Aquest és el final
De cada cançó que cantem
El foc cremava fins a deixar les cendres
I les estrelles es van entelar de llàgrimes
Fred i espantant
Els fantasmes de tot el que vam ser

Robert Smith canta des de la penombra, allà on les ànimes ploren, on costa donar sentit a tot allò que ens envolta, la incertesa, el dolor, emocions que viu i intenta extirpar amb la música, com els poetes romàntics, que recerquen amb sensibilitat la resposta de les angoixes humanes fent art de la introspecció. Així comença el concert dels The Cure, amb aquestes paraules de la nova cançó, Alone, que combina la nostàlgia d'un present convuls amb l'esperança de la redempció a través de l'amor compartit.

Ahir, el Palau Sant Jordi de Barcelona es va omplir de nou per veure la banda de rock gòtic més coneguda del món, 6 anys després de la seva última visita. Sempre omplen allà on van i ja porten més 40 anys fent-ho, i no pot ser d'una altre manera ja que formen part de les bandes escollides, ja són part de la història de la música de sempre. El públic de Barcelona sap que els concerts de The Cure són densos i llargs, i allà estaven expectant, esperant viure una nit memorable. Picture of you, Closedown, A night like this, Lovesong, com si res, ja teníem tres hits en el sac. A partir d'aquí una sèrie de cançons del seu nou treball Songs of a lost world que encara no té data de llançament. El Robert canta com sempre amb aquesta veu dolça i vital a la vegada, capaç de moure's entre registres, rock i pop, combinant balades minimalistes i cançons progressives. La banda sona compacta, però amb un so poc matisat, un mur massa gruixut, amb instruments poc audibles com el teclat i les guitarres que no permeten sentir totes les capes que conformen la música sovint complexa de la banda. Una llàstima sonora que no desllueix la potent capacitat interpretativa del grup.

Robert Smith és l'ànima de The Cure. La carrera musical del grup ha conegut moltes formacions, però Robert sempre ha comandat el timó, sempre ha projectat la sonoritat en funció de les seves inquietuds, navegant emocionalment entre la llum i la foscor. El primer disc que van publicar el 1978, Three Imaginary tenia com a single Killing an Arab, una cançó inspirada pel llibre L'estranger d'Albert Camus que va rebre incomprensibles crítiques per ser racista... En l'edició americana aquest mateix disc es va titular Boy's don't cry. En el segon album Seventh Second trobem un dels seus temes de culte, A forest. La popularitat del grup va arribar amb The Head on the door el 1985 amb dos grans singles Close to me i In between Days, just abans de la consagració definitiva gràcies a les seves obres magnes, la fantàstica trilogia Kiss, Me, Kiss Me, Kiss me, Disintegration i Wish (1987-1993). The Cure ja eren en aquells moments una de les bandes de música més importants del planeta.

I el concert continua desgranant grans temes, cançons eternes com Push, Endsong, Prayers for rain, Lullaby, The walk, Trust... The Cure tenen tantes cançons que podrien passar-se tocant hits durant hora i mitja, però no en tenen mai prou. Són segurament una de les bandes que fan els concerts més llargs, com el Bruce Springsteen, ells consideren el directe com un acte de recompensa als seus fans, per la fidelitat i la lleialtat. Dues tandes de bisos, la primera de 4 temes i l'última amb tots els hits de la banda que faltaven, Close to me, Friday I'm in love, Just like heaven, per acabar amb Boys don't Cry. Prop de 30 temes en directe, dues hores 45 minuts de música, una benedicció en una època on la música està empaquetada com bocins en formats de festival.

Robert Smith emana carisma, sinceritat i compromís, se'l veu feliç i agraït. És un existencialista que s'ha convertit sense voler en una icona, un personatge fràgil, sensible, que vol fer de la música un gran Akelarre d'alliberament, per recuperar l'esperança a través de les emocions.

Sempre que estic sol amb tu
Em fas sentir com si fos lliure de nou
Malgrat la distància
Sempre t'estimaré