de crític de lluites internes, prendrà partit per les tesis internacionalistes de Trotski, enfrontades al bàndol de Stalin, que sortirà guanyador. Nin haurà de marxar de la ISR i de la URSS. Set anys després, serà torturat i assassinat per agents de la policia soviètica durant la Guerra Civil espanyola, acusat de trotskista filo-feixista.

Un periodista i un independentista a Moscou

Durant els anys 20, diversos catalans viatjaran a la URSS. Alguns ho faran per curiositat periodística, com Josep Pla, que visitarà sis setmanes Rússia acompanyat de Nin, que l'informarà del model polític i econòmic soviètic. Pla publicarà diverses cròniques al diari La Publicitat, on intentarà -evitant els prejudicis- explicar com funcionava aquell sistema tan desconegut, del que només es coneixien caricatures o propaganda.

Un altre català que viatjarà a Moscou, en aquest cas amb intencions polítiques, serà Francesc Macià. El futur president de la Generalitat buscarà ajuda i finançament pel projecte independentista d'Estat Català, el seu partit, després d'haver estat rebutjat per altres potències europees. La Unió Soviètica serà la seva última opció, i intentarà vendre el seu pla com una revolució en contra de la dictadura espanyola de Primo de Rivera. El seu programa social reformista no aconseguirà convèncer els bolxevics. La seva apel·lació als estatuts de la III Internacional, que donaven suport a l'alliberament de les nacions oprimides, tampoc funcionarà. Els soviètics interpretaran aquest recolzament en el cas dels grans imperis europeus, no en les nacions minoritàries dintre d'estats. Malgrat aquesta negativa, Moscou no tardarà en trobar-se de nou davant la disjuntiva nacional catalana.

Francesc Macià a Moscou.

La consolidació de l'estalinisme i l'adveniment de la Segona República iniciaran la dècada dels 30, època florent, minoritària i fragmentada dels partits comunistes catalans. El poder de les esquerres el tenen ERC i la CNT. Durant aquesta etapa apareixeran fins a set formacions comunistes diferents, en certa manera rebels cap a Moscou, ja que els estatuts de la III Internacional només permetien un partit comunista a cada estat, que -en el cas espanyol- era el PCE. Aquestes organitzacions que vivien en la marginalitat electoral -i que agrupaven tendències trotskistes, estalinistes, separatistes i autodeterministes- s'acabaran agrupant en dos partits, el POUM i el PSUC, que representaran les dues visions enfrontades dintre del bàndol republicà català durant la Guerra Civil.

La ''victòria nacional'' del PSUC

A partir de 1936, cada cop hi haurà més russos a Barcelona. Stalin s'implicarà a la guerra espanyola per evitar l'aparició d'un altre país feixista dintre d'una Europa cada cop més antisoviètica. A la vegada, promourà una política de fronts populars amb les forces liberals d'esquerres, per buscar l'apropament antifeixista amb França i el Regne Unit, a canvi de renunciar al projecte d'estendre la revolució comunista arreu del món. El PSUC guanyarà mèrits aplicant aquesta política exterior soviètica. Recolzarà l'ordre establert de la Generalitat republicana, agafarà llocs de poder dintre del govern català i s'oposarà a les tendències revolucionàries anarquistes, seguint les ordres de Stalin de no espantar als possibles aliats liberals europeus.

El llibre de Josep Puigsech.

També farà la feina bruta de marginar, expulsar de la Generalitat i eliminar els antiestalinistes del POUM. La III Internacional es veurà forçada per les circumstàncies a reconèixer el cas especial de Catalunya, on un partit comunista nacional seguia les ordres de Moscou amb més capacitats i força que el partit oficial espanyol, el PCE. El 1939, Espanya serà l'únic estat que comptarà amb dues seccions oficials dintre de la III Internacional, trencant el dogma reglamentari que havia imperat dintre d'aquesta organització. El factor nacional català havia arribat fins a la URSS.

El llibre de Puigsech acaba amb la Guerra Civil, però la connexió catalana amb Moscou, establerta i entrenada durant el conflicte, continuarà. Serà una època d'exiliats però, en especial, d'espies. Tal com explica Gregorio Luri al llibre El cielo prometido', una estalinista anomenada Caridad Mercader serà la nova presència catalana a la Unió Soviètica, formant part de la NKVD, la policia secreta de Stalin. Una figura fosca, silenciosa i fanàtica, com els temps requerien. Mercader participarà del pla en el que el seu fill Ramon, enviat a Mèxic, assassinarà Trotski, el gran símbol de la resistència comunista contra Stalin. Caridad rebrà la més alta condecoració civil, la insígnia de l'Ordre de Lenin. La política soviètica cada cop serà més obscura, basada en la purga despietada de l'enemic intern. La connexió catalana no seguiria una tònica diferent.