Público
Público

MUNICIPALS 2019 La forta empremta socialista de les properes eleccions municipals a Barcelona

Fins a quatre caps de llista poden haver passat per les files del Partit Socialista –català o francès–, mentre que l'alcaldessa, Ada Colau, reivindica el llegat de Pasqual Maragall, l'alcalde més cèlebre que ha tingut la formació.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Plenari de l'Ajuntament de Barcelona / Ajuntament de Barcelona

Entre 1979 i 2011 Barcelona sempre va tenir un alcalde socialista. Narcís Serra (1979-1982), Pasqual Maragall (1982-1997), Joan Clos (1997-2006) i Jordi Hereu (2006-2011) van rellevar-se en un càrrec que durant més de tres dècades va reflectir una clara hegemonia del PSC a la capital catalana. De fet, entre 1979 i 2003 la formació sempre va moure's entre el 33,6% i el 45,8% dels vots a les eleccions municipals en una ciutat que en la seva configuració actual no pot entendre's sense l'empremta socialista. Avui no hi ha cap enquesta que atorgui al PSC possibilitat de tornar a l'alcaldia als comicis locals del maig vinent, però en canvi es pot donar la circumstància que fins a quatre candidats tinguin carnet o passat socialista. Són Jaume Collboni, l'alcaldable del PSC; dos antics pesos pesants del maragallisme, com Ernest Maragall i Ferran Mascarell, i l'exprimer ministre francès Manuel Valls. I una cinquena, l'actual alcaldessa, Ada Colau, reivindica el llegat de Pasqual Maragall i no ha dubtat a assenyalar-lo "com el millor alcalde que ha tingut mai Barcelona". Només la CUP i el PP queden lluny d'aquesta tendència. Ara bé, malgrat un passat més o menys compartit, entre els quatre possibles candidats que es poden considerar hereus socialistes hi ha importants diferències, tant de trajectòria com ideològiques.

En pocs dies hi ha hagut diversos moviments que, molt probablement, faran augmentar aquesta petjada socialista a les urnes. D'entrada, divendres es va confirmar que el fins ara alcaldable d'ERC, Alfred Bosch, renunciava en benefici de l'actual conseller d'Acció Exterior de la Generalitat, Ernest Maragall. I aquest dimarts Manuel Valls confirmarà que també opta a l'alcaldia, avalat per Ciutadans però a través d'una plataforma personalista, amb figures que transcendeixen la formació de dretes que encapçala Albert Rivera. La figura que completaria el pòquer és la del delegat del govern de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell, que s'estaria plantejant optar a encapçalar la candidatura postconvergent.

Als seus 75 anys, Ernest Maragall acumula més de cinc dècades de trajectòria política. Germà de l'exalcalde de la ciutat, durant la dècada dels seixanta va participar pel Front Obrer de Catalunya (FOC). Ja durant els anys setanta es convertiria en un dels fundadors del PSC, després de passar per la Convergència Socialista de Catalunya i el PSC-Congrés. En aquella època ja treballava a l'Ajuntament de Barcelona, on havia entrat el 1970 com a analista informàtic. Amb la primera alcaldia democràtica, encapçalada per Narcís Serra, començaria a ocupar càrrecs de gestió i posteriorment, de la mà del seu germà Pasqual, jugaria un paper polític cabdal. A l'Ajuntament, va ser regidor del PSC entre 1995 i 2004, arribant a ser portaveu del grup municipal, i aquell 2004 faria el salt a la política nacional com a diputat al Parlament.

Conseller d'Educació del segon govern tripartit (2006-2010), Maragall tornaria a exercir de diputat socialista entre 2010 i 2012. Aquell darrer any, però, acabaria la seva llarguíssima trajectòria socialista. Com tants altres dirigents de l'antic –i desaparegut– sector catalanista del partit, Maragall va trencar amb la formació en el moment en què el procés sobiranista va començar a prendre massivament els carrers, bàsicament en desacord amb el posicionament amb la qüestió nacional que tenia la seva organització. Després de fundar Nova Esquerra Catalana va començar-se a apropar a ERC, amb qui va anar en coalició a les eleccions europees de 2014, convertint-se en eurodiputat. Escollit diputat d'ERC a les eleccions al Parlament del 21-D, el maig va afiliar-se a ERC i setmanes després va ser nomenat per Quim Torra conseller d'Afers Exteriors.

L'aposta d'ERC per ell suposa el seu retorn a la política municipal 15 anys després i la voluntat d'arribar a sectors que tradicionalment mai han votat el partit a les eleccions locals. Maragall ja ha deixat clar que descarta una candidatura unitària de l'independentisme –com la que defensen sectors propers a Carles Puigdemont i Quim Torra i promouen exponents de la dreta liberal com Jordi Graupera–. Ben relacionat amb els Comuns, més enllà del gir sobiranista en la qüestió nacional, Maragall ha seguit defensant una socialdemocràcia més o menys clàssica.

No és el cas de Ferran Mascarell, amb qui va compartir anys i anys de trajectòria, tant a nivell barceloní com català. Mascarell també fa anys que va estripar el carnet socialista, però la seva aproximació al sobiranisme la va fer amb un gir clarament a la dreta, apropant-se a la CDC marcadament liberal que liderava Artur Mas. Nascut el 1951, va ser una persona clau a l'hora d'articular el model cultural del maragallisme. Entre d'altres càrrecs, va ser coordinador de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, director gerent de l'Institut de Cultura de Barcelona i, durant set anys (1999-2006), regidor de Cultura.

Durant uns mesos de 2006 va ser conseller de Cultura del govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall, i després d'una breu etapa com a diputat socialista va passar al sector privat, al grup RBA. El 2010, però, va retornar a la política institucional, de la mà de Mas, que el va convertir en el conseller de Cultura dels seus dos governs (2010-2015). Posteriorment Mascarell va apropar-se al cercle de Carles Puigdemont, que el va nomenar delegat a Madrid de la Generalitat, càrrec que ha recuperat amb Torra, després de ser cessat pel 155. A més a més, és un dels promotors de la Crida Nacional per la República. El seu següent pas dins l'independentisme de dretes podria ser encapçalar la candidatura a l'alcaldia de Barcelona. El PDECat ha escollit l'exconsellera Neus Munté com a alcaldable, però això en cap cas garanteix que acabi sent la candidata de la formació, tenint en compte la probable dissolució del partit dins la Crida de Puigdemont i Torra. Ambdós veuen amb bons ulls les primàries Barcelona que promou Jordi Graupera i que molts interpreten com una segona pota de la nova mutació de l'antiga Convergència, però res pot descartar que Mascarell sigui el candidat d'aquest espai, en part pel seu antic pedigrí socialista.

Valls: la gran esperança de l'unionisme i l'establishment

Dimarts, en un acte al CCCB, Manuel Valls anunciarà que opta a l'alcaldia de Barcelona. Si bé compta amb el suport d'Albert Rivera i Ciutadans, la realitat és que a mesura que han anat passant les setmanes Valls ha configurat un equip propi –que compta amb antics col·laboradors de Maragall, com Xavier Roig, que bàsicament ara funcionen a cop de talonari– i sembla clar que concorrerà a les eleccions amb una plataforma pròpia, amb incorporacions que difícilment hauria aconseguit una candidatura del partit taronja. Tot i haver nascut a Barcelona, Valls políticament és un producte del socialisme francès, de marcada mentalitat jacobina –o centralista– i amb posicionaments clarament a la dreta del seu antic partit.

Deixeble de darrera hora del l'exprimer ministre Michel Rocard, des de fa tres dècades Valls sempre ha estat un ferm partidari del liberalisme econòmic, l'autoritarisme polític i un clar rebuig a qualsevol pulsió realment d'esquerres. Després de les seves etapes com a ministre de l'Interior i primer ministre de França, Valls no va poder convertir-se en candidat del Partit Socialista i va apropar-se a l'experiment neoliberal d'Emmanuel Macron, l'actual president gal. I d'aquí l'aproximació a Cs, després de convertir-se en una de les estrelles de les manifestacions espanyolistes del darrer dany. La seva candidatura és la gran esperança de l'espanyolisme i, sobretot, de bona part de l'establishment econòmic de la ciutat per fer-se amb l'alcaldia.

Finalment, Jaume Collboni és el candidat de l'actual PSC, sempre que no hi hagi un canvi sobtat. És responsable dels pitjors resultats de la història del partit el 2015, amb només quatre regidors i el 9,6% dels vots. Durant un any i mig va formar part de l'equip de govern encapçalat per Ada Colau, fins que al novembre del 2017 les bases dels Comuns van decidir trencar el pacte arran del suport dels socialistes a l'aplicació del 155. Diputat al Parlament entre 2010 i 2014, des de la seva sortida del govern, Collboni s'ha convertit en un crític implacable de la gestió de Colau. Ara bé, difícilment el seu PSC –i ell mateix– poden considerar-se gaire hereus de la tradició maragallista. De fet, Collboni estaria bastant allunyat de la socialdemocràcia més clàssica i seria un dels clars exponents del gir al centre –o la dreta– del socialisme, un dels elements que per a molts experts explica la seva progressiva davallada electoral.