Público
Público
entrevista a mireia bofill i bárbara ramajo

"El feminisme ha desbordat el concepte de vaga"

Parlem amb dues activistes deganes del moviment sobre la història del feminisme a Catalunya, les demandes que han marcat les darreres dècades i el potencial del moment actual.

Les activistes Mireia Bofill i Bárbara Ramajo a la Universitat de Barcelona. Miguel Velasco
Les activistes Mireia Bofill i Bárbara Ramajo a la Universitat de Barcelona. Miguel Velasco

Les vagues feministes dels últims 8 de març han estat marcades, sobretot, per l'eclosió de les noves generacions. Centenars de milers de dones joves han liderat sense complexos els comitès de vaga. A les portes d'aquest 8-M, ens reunim amb dues deganes del feminisme català perquè ens expliquin la història d'un moviment que va passar poc pels diaris i que s'emmagatzema en cartells, "octavetes" i en les vivències de les seves protagonistes. Son Mireia Bofill (Santiago de Xile, 1944), traductora que va formar part del col·lectiu editorial La Sal, i Bàrbara Ramajo (Badalona, 1964), doctoranda en els estudis de Gènere, Diferència i Alteritat, dues activistes de base que coneixen les entranyes de la lluita pels drets de la dona.

Per començar, podríem situar com a punt d'inici les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona.

Mireia Bofill (MB): A veure, tenint en compte que Franco mor el novembre del 75... Impossible que no hi hagués res abans d'aquelles jornades! L'any 75 és l'any de la dona segons l'ONU, i allò va possibilitar que es convoqués aquella trobada.

I què hi havia abans, en ple franquisme?

MB: Als anys 60 ja estaven passant coses. Maria Aurèlia Capmany publica La dóna a Catalunya: conscienciació i situació el 1966. Jo mateixa vaig participar en un llibre col·lectiu que es titulava La mujer a España el 1967 que va servir d'excusa per recórrer l'Estat. Anàvem a les parròquies -perquè a l'espai públic no es podien fer aquests actes- i parlàvem de les lleis que ens discriminaven, però sobretot dels mètodes anticonceptius i de sexualitat, que era el més tabú. Ens movíem en les òrbites de Dons Democràtiques, més o menys vinculada al PSUC, plataformes d'obrers i obreres religiosos. A més, passaven altres coses, com el que sempre denunciava Julia Adinolfi, companya de Manuel Sacristán, qui explicava que ella mai va poder militar perquè al PSUC només ho podia fer una persona de cada família per seguretat. El moviment va néixer sota condicions molt precàries.

Les activistes Mireia Bofill i Bárbara Ramajo conversen sobre la història del moviment feminista a la Universitat de Barcelona en una entrevista a 'Públic'. Miguel Velasco
Les activistes Mireia Bofill i Bárbara Ramajo conversen sobre la història del moviment feminista a la Universitat de Barcelona en una entrevista a 'Públic'. Miguel Velasco

La dels 70 va ser una dècada intensa per al feminisme en l'àmbit internacional. Quin contacte vau tenir des de Catalunya amb el que passava fora?

BÁRBARA RAMAJO (BR): Tenim aquesta idea que vam portar coses aquí sense tenir en compte que la història de Barcelona com a referent global és súper rica. L'altre dia estava llegint un text de la poeta canadenca Nicole Brossard, una acadèmica molt famosa, sobre "el laberint de mitjanit" que va resultar ser el laberint d'Horta durant la festa de 400 ties que vam muntar el 1990 [Riu]. També apareixem a la pel·lícula sobre Harvey Milk, interpretat per Sean Penn, quan parlen de la primera manifestació de l'orgull lèsbic a la ciutat. I què hi ha de la fira del llibre feminista de 1990, o de les jornades lesbianes de 1991. Cal entendre que, en aquests anys, en què no hi havia xarxes socials, les connexions internacionals es feien amb jornades i congressos. Vam fer molta xarxa, també a partir de les nostres amistats i enamoraments.

MB: Sí, és cert que vam fer molta xarxa feminista. Inclús més que ara, diria. Potser també és una cosa que ve de la dictadura, perquè clar, si no tens contactes fora, aquí et quedes tancada.

Després d'anys de repressió i clandestinitat, com era organitzar-se al moviment feminista després de la mort del dictador?

"Als 80, ser al moviment feminista a Catalunya volia dir estar molt unides amb la resta de moviments"

BR: Jo vaig arribar l'any 81 just després de l'intent de cop d'Estat de Tejero. L'endemà, em vaig organitzar a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i al moviment feminista perquè no volia tornar a perdre-ho tot. Vaig començar a viure el feminisme en democràcia tutelada, em vaig organitzar amb nom de guerra, prenia precaucions a les reunions, intentava no saber massa de la gent amb la qual em reunia… I bé, ser al moviment feminista a Catalunya volia dir estar molt unides amb la resta de moviments socials, els de barri, els moviments obrers, així com el moviment nacional. Les dones i tot el col·lectiu LGTB anàvem a tots els 11 de setembre.

Si els 70 van estar marcats per la sexualitat, la lluita per l'avortament lliure va marcar els 80.

BR: Totalment. Una altra data històrica són les jornades feministes de l'any 1985 a Mundet. Eren unes jornades estatals, on va haver-hi ponències tan importants com la lesbiana María Bielsa, titulada Niña muerde perro. Hi havia un ambient… Doncs bé, va ser aquí quan convoquem a la premsa per practicar un avortament en en directe. Estava tot preparat. Això sí que era desobediència, que ens podrien haver ficat preses a totes! Ho van televisar mentre cantàvem allò del "ole ole, asa asa, que hemos hecho un aborto en la casa, fuera de la ley, fuera de la ley, pa’ ver lo que pasa, y si al PSOE, y si al PSOE, y si al PSOE nos echa los 500 años, yo que soy muy feminista me cojo a mis niñas y le quemo el escaño".

MB: Durant aquells anys el moviment feminista també va organitzar els centres de planning, autogestionats entre la Coordinadora Feminista i el grup de Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA). Ens ocupàvem de donar informació sobre mètodes anticonceptius, ajudar a avortar, parlar de sexualitat… Teníem un al carrer Casp. Recordo que a les cinc de la tarda, quan ens reuníem, ja hi havia cua de fins a 20 dones.

L'activista Bárbara Ramajo conversa amb Mireia Bofill en una entrevista per a 'Públic'. Miguel Velasco
L'activista Bárbara Ramajo conversa amb Mireia Bofill en una entrevista per a 'Públic'. Miguel Velasco

Fa pinta que fèieu poques manifestacions i molt soroll.

"Després de la dictadura hi havia un clima social de 'pots fer el que vulguis'"

BR: El to era d'acció directa, sí. Quan va venir el Papa Joan Pau II el 1982, les feministes, els gais i les lesbianes li vam liar un pollastre… Teníem una ‘Papesa’ pròpia. Una altra acció va ser la de tancar-nos a l'estàtua de Colón i tirar cartells des de dalt. I una nit, amb el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, lesbianes i gais vam ocupar la Catedral de Barcelona i ens hi vam tancar.
MB: Clar, és que després de la dictadura hi havia una necessitat imperant de sortir al carrer, d'ensenyar-se. Hi havia un clima social de ‘pots fer el que vulguis’.
BR: Total, com els mitjans de comunicació no ens feien ni cas, ja podíem fer-la grossa que no s'assabentava ningú! [Riu]. Durant la transició, la irreverència era molt potent. Tu veus els vídeos de les processons de l'Ocaña per la Rambla de Barcelona i jo crec que, si ho fes ara, li posarien una multa per ofensa als sentiments religiosos.

Suposo que, tal com passa ara, no tot era tan amistós dins del moviment. Quins eren els debats més delicats de l'època?

MB: Els 80 van ser els anys de la divisió entre les feministes que tenien una doble militància i les independents. El tema va generar una ruptura a escala estatal que encara dura fins al dia d'avui però que, per sort, a Catalunya no ens va enemistar, com acostuma a passar. Una catalana, Gretel Amman [filòsofa i feminista activa durant els 70 i 80] era una de les líders de les independents. Eren les que passaven de les institucions, els partits i els sindicats, de l'agenda política, i dedicaven tot el seu temps a la seva pròpia agenda. Hi havia dones vinculades a partits que havien treballat molt, però les independents sentien que elles intentaven dirigir, marcar una línia pròpia.
BR: I tenien raó! T'ho dic jo, que era doble militant. Les independents es queixaven que aquelles que estaven vinculades a un partit feien un desembarcament per intentar controlar el moviment. I no vol dir que no fossin feministes, però quan vas a una reunió del moviment ja no et representes a tu sola, representes a un partit. I ja portes un posicionament en el qual han participat homes. Les independents eren separatistes, feministes radicals, que no volien tenir cap contacte amb tios. Portaven el separatisme feminista igual que ho portaven els afroamericans en la lluita pels drets civils als Estats Units: les feministes van decidir separar-se del seu opressor. Però bé, teníem bon rotllo entre les unes i les altres.

El 1987 també es va ocupar el que avui és Ca la Dóna, una de les seus històriques del moviment feminista a Barcelona. Actualment està a Ciutat Vella, però en un primer moment vau ocupar al Poble Sec i la cosa va acabar amb gasos lacrimògens de la Guàrdia Urbana.

MB: Correcte. I abans també hi havia hagut la Casa de la Dóna, en la plaça del Pi, que estava més lligada a les independents. Aquí fèiem reunions, trobades i molta feina amb el cos.
BR: És que això de l'habitació pròpia de la Virgina Woolf era una cosa que realment necessitàvem. I quan podies, te la feies. Durant els 80, ens reunim molt en la seu de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), però clar, amb la campanya per l'avortament érem moltíssimes.

Durant els 2000, però sobretot durant els darrers anys, una nova generació ha pres amb força les regnes del moviment. Ho veieu venir?

"Tenim un moviment de base amb una capacitat que ja ens hagués agradat tenir a nosaltres"

BR: Jo crec que ningú s'ho imaginava. Ha estat l'eclosió de tot un treball fet des del feminisme de carrer, l'institucional i les acadèmiques. Quan em va arribar això de la vaga de quatre eixos, liderada per noies de noves generacions, vaig riure en la cara de qui m'ho va dir. Jo he estat organitzant vagues generals des del sindicalisme i és duríssim. Però sí, es va fer. I es va desbordar el concepte de vaga, i li van robar el capital sindical a uns sindicats controlats pels partits. Van ensenyar un camí que després també va emprendre el moviment independentista: vagues generals que no són vagues laborals. I van, i ho tornen a fer un segon any, el 2019. Jo recordo veure la mani de l'any passat amb els ulls com a plats, hi havia més gent que a la mani contra la guerra de 2003. Tenim un moviment de base il·lustrat de noves generacions, un moviment de classe obrera amb una capacitat que ja ens hagués agradat tenir a nosaltres.
MB: Però jo no sé fins a quin punt és tan important fer una manifestació d'un milió de persones. Sí, és important sortir, però més important és alimentar als grups de base, enfortir els vincles, que la gent participi, que es formi… Si no arriba el feminisme institucional i ho absorbeix tot, com ja va fer el PSOE amb el moviment veïnal els 80. Van destruir els centres de planning. I gairebé, el moviment feminista, institucionalitzant-lo. Estem mirant massa cap a fora i poc cap a dins.

Creus que tota aquesta energia va a port o que estem vivint una davallada?

BR: Bé, és que els sectors que havien menystingut el feminisme de carrer durant tots aquests anys, de sobte, han vist una mina. Ara volen ser-hi i liderar. Parlo de les dones del PSOE, de les institucions i de les acadèmiques. I com es fan un espai? Doncs recuperant els xiringuitos de la Transició que feia anys que no es movien, com el Partit Feminista, i onejant debats fantasma que divideixen: el tema de l'abolicionisme o la transsexualitat. Creen un moviment paral·lel i diuen que hi ha dues corrents.
MB: Bé, i a més hauríem d'estar pensant què els donem a aquestes noies joves que vénen a les manis. Ens estem perdent en la reivindicació, a demanar-li alguna cosa a algú. Quan potser ens ho hauríem d'estar donant nosaltres mateixes. Potser hauríem de deixar de demanar el peix i donar-nos les canyes de pescar. El sistema, cada vegada dóna menys, ja no ens dóna ni els diners per a viure. Cada vegada hi ha menys treball, i el treball que hi ha és precari.