Laura Borràs (Barcelona, 1970) ens rep al Parlament, com qui diu, acabada d’arribar de Madrid i moments abans de sortir cap al Camp Nou per participar a la protesta del Tsunami Democràtic. No ha estat una setmana fàcil per a la diputada de JxCat, amb qui hem parlat de l’estat de les negociacions a Madrid, la investigació del Tribunal Suprem sobre uns contractes que van adjudicar-se durant la seva etapa com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la possibilitat d’unes eleccions anticipades a Catalunya.

Dimarts es va reunir amb Adriana Lastra. Quin és l’estat de les negociacions amb el PSOE?

Sempre diem que hem vingut a fer política i per fer política hem d'asseure’ns, parlar, intercanviar parers. Tenim tot l’interès per conèixer quin és el projecte de Pedro Sánchez per a Catalunya més enllà del que hem vist fins ara, que és justament l’amenaça permanent del 155, ja que el Partit Socialista necessita suports per a la investidura. Per això en la primera trobada d’aquesta ronda de contactes vam exposar quin era el nostre posicionament, que no és de condició ni d’exigència, sinó de demanar respecte a uns drets fonamentals i molt bàsics. La conversa va ser llarga, però els posicionaments es mantenen molt allunyats. Nosaltres no hem vingut a participar en una cronificació del conflicte.

Entenc que es mantenen en el ‘no’.

Ens mantenim en el ‘no’ perquè, com explicava al Partit Socialista, el nostre ‘no’ no és capriciós: és un ‘no’ responent a la situació que hem viscut, a com s’ha comportat el PSOE amb Catalunya, a l’escassa credibilitat que té en base a allò que ja ha fet. El nostre compromís és el que hem defensat davant dels nostres electors, que per a nosaltres és molt important, no donar els nostres vots a canvi de res. Aquest era el lema i el compromís de la nostra campanya. No veiem una proposta política a l'altra banda. Hem de trobar una solució, però perquè això passi ha d’haver-hi algú a l’altra banda que vulgui respondre pel que ha passat, no aconseguir una foto o una investidura.

L’acord del Govern amb els comuns en matèria de política fiscal no beneficia d’alguna manera la possibilitat d’un canvi de posició de JxCat?

S’està plantejant tot d’una manera triangulada. Hauria de tractar-se de manera separada, tot i que és evident que hi ha vasos comunicants. Nosaltres sempre diem que el fet que En Comú Podem entrés al govern era una oportunitat, ja ho vam dir l’altra vegada quan Pedro Sánchez ho va rebutjar. Ho vam dir perquè realment ho és: un partit que no ha participat de la repressió, que no ha format part del bloc del 155, que ha fet expressions públiques de suport al dret d’autodeterminació, el fet que els catalans puguin decidir en el marc d’un referèndum, que han anat a visitar els presos polítics. Això marca un punt d’inflexió que nosaltres hem de veure com a positiu, naturalment. Sempre i quan això es tradueixi en una situació de canvi, de millora, no perquè es vingui a perpetuar el que ja coneixem. Sobre els pressupostos, és evident que tothom vol aprovar-los, que un país necessita uns pressupostos.

Un vèrtex d’aquest triangle que ha esmentat és ERC. Com van les relacions amb els republicans? Gabriel Rufián ha fet algun cop una de les piulades de les seves, molt crítiques amb JxCat.

Cadascú és responsable dels seus tuits i silencis. Cadascú té el seu estil, jo tinc el meu. Mai he volgut afavorir una crítica, una ironia a un soci no només de govern, sinó un company de viatge. Crec fermament que sense unitat no hi haurà moviment cap al destí final que tots els que som independentistes volem. Difícilment entrar en aquest joc ajuda que el trànsit d’aquest viatge sigui més fàcil.

Un comentari que escoltem molt a sovint és que sembla que ERC i JxCat s’hagin intercanviat els papers.

L’Estat espanyol sempre que ha pogut ha incomplert els seus compromisos amb Catalunya, i això és indiscutible. El nostre compromís és aconseguir l’independència per donar una sortida als problemes de tota mena que té Catalunya. Ja hem vist quins són els límits de l’autonomia, fan inviable la situació. A l’altre costat, a l’estat espanyol, hi ha un neoautonomisme.

Recordo com [Juan Luis] Cebrián va ser una de les primeres veus que, al febrer del 2017, parlava d’aplicar el 155, posar els polítics a la presó i suspendre l’autonomia. Ho deia sense embuts. Deia que un cop això passés canviarà el discurs, els polítics que quedessin estarien tan preocupats per treure els seus companys de la presó i per recuperar l’autonomia que ja no parlarien d’independència. Potser altres volen ser-hi, aquí. La diferència que pot haver-hi entre ERC i JxCat amb relació a aquest passat possibilista que vostè comentava és que no podem continuar pensant que hi haurà una bona voluntat de l’Estat espanyol, demostrable en fets. L'autonomia és una pantalla passada, el que hem de fer és treballar per poder tenir la independència. Nosaltres no hem vingut per canviar el dret a l’autodeterminació per un tram de carretera.

Plantejarien, per exemple, un segon referèndum?

Nosaltres ja n’hem fet un, de referèndum. Hem pagat un preu molt alt: hi ha presos polítics, hi ha exiliats, hi ha una causa general contra l’independentisme. El cost que s’ha pagat per l’1-O és molt alt. No l’oblidem per fer-ne un altre. Nosaltres no renunciem a l’exercici del dret d’autodeterminació, però ens agradaria tenir una interlocució democràtica a l’altre costat que digués: "parlem de com podem fer-ho". O es pensen que tot plegat és una bogeria col·lectiva que ens ha agafat? A la societat catalana hi ha un consens de més del 80% pel dret a decidir.

Amb més repressió no hi ha solució, el problema s’enquista. Jo voldria veure polítics valents que acceptessin democràticament el repte de dir: Espanya té un projecte per Catalunya, no hem invertit prou i ara ho farem, però amb garanties... D’això ni se’n parla. L’estat espanyol té un problema, que és no acceptar que, mentre no es resolgui el conflicte a Catalunya serà molt difícil la governabilitat a Espanya. M’ho deien l’altre dia a la reunió, la frase de "que cuando Cataluña tiene un catarro, España coge pulmonía". "O os instaláis en la pulmonía permanente o solucionáis el catarro", vaig respondre.

Donarien eventualment suport a la taula de diàleg que defensa ERC?

Qualsevol solució ha de tenir en compte tots els actors. Nosaltres sempre hem parlat d’una taula de govern a govern. Les converses entre ERC i el PSOE les tenen ERC i el PSOE, no les té el Govern de Catalunya, encara que ERC formi part del Govern. Només podrà ser de govern a govern si participa la màxima representació, que és la Generalitat, i el partit independentista majoritari, que és JxCat. El que passi entre partits queda en el marc de partits, no hi haurà mai una solució sense tenir en compte tots els actors. Demanem coses mínimes, com un reconeixement de les institucions. Fins ara no havien ni despenjat el telèfon davant les trucades del president Torra.

Fins i tot va bromejar amb el tema durant la campanya.

Aquesta falta de responsabilitat institucional diu molt poc d’algú que espera a tenir el govern de la nació espanyola perquè tu no tries els teus interlocutors. Torra és el president de Catalunya, ho han decidit els ciutadans i el Parlament amb el seu vot. Nosaltres hem mantingut sempre aquest respecte institucional, i lleialtat a la figura que representa. No pots tenir tantes cares, no pots estar jugant, ara em convé això, ara faig això... Ara tenim aquest acord amb Podemos després de les eleccions, segurament perquè veia la seva pròpia continuïtat amenaçada, quan en el debat d’investidura de la legislatura fallida déu n’hi do les coses que va dir-li a Pablo Iglesias, que l’altre va entomar amb una cintura política que no hem vist al senyor Sánchez. Calien aquestes eleccions, aquesta despesa pública? Calia fer més gran la distància que separa la classe política de la ciutadania? La responsabilitat d’un polític també es jutja veient quines són les seves accions. I això el converteix en un irresponsable.

Li he de preguntar per les investigacions del Tribunal Suprem. Des del seu partit es parla de 'lawfare', és a dir de guerra judicial, i clavegueram estatal.

Des de fa un any les clavegueres de l’estat estan filtrant informació a la qual jo ni he tingut accés. Tot el que he conegut ha estat per les filtracions periodístiques, fins i tot ahir: les informacions eren d'un comunicat del departament de premsa del Tribunal Suprem, que l'envia abans als periodistes que als afectats.Totes les fonts jurídiques consultades, des dels serveis jurídics de la Generalitat –perquè com a directora de l’Institut de Lletres Catalanes (ILE) tenia una fiscalització des dels propis serveis jurídics de la Generalitat– fins a altres juristes consultats, entre els quals el meu advocat, coincideixen que no hi ha cas, tothom coincideix que no hi ha delicte, però estic a les portes del Tribunal Suprem.

Sempre he anat amb la veritat per davant i donat la cara: vaig fer-ho compareixent voluntàriament. Malversació és una paraula molt grossa. La taca de la corrupció fa molt de mal. I estic sotmesa a un judici mediàtic absolutament interessat. Malversació significa dir causar un dany a l’erari públic. Jo no m’he embutxacat ni un sol cèntim de diners públics. Ni en el meu mandat ni sota la meva gestió de l’ILE cap tercer ho ha fet. No s’ha malversat, no s’ha prevaricat. No hi havia cap fraccionament de pagaments i vaig explicar per què no n’hi havia al Parlament. Però fins i tot si n'hi hagués hagut, no és delicte.La meva primera decisió al capdavant de l’ILE va ser renunciar a la targeta VISA a la que tenia dret com a directora. Podria haver menjat i sopat cada dia pagat pel contribuent, però em vaig dir: "Dino i sopo cada dia i aspiro a poder seguir-ho fent". M’enervo cada cop que algú m’acusa de corrupció.

Prendreu accions legals contra els mitjans que han publicat les filtracions? ‘El Español’ fins i tot va publicar fotografies dels missatges sense amagar la seva adreça de correu personal.

És una violació del meu dret a l'honorabilitat. S’ha trencat la cadena de custòdia de la documentació. He vist suposats correus electrònics meus en què jo escric en castellà a aquest interlocutor, i aquests missatges són radicalment falsos, perquè entre d’altres coses jo no em comunico en castellà i la meva adreça de correu electrònic era "Laura Borrás", amb l’accent com s’escriu en castellà. Però ens hem tornat tots bojos? Tot s’hi val per empudegar algú? Hauré de veure les mesures legals que emprenc contra això. O que aparegui un titular on apareix junt "Borràs", "narcotráfico" i "prisión", amb una foto enorme meva. Hi ha una impunitat absoluta en aquest sentit, sense veure ni calcular el dany que es causa.

Jo ara tinc una obligació: defensar-me davant el Tribunal Suprem. Perquè de no tenir cap causa ara estic al Tribunal Suprem, i resulta que qui ho ha instruït és el mateix fiscal que el de l’1-O, i qui ha acceptat aquesta causa és el jutge de l’1-O, i resulta que això és casual. Si en comptes de dir-me Laura Borràs de JxCat em digués Pepita Pérez i fos la directora de l’ILE, estaríem aquí? Jo crec que no.

Al Principat estem pendents de la possible inhabilitació del president Torra [l’entrevista va fer-se abans que el TSJC anunciés la condemna a 18 mesos d’inhabilitació]. Veieu possible unes eleccions anticipades?

Una vegada més l’estat espanyol no mostra cap respecte pel que voten els ciutadans a Catalunya. Al president Torra l’ha posat en el seu càrrec la ciutadania, però l'estat espanyol el vol retirar a través d’aquest procediment judicial absolutament inaudit en democràcia. Continuem tenint aquest conflicte que li deia entre legalitat i legitimitat. La justícia espanyola es deslegitima a marxes forçades. En veurem les conseqüències quan arribin els resultats de la justícia europea, que és on s’estan guanyant aquestes batalles legals. Si es produeix aquesta inhabilitació del president Torra, quan es produeixi, i després dels recursos que aquesta mesura pugui comportar, veure’m què cal davant la seva inhabilitació.

El 30 de gener del 2018 vau ser una de les persones encarregades de redactar l’acord d’investidura de president de Puigdemont. Tornaria a sortir el seu nom aquest cop?

El president Puigdemont és el nostre candidat. Quan jo anava als primers debats electorals del 18-A ens feien les bromes dels noms: que si PDeCAT, JxCat... Miri, nosaltres som la llista del president Puigdemont. És el nostre referent, el president legítim de la Generalitat de Catalunya. Treballem per la seva restitució.

Com sabeu molt millor que jo, un dels altres noms que sona és el seu propi.

Potser això té a veure amb aquest interès sobtat de la justícia espanyola perquè no soni. Ja veurem. No m’he plantejat mai a la vida tenir vocació política. Estic aquí per vocació de servei des del 21 de desembre de 2017, quan el president Puigdemont m’ho va demanar, i continuaré fent-ho mentre pugui, amb honorabilitat i amb el compromís amb els meus electors. He estat molt transparent en aquest sentit i així vull continuar treballant. Veurem si l’estat espanyol permetrà que pugui continuar fent feina política o no.