Público
Público

Cultura Isaki Lacuesta: “Els polítics s’assemblen a la societat, no són marcians”

Entrevistem el cineasta gironí, que acaba d'estrenar a l'Arts Santa Mònica una cartografia de la censura i la prohibició a Espanya durant les darreres quatre dècades. Es mostra molt crític amb la poca presència de la cultura en el debat polític. 

El cineasta Isaki Lacuesta. LÍDIA PENELO.

Isaki Lacuesta amb Jo soc allò prohibit ha fet el que encara ningú s’havia atrevit a fer: compilar una cartografia de la censura i la prohibició a Espanya des del 1977. I ho ha fet amb una instal·lació que es pot visitar a l’Arts Santa Mònica fins el 12 de gener i que va guanyar la 5a edició del Premi de Videocreació. Nascut a Girona el 1975, desprèn una humilitat poc habitual en l’esfera dels creadors. Ell que amb Cravan vs. Cravan, La leyenda del tiempo o Entre dos aguas s’ha forjat un prestigi amb una manera particular d’explicar les coses, sense pressa i gratant fins arribar al moll de l’os, ara ha volgut crear un espai per oferir informació sobre la prohibició. Després de més d’un any fent recerca, i entrevistant gent com Albert Pla, Benet Salellas o David Jiménez, Jo soc allò prohibit ens posa davant el mirall la prima línia vermella que hi ha entre la llibertat d’expressió i la prohibició.

D’on surt la idea de fer ‘Jo soc allò prohibit’?

Surt de la constatació d’un desconeixement. De veure que és un tema del qual tenia la sensació que hi ha un augment gros de denúncies i de censures. Tenia la necessitat de recopilar tot el que s’havia anat prohibint en democràcia i veure realment què s’ha prohibit i perquè, i en base de quines lleis. Tenim un desconeixement brutal del Codi Penal, fa falta que surtin casos perquè descobrim com és el Codi Penal que regeix la nostra vida. Llavors, m’adonava que de la majoria de casos en tenim un coneixement parcial i que s’expliquen malament.

Realment sorprèn que no existeixi un índex o catàleg d’allò prohibit a l’estat espanyol…

Doncs sí. Portem poc més d’un any amb el tema, sempre a temps parcial, perquè ho vas compaginant amb altres projectes. La feina que hem fet no té una vocació historiogràfica, jo em pensava que existiria una mena d’índex o una bibliografia o un catàleg, però no. I aquí hem recopilat un centenar de casos. I no com una eina de denúncia, sinó més aviat per oferir una eina de reflexió. Perquè la prohibició som nosaltres mateixos també, i comença per nosaltres, perquè som nosaltres els que prohibim. Volia recollir quines imatges i idees ens neguem.

I tens previst continuar amb el tema?

No en tinc ni idea, això està començant, la instal·lació té aquesta condició paradoxal que vol compartir una informació i que al mateix temps s’escapa. Veurem a quines conclusions arriba l’usuari. Jo estic encara molt al principi del procés.

Què t’ha colpit més de tot el material que has reunit?

"M’ha impactat el punt de certa discrecionalitat, com un mateix cas pot anar a un tribunal i no ser admès a tràmit, i un altre de semblant sí que ho és"

M’ha impactat el punt de certa discrecionalitat, com un mateix cas pot anar a un tribunal i no ser admès a tràmit, i un altre de semblant sí que ho és. Com alguns casos acaben en sentència absolutòria i llavors són recorreguts i acaben en culpabilitat. I com t’adones en funció del moment en el que aparegui el teu cas o denúncia pots acabar condemnat a molts anys de presó o que el mateix cas no sigui ni admès a tràmit. I tot això crea molta inquietud, i penses que les normes del joc no són clares. També em pregunto si això succeeix en moments determinats i tinc la sensació que aquest és un moment d’aquests, com podia ser-ho el tombant de segle que va coincidir amb les torres bessones, amb molta por d’ETA, Garzón… o el moment de transició. I crec que ara és un moment d’aquests, donat per causes diferents, per un motiu de context polític, per agents nous com tot el món digital. Crec que el codi penal no està preparat per tot això.

T’has embrancat a fer aquest treball en un any especialment complicat pel sistema judicial.

Sí i estan sortint molts casos sense parar, no vull fer espoilers, però hi ha casos molt diferents tant pel contingut com per les penes, la naturalesa de les imatges o les idees. L’espectador, tant si hi dedica cinc minuts com més estona, de la instal·lació s’emportarà materials nazis, antinazis, feministes, antifeministes, independentistes i antiindependentistes, espanyolistes i antiespanyolistes, yihadistes i antiterroristes… totes aquestes coses hi són, i són coses que no comparteixen res més enllà d’aquesta circumstància aliena a la seva natura que les han censurat o prohibit en algun moment. I per això la instal·lació per a mi no és tant de denúncia sinó una eina de reflexió sobre què volem prohibir, si és que volem prohibir alguna cosa, amb quins criteris i que realment hi hagi un consens social. Tinc la sensació que a vegades les lleis són una emanació del cos social, i crec que realment no està acabant de funcionar aquesta cadena.

Tens la sensació que l’autocensura s’escampa entre els creadors?

"Estem en un moment de repunt dels casos de prohibició i censura"

L’autocensura és difícilment més mesurable perquè mai no saps realment el que queda amagat. Sí que és evident quan parles amb companys de diferents gremis, tots expliquen que tenen motius i casos d’autocensura. Tothom s’està agafant amb paper de fumar. I sí que al recopilar aquests casos hem vist això, hi ha com tres moments de repunt o auge de casos de prohibició i censura, i un d’aquests moments és el present. Tot i que sempre hi ha aquest biaix temporal, trobar informació del present és molt més fàcil que de casos dels anys 70.

Tu has patit alguna forma de censura a la teva feina?

Quan començava a fer de periodista em van censurar un article. Jo era un xavalet i recordo que feia una mena de crítica literària que no ho era, perquè no en tenia ni idea. I recordo que vaig fer una paròdia de crítica literària amb un llibre que va escriure Joan Pau II. Quan va sortir publicat havien desaparegut tres quartes parts de l’article, i no s’entenia res del que havia escrit. Amb altres coses sí que és veritat que grans empreses comercials fan treure imatges, això ho explica molt bé en David Jiménez al seu llibre El Director, ell ho diu amb noms i cognoms, i explica com funcionen els pactes, les censures i els compromisos.

Tens una sèrie a punt d’estrenar que està aturada. Parlo de ‘Bajo escucha. El acusado’.

No s’estrena perquè hi ha discrepància entre els advocats sobre una frase molt concreta i no estan d’acord si es pot fer servir o no, però ara mateix no ho visc com un cas de censura.

És veritat que has decidit no parlar de política fins que els polítics no parlin de cultura?

"Als debats electorals l'única frase sobre la cultura ha estat de la Irene Montero, dient 'hauríem de parlar de cultura, no?'

És que no en parlen gens, ni tant sols quan estan de campanya. Ho acabem de veure. Als debats que han fet a les televisions hi han dedicat tres segons, i em penso que l’única frase ha estat de la Irene Montero que va dir “hauríem de parlar de cultura, no?”. I aquí es va quedar, no van arribar a parlar mai de cultura. Entenc que això és perquè consideren que la cultura no mobilitza vot, que no és una inquietud de la societat espanyola. I m’ha sorprès positivament que sortís la cultura com un dels punts del pacte entre Iglesias i Sánchez.

Et desperta confiança aquest nou govern de coalició que s’albira?

Prefereixo no parlar de política fins que ells no parlin de cultura. (Somriu).

Atès que el finançament sempre és un escull a l’hora de tirar endavant projectes culturals, tu com t’ho fas?

Depèn del projecte o de la pel·lícula, quan són pel·lícules normalment amb diners d’Espanya i de Suïssa, públics i privats, i intentant que siguin coproduccions internacionals i amb temps i molta paciència.

Del darrer informe sobre les produccions audiovisuals catalanes encarregat per l’Acadèmia del Cine Català es desprèn que el cinema en català ha perdut pistonada. Creus que rodar en català és un greuge a l’hora de competir en festivals o pel que fa als exhibidors?

Per concursar en festivals diria que no, de fet Pa negre va guanyar els Goya sense cap problema. I pel·lícules en català han anat a festivals importants arreu del món, però sí que és un problema a l’hora de trobar finançament per a les pel·lícules, es tracta d’una dificultat afegida. Em va passar amb La propera pell, on barrejava català, castellà i francès. Es tracta d’una barreja idiomàtica molt normal, en una conversa canviem d’idioma en funció a qui tinguem a davant i això el cinema no ho reflecteix, i en part és perquè saps que dificultarà l’arribada al públic.

Com a professional de la cultura què trobes a faltar?

"Si als polítics els importa poc la cultura és perquè en general hi ha força desinterès cultural"

Trobo a faltar públic. Al final, els polítics s’assemblen a la societat, no són marcians. I si als polítics els importa poc la cultura és perquè en general hi ha força desinterès cultural. I en part perquè no s’ha fomentat des de les escoles. Caldria invertir en cultura de base, posar el país al nivell del nostre entorn, estem molt i molt lluny, tant el govern espanyol com el català.