Els successos coneguts durant el mes d'agost en aigües del port de València tornen a revelar els danys causats per les polítiques migratòries tant estatals com europees. En tan sols una setmana, quatre persones que viatjaven com a polissons en vaixells mercants han mort en dos tràgics casos que es troben actualment en investigació.

En el primer d'ells, dos migrants perdien la vida després de llançar-se a l'aigua des d'un vaixell de càrrega de bandera liberiana que atracava al recinte portuari. Uns dies més tard, van ser localitzades cinc persones que viatjaven ocultes en el contenidor del vaixell "Sag Good Timing", també sota bandera de Libèria. Dues havien mort asfixiades i els tres supervivents, rescatats amb símptomes de deshidratació, han estat retornats al seu teòric país d'origen després del procediment dut a terme per la Guàrdia Civil.

"No entenem la rapidesa amb què es realitzen instruccions sobre casos amb morts violentes, conseqüència de la inexistència de vies segures", expressa Jaume Durà, coordinador territorial de la Comissió d'Ajuda al Refugiat (CEAR) al País Valencià. L'entitat ja està darrere de les investigacions per aclarir els fets de tots dos casos i, en funció de les circumstàncies, traslladar les seues denúncies als organismes oportuns.

Com en tants altres casos, l'advocat mostra la seua sorpresa davant unes actuacions que creu que requereixen més exhaustivitat: "Ens preocupa com pot ser que el vaixell marxe l'endemà mateix després d'interrogar únicament el capità i la tripulació. En el segon cas, a més, les tres persones supervivents són també testimonis del que ha pogut passar i, no obstant això, han estat retornades. Hem de supervisar com s'ha fet aquesta instrucció".

Garantir l'assistència lletrada

En aquesta recerca de transparència s'incardina la vella lluita de les entitats humanitàries. Des de fa anys, els moviments socials exigeixen l'accés d'aquestes persones a una correcta assistència jurídica per donar cabuda a la possibilitat de romandre en territori espanyol i poder sol·licitar asil o refugi. Un assessorament legal que, segons el protocol vigent, està determinat per les autoritats policials, que són les que instrueixen els casos mitjançant un qüestionari guiat a partir del qual s'acaba interpretant si el migrant ha expressat o no el seu desig d'acollir-se a protecció internacional.

Aquest monopoli policial en el procediment ha estat àmpliament criticat per nombrosos advocats i organitzacions civils, que apunten que hi pot amagar devolucions "en calent" i vulneració de drets. CEAR ja ha expressat en nombroses ocasions que autoritzar l'accés d'assistència lletrada només quan el polissó manifesta d'una manera expressa la seua intenció d'entrar o sol·licitar asil a l’estat espanyol, a més de fer molt difícil que es produïsca en la pràctica per les dificultats idiomàtiques i el deteriorament psicològic patit després d’un tancament prolongat, pot provocar situacions dramàtiques com les viscudes recentment al port de València.

"Entenem que les persones que viatgen com a polissons volen desembarcar en un port segur però massa vegades els vaixells continuen el seu recorregut amb ells a bord després d'aquests procediments", apunta Durà. L'advocat considera urgent la modificació del protocol perquè les entitats especialitzades en matèria jurídica i humanitària puguen pujar al vaixell juntament amb les autoritats policials des del primer moment i garantir, d'aquesta manera, el dret dels polissons, documentats o no, a comptar amb assistència lletrada i social, i no només quan sol·liciten asil o demanen l'entrada oficialment a l’Estat.

Finals incerts

No debades, des de CEAR esperen des de febrer de 2019 notícies del Ministeri de l'Interior, després de la recomanació que el Defensor del Pueblo va formular per modificar les instruccions sobre polissons estrangers amb l'objectiu de protegir possibles sol·licitants d'asil. La institució considera que la Instrucció conjunta sobre polissons de 2007 de les direccions generals de la Policia, la Guàrdia Civil i la Política Interior i d'Immigració sobre tractament de polissons estrangers ha d'incloure "l'obligació" de comunicar "per escrit a l'autoritat portuària la presència de sol·licitants d'asil a l'interior de vaixells que estiguen en aigües jurisdiccionals espanyoles".

No és gratuït que la mateixa recomanació recorde que s'ha de comunicar a l'autoritat portuària "la seua obligació de no autoritzar l’eixida del vaixell fins que l'Oficina d'Asil i Refugi (OAR) es pronuncie sobre els expedients d'aquestes persones", ja que entre els drets que els corresponen s'inclou el de romandre en territori o en aigües espanyoles mentre es resol la seua sol·licitud.

I és que la resolució arriba després de la denúncia davant la institució d'un cas de desembre de 2017 en què dos ciutadans que van declarar ser d'origen sirià i palestí van arribar com a polissons al port de Marín, en el qual van formalitzar una petició d'asil polític a Espanya. El vaixell, però, va salpar amb ells a bord sense esperar que es resolguera la seua demanda. El més greu és que, des d'aquest moment, els sol·licitants no han pogut ser localitzats mai més ni s'ha sabut si van ser desembarcats en algun altre port. L’OAR va admetre a tràmit les seues sol·licituds amb la nau en alta mar, però aquestes dues persones ja no han pogut beneficiar-s’hi.

Consultats per a aquest article, el Ministeri de l'Interior reconeix que la recomanació del Defensor del Pueblo està en estudi i que la voluntat és atendre-la. El departament encapçalat per Fernando Grande-Marlaska sosté que és "un tema molt endarrerit" perquè implica tres ministeris —Interior, Migracions i Transports— i des de febrer de 2019 "hi ha hagut dos processos electorals, una legislatura fallida i un posterior estat d’alarma".

Boires i opacitat

"És vergonyós pertànyer a un estat de dret en el qual està pendent un procediment més garantista. Seguim esperant aquesta modificació com aigua d'agost", expressa Javier Galparsoro, advocat que va seguir la pista del vaixell que va salpar de Marín per intentar trobar el parador dels dos polissons. "Els tocava desembarcar-hi i van desaparèixer. No m'agradaria pensar en el pitjor", es lamenta.

Galparsoro és un d'aquells advocats amb llarga experiència en estrangeria que ha viscut infinitat de dificultats per poder accedir als vaixells on s'ha revelat la presència de polissons. "La mateixa policia teixia una mena de mur de silenci al voltant dels bucs perquè no s’hi accedira. He hagut d’esquivar moltes prohibicions i gairebé colar-me en els vaixells. Per voler escoltar i auxiliar unes persones, fins i tot hi va haver un company de València que va ser detingut per la policia, fa més de deu anys", rememora l'advocat.

President de CEAR a Euskadi des de 1996, Galparsoro ha intervingut en uns 170 casos de polissonatge en els ports de la cornisa Cantàbrica. És un gran coneixedor del complex entramat marítim i compta amb un gran cabal d'informació, reclamacions, vivències, dubtes i queixes. "Tot aquest teixit ha trencat amb un esquema fonamental de la Llei d'Estrangeria i, per descomptat, de les normes internacionals", subratlla.

I hi afegeix: "La del polissó és la figura més opaca que existeix en aquest àmbit: hi ha molt de sigil, hi ha por, amenaces i també sancions als armadors que no comuniquen la presència de polissons en un vaixell. Tot això genera ansietat i preocupació; he viscut episodis dramàtics amb polissons que fins i tot han estat llançats per la borda", relata. L'advocat es refereix al conegut cas del pesquer panameny “Wisteria”, que va posar el municipi gallec de Ribeira al centre mediàtic de 2004, i en el qual es va acusar el capità d'ordenar llançar en alta mar quatre persones senegaleses que viatjaven clandestinament. La denúncia d'un tripulant va activar una investigació que, tanmateix, va acabar tancant-se sense esclarir els fets.

Aquesta opacitat que envolta els casos de polissonatge també és referida en informes tan demolidors com l'elaborat per l'observatori Migreurop el 2011. En aquesta investigació es posa de manifest, a través de casos reals, el tracte aplicat sobre els migrants, que va de la captura i el tancament a bord fins a l'expulsió i l'execució de plans de seguretat cada vegada més repressius en els ports d'arribada. El mateix document denuncia l’"externalització" en ports europeus de la gestió dels polissons a empreses privades com les asseguradores de les navilieres, que veuen en aquests passatgers un risc per a la seua activitat econòmica.

No és estrany, davant d'aquesta complexa situació, la dificultat de traçar xifres reals pel que fa a les persones que van arribar a ports espanyols viatjant com a polissons. Tot i el secretisme que guarda el Ministeri de l'Interior, els informes anuals de CEAR han anat revelant part de les dades aconseguides a través de preguntes parlamentàries dirigides per diputats com Jon Iñarritu o Ricardo Sixto. Uns números oficials que poden ajudar-nos a entendre un drama humà que segueix alçant murs i desconnectant vides.