Público
Público

La matrioska d'ICV: abans el PSUC, ara els Comuns

L’anunci de dissolució d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és una nova sacsejada en el convuls mapa català de partits polítics. La militància ecosocialista passarà ara al 100% a Catalunya en Comú, d'on ja formava part. Parlem amb Rafel Ribó, Jaume Bosch, Ricard Gomà i David Cid, destacats dirigents en diferents etapes de la formació que va nàixer el 1987 i morirà el 2019.

Publicidad
Media: 4
Votos: 2

Marta Ribas, David Cid i Ernest Urtasun, els tres dirigents claus de la darrera etapa d'ICV. EFE / Alberto Estévez

El roig del PSUC. El verd d’ICV. El lila dels Comuns. Són tots els colors de l’espai polític de l’esquerra postcomunista catalana. Com si fos una matrioska, van sorgint noves peces de la capsa inicial. “ICV desapareixerà, però ressorgirà en un nou espai polític”, diu Rafael Ribó, actual Síndic de Greuges de Catalunya i històric dirigent dels ecosocialistes. I afegeix: “No és un problema sentimental”. Ribó va ser el primer líder d’ICV, sent-ne el president entre 1988 i l’any 2000. “L’ecosistema de partits ha canviat moltíssim, també la sopa de sigles que hi havia en els anys 80 o 90. Ara calen alternatives molt unitàries”, explica Ribó.

L’any de la seva fundació, ICV col·locava Antoni Gutiérrez Díaz, ‘el Guti’, com a eurodiputat a Brussel·les; alhora que Ramon Espasa anava al Congrés. A Catalunya, Ribó liderava el grup al parlament i va encapçarlar-ne la candidatura quatre vegades seguides, anys en els que bascula entre els 5 i els 9 escons al parc de la Ciutadella. Són els anys previs i posteriors a la caiguda del mur de Berlín i part del teló d’acer. Els anys en què es fa la passa de congelar el mític PSUC i ressituar-se en un mapa europeu geopolític en el que el comunisme anirà perdent força com una de les grans ideologies que explica i vertebra el món.

PSUC: entre el pragmatisme i el mite

“A veure, també s’ha mitificat la força del PSUC”, diu Jaume Bosch, veterà dirigent d’ICV. “A les primeres [eleccions] trèiem 9 escons al Congrés i 25 a Catalunya, amb Josep Benet, molt bé. Però després el PSUC es queda pelat amb 2 a Madrid i 6 a Barcelona”, argumenta. Efectivament, l’any 1984 el PSUC toca fons al Parlament català, amb tot just 160.000 vots per la candidatura encapçalada pel Guti. “O sigui, va ser molt important en la lluita antifranquista, però després tot es reconfigura”.

Bosch, que ha passat per múltiples administracions com l’Ajuntament de Sant Feliu, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Baix Llobregat, el Parlament de Catalunya i el Senat espanyol, explica que els partits comunistes s’estaven movent a tota Europa. “I si no ho feies, paties el risc de quedar desfasat com el PC francés”. Així que, dos anys abans que s’enfonsés l’Alemanya de l’est, “vam decidir passar de ser una força estrictament comunista, a una altra en la que hi havia de tot”.

És aquí quan s’incorpora l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que capitanejats per Joan Armet, provenien de les fileres del PSAN. Segons Jaume Bosch, així es va incorporar una visió independentista que, en tot cas, ja existia de forma incipient: “Joan Comorera i jo mateix ja érem del corrent sobiranista”. Un sector independentista que també compta, en l’actualitat, amb altres militants destacats com Ricard Gomà. Igualment, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), marxa i retorna al partit matriu en diferents moments. Considerats els prosoviètics i en oposició a l’eurocomunisme (ja en època del PSUC), aniran confluint i allunyant-se d’aquest espai durant tots els anys 80.

Manifestació del PSUC.

Les difícils relacions amb Julio Anguita

Tant l’anomenat PSUC viu (la facció que es nega a dissoldre’s dins ICV) com el PCC i altres grups de l’anomenada sopa de sigles comunista acabaran formant la matriu catalana d’IU, donant pas a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). D’aquí que, en els anys 90, sigui aquesta la marca agermanada amb ICV amb la que s’aniran presentant a les eleccions fins l’any 2014 (darrer any abans d’aparèixer electoralment, a les municipals de 2015, la marca dels Comuns, si bé en moltes localitats la llista encara va concórrer sota les sigles d'ICV-EUiA).

Segons Jaume Bosch, la independència organitzativa és una de les millors herències que deixa ICV. “No subordinar-se”. I narra les complicades relacions mantingudes amb Julio Anguita (carismàtic coordinador d’Izquierda unida): “Anguita defensava el dret a l’autodeterminació. Ara bé, quan ICV va voler tenir el seu discurs propi, llavors va ser quan Anguita va decidir trencar amb nosaltres”.

Els anys de divisió tindran la cirereta en la desfeta electoral de 1999, quan ICV es queda amb 5 escassos diputats al Parlament català. Un fons electoral que es deu a la polarització entre el sempitern Jordi Pujol i un Pasqual Maragall a l’alça (que juntament amb la seva plataforma Ciutadans pel Canvi guanyaria en vots, tot i que no en escons). I molts votants d’ICV, que en algunes circumscripcions anava coaligat amb el propi PSC, van jugar la carta del vot útil entorn a la figura de l’exalcalde de Barcelona.

Cartells d'ICV.

El Tripartit: els anys daurats al poder

Amb el canvi de segle, però arribaran els anys daurats de l’esquerra postcomunista: el Pacte de Tinell, que deixava CiU fora de la Generalitat. L’adveniment del Tripartit, que tindria una (dura) vida de dues legislatures. “Per a mi, és un dels grans encerts d’ICV; haver controbuït a acabar amb el pujolisme”, assegura David Cid, actual coordinador nacional del partit, juntament amb Marta Ribas. Els dos són, a més a més, diputats al Parlament. També en fa una defensa aferrissada qui aleshores era el portaveu dels ecosocialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà: “Vam governar per transformar. Hi ha polítiques concretes del Tripartit, com les de Transició Energètica, que no s’entenien. Per exemple, la limitació de velocitat a les vies d’entrada a Barcelona. I en canvi, ara tothom s’estira dels cabells per passes enrere com carregar-se la limitació del trànsit del Madrid Central”.

També assegura que la Llei d’Habitatge del temps del tripartit va ser una legislació modèlica. “Vam introduir el debat i ara està el centre de tot”. Tanmateix, lamenta que el retorn de CiU i l’ascens d’Artur Mas a la presidència del país portés les conegudes com lleis Òmnibus, que van ser la base de les retallades socials del període de crisi econòmica.

El repte enverinat de dirigir els Mossos

Però també d’aquesta època és una de les experiències de govern més controvertides d’Iniciativa: encapçalar el Departament d’Interior. Les càrregues policials contra estudiants que protestaven pel Pla Bolonya, així com protestes del moviment okupa, han quedat en l’imaginari col·lectiu de les esquerres. Tot i així, Jaume Bosch, especialitzat en temes de seguretat, considera que “ara que ha passat temps, es pot dir que el balanç va ser molt bo”. I apunta l’aprovació del Codi Ètic policial i la instal·lació de càmeres a les comissaries com dues mesures innovadores. “I sense dubte, van crear un gran nerviosisme en sectors dels Mossos d’Esquadra”.

Per això, defensa que ICV assumís Interior. “L’esquerra ha de tenir un discurs sobre Seguretat, perquè sinó li regales a la ultradreta”. Bosch reconeix molt poques errades en la gestió d’Interior. “Sí que hi va haver una càrrega policial injustificada contra una manifestació d’estudiants, però també cal dir que li va costar el càrrec al director dels Mossos”. Però ICV tenia l’enemic a casa: els intents d’un corrent dels Mossos per sembrar el caos en les manifestacions, per tal que Joan Saura es veiés obligat a dimitir, són vox populi. I així han estat defensats per periodistes que van cobrir les protestes en aquells moments, com ara el fotògraf Jordi Borràs. De fet, la instal·lació de càmeres a les comissaries va ser vist per aquest corrent policial com un atac.

A més a més, i segons el relat de Bosch, ICV es va quedar enmig d’un entrepà, ja que a banda de la pressió interna policial, també patien la fiscalitzacio i posició de crítica dels moviments socials i l’esquerra alternativa. “Van impulsar la idea que ‘quan pitjor, millor”, es defensa Bosch.

Joan Saura, en la seva etapa de president d'ICV. 

La confluència inevitable amb els Comuns

El 15-M esclata quan no ha passat ni un any de la mort del segon tripartit. CiU torna a la Generalitat i elimina la limitació de velocitat a l'accés de Barcelona, emblema i llegat de les polítiques ambientals d’ICV. Amb el pas dels anys, una part del 15-M derivarà en la creació de Podemos. I Iniciativa no trigarà a encetar el procés de confluència. Fins avui. “A veure, estava clar que ICV, abans o després, acabaria dissolent-se en favor dels Comuns”, explica David Cid. “La dissolució no només ha estat una qüestió de diners, també era el camí a nivell polític. Ara bé, ha arribat abans del que ens hagués agradat”, afegeix. De fet, tots els consultats defensen amb vehemència la integració en CatComú.

Una altra cosa és que, a nivell d’inversions immobiliàries, no s’hagin pres bones decisions. “Estar clar que les decisions que es van prendre no van ser encertades, tot i que també dic que mirar enrere i fer valoracions a vista passada no és del tot just”. I és que una mala gestió els ha portat a un deute de 9,2 milions d’euros difícil de remuntar, especialment generat per l’adquisició en ple boom immobiliari de la seu nacional a Barcelona. I ara afronten un concurs de creditors i l’acomiadament de la seva plantilla.

Llums i ombres en 22 anys de vida

També hi ha altres ombres, en la trajectòria d’ICV. Segons Rafel Ribó, “de vegades ha faltat atreviment per arribar al fons dels plantejaments”. En tot cas, matisa que d’ençà va deixar el lideratge d’ICV, mai no ha volgut “caure” en l’errada de fer valoracions sobre el decurs de l’organització. “No som imprescindibles”. Bosch també assegura que és “lamentable” haver arribat a la fallida econòmica. Ricard Gomà, per contra, declina citar alguna de les “ombres” d’ICV.

En canvi, tots coincideixen en els encerts. “ICV va tenir l’atreviment d’innovar. Va mirar cap enfora, cap a Europa. I va incidir en el més modern, en l’ecologisme i el que es va anomenar ecosocialisme”, diu Ribó. Tot i que matisa que, amb 40 anys de dictadura, “tampoc és que fos el precursors, ja que anàvem molt endarrerits”. Jaume Bosch també destaca l’ecologisme i el feminisme, com avantguardes que defensava ICV. “I ara han de ser un llegat per a CatComú”.

Iniciativa està en liquidació i morirà enguany. “Emocionalment és complicat i trist. Però no ens fa vergonya. Això no és com la mort de Convergència”, conclou l’actual coordinador David Cid. “Nosaltres sí que estem orgullosos”.