L'efecte Illa fa renéixer un PSC relegat a l'ombra durant la dècada del Procés

De ser una força d’oposició sota l’ombra de Ciutadans a arribar a les eleccions amb alguns sondejos que li donen la victòria. Així salta el PSC dels resultats de 2017 als comicis del pròxim 14 de febrer. I no és menor aquest ascens quan es mira el que han viscut els socialistes durant la darrera dècada a Catalunya, arribant a obtenir els pitjors resultats de la seva història en les eleccions de 2015, amb 16 diputats. Si la resiliència del primer secretari i ara ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, ha permès al partit sobreviure de l’atzucac on els va situar els moments de més tensió del procés independentista, l’aposta per l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, els col·loca a la primera línia de la graella de sortida. De moment, el CIS els dona per guanyadors en vots i escons, i una posició preponderant en la difícil afronta de formar Govern a Catalunya, entre vetos creuats i un debat territorial desdibuixat per la Covid-19. El CEO, però, els deixa en tercera posició. 

"La dècada perduda" del PSC

L’esclat del procés va relegar un PSC que havia governat a la Generalitat de la mà del tripartit a ser la tercera força al Parlament el 2012, el 2015, i quarta el 2017. L'única victòria que assumia Iceta en arribar al càrrec de primer secretari, substituint un Pere Navarro després d’unes fatídiques eleccions europees el 2014, era la d’haver contingut l’efervescència dels comuns. Encara pitjors van ser els resultats a les eleccions generals de 2015, on la candidata Carme Chacón només va aconseguir vuit diputats per Barcelona. El dessagnament electoral era evident.

El debat independentista posava el PSC en una posició incòmoda, durant el qual la tradició catalanista se sentia traïda pel suport incondicional a una deriva repressiva dirigida per la dreta, mentre l’espanyolisme veia tebiesa a les files socialistes. Fins i tot, dirigents del PSOE van abordar obertament la possibilitat de trencar amb el PSC, com ho va fer l’expresident del Congrés dels Diputats José Bono, qui va defensar presentar-se a Catalunya amb les sigles del PSOE.

Però a mesura que Barcelona i Madrid van homogeneïtzar el discurs en el debat territorial, importants membres del sector catalanista també trencarien amb el partit, impulsant noves formacions que amb el temps es van anar incorporant als grans partits independentistes. Aquest és el cas d’Ernest Maragall, actual líder d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona; Toni Comín, exiliat a Bèlgica com a exconseller del Govern que va impulsar el referèndum de l’1 d’octubre, o Marina Geli, qui va arribar a formar part de l’executiva de la Crida Nacional per la República, impulsada per Quim Torra, Jordi Sánchez i el mateix Puigdemont.

El PSC, que havia arribat a assumir posicionaments a favor del dret a decidir el 2012, va deixar de banda aquests postulats a partir del 2013 amb la Declaració de Granada, convidant a marxar el sector més catalanista del partit i posant la primera pedra del que seria el tarannà de la formació durant la dècada del referèndum de l’1 d’octubre: ferma oposició de la votació de 2017 per ser "il·legal" i suport a la deriva repressiva, tot i que en contra de la "judicialització" de la política i a favor de l’indult dels presos.

L'efecte Sànchez

Iceta es va abanderar com un garant del constitucionalisme i partidari d’una reforma federal, una visió que va incorporar en el seu suport incondicional a Pedro Sánchez durant la pugna estatal en el si del partit contra Susanna Díaz, alineada amb els postulats més durs contra l’independentisme. L’aliança Sánchez-Iceta s’ha mantingut ferma encara que els resultats a les eleccions del 2017 enquistessin el PSC en una posició secundària a Catalunya, però la coincidència de visions entre Madrid i Barcelona i la fidelitat dels socialistes catalans a la corrent sanchista havien mantingut aquest degà de la política catalana al capdavant del partit.

El renaixement del PSOE amb l’arribada de Sánchez a la Moncloa i el pacte amb Unidas Podemos va revitalitzar la posició de la formació, i la desfeta de Ciutadans a les darreres eleccions generals semblava indicar que antics votants tornaven a confiar en els socialistes, i això també podria passar a Catalunya. El cop d’efecte, però, va arribar el passat 30 de desembre, quan els socialistes van posar tota la carn a la graella apartant el ministre de Sanitat, Salvador Illa, en plena tercera onada, atenint-se a la gran popularitat i lideratge que havia obtingut durant la crisi, i posant-lo a liderar les llistes catalanes. Sense anar més lluny, Illa és el polític millor valorat segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), amb un 5, per davant de Laura Borràs (JxCat) i Pere Aragonès (ERC), empatats amb un 4,5.

Illa, un candidat moderat

Illa representa la moderació, la sensibilitat, el consens i el diàleg dels quals el seu partit volen fer gala aprofitant la finestra d’oportunitat que representa el desgast del debat territorial. Qui va arribar a un ministeri dels que no havia de suposar una gran responsabilitat, s’ha hagut d’afrontar a una pandèmia mundial i, contra tot pronòstic, n’ha sortit reforçat. Partint de la política municipal, va passar per l’equip de Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona per després convertir-se en un dels homes de màxima confiança d’Iceta com a secretari d’organització. Abans del coronavirus, Illa va formar part de la taula de negociació amb ERC per aconseguir els suports per investir a Sánchez i formar la mesa de diàleg entre els governs espanyol i català.

Precisament és quan la pandèmia deixa aquestes negociacions entre l’independentisme i el Govern espanyol de coalició en segon pla quan el PSC surt reforçat, i la retòrica de "la dècada perduda", del "passar pàgina" i ocupar-se d’altres qüestions, dona espai per la moderació en el debat territorial, on el PSC torna a tenir possibilitats de guanyar. Els socialistes es disputaran l’hegemonia de l’esquerra amb el seu oponent directe, ERC, i amb el seu soci de Govern a Madrid, En Comú Podem, reivindicant el Govern de coalició progressista i apostes socials com l’Ingrés Mínim Vital o la renúncia a les polítiques d’austeritat per gestionar la crisi.

Tot i això, Illa ja ha anunciat que el seu vicepresident econòmic si guanya les eleccions serà Maurici Lucena, actual president d’Aena i un dels perfils més liberals de les files del socialisme català. Mateix guió que a Madrid, quan Sánchez va arribar com el candidat de l’Espanya progressista, però va nomenar com a ministra d’economia Nadia Calviño, qui va arribar a ser candidata a presidir el Fons Monetari Internacional.

Dificultats per arribar a la Generalitat

Tot i els bons pronòstics electorals, el PSC ho tindrà més difícil per assolir un pacte que porti Illa a la Generalitat. Els socialistes volen revalidar la coalició Sánchez-Iglesias a la Generalitat, amb En Comú Podem de Jéssica Albiach, però per això necessitarien els vots a favor d’una ERC que es tanca en banda a entendre’s amb els socialistes. De moment, tampoc seria fàcil revalidar un nou tripartit, ja que d'entrada el mateix PSC descarta aquesta opció. A l’altra banda, l’independentisme també sumaria, però les relacions entre ERC i JxCat arriben enormement cremades i encara necessitarien els suports de la CUP. Queda per veure, doncs, si Illa aconsegueix trencar l’hegemonia de l’independentisme a la Generalitat, o si l'efecte Illa es queda tan sols en un bon resultat electoral.