Roser Vernet (el Masroig, 1955) és filòloga i activista social i cultural del Priorat, la comarca on va néixer i on va decidir tornar a contracorrent de les tendències que l'empenyien a seguir vivint lluny, a la ciutat o a l'estranger. A Lo mig del món (Club Editor), la seva opera prima en solitari, plasma anys de textos sobre records, terra i lluita per defensar un territori històricament espoliat i explotat.

"En un territori menys valorat, despoblat i amb problemes econòmics, qualsevol projecte que es presenti amb l'etiqueta del progrés serà més fàcil que prosperi", afirma mentre esmorza amb Públic a una cafeteria del centre de Barcelona.

Vernet també és directora del centre Quim Soler a El Molar, sobre literatura, vi i promoció de l'obra de l'escriptor, i també l'antiga coordinadora de Prioritat, l'associació que impulsa la candidatura a la UNESCO per reconèixer la comarca. També va rebre la Creu de Sant Jordi el 2018.

Un mosaic d'experiència que es rebel·la contra la "banalització" dels valors propis: "Trencar vincles afavoreix un sistema que vol homogeneïtzar perquè és més fàcil de manipular la massa que les singularitats".

El tema central del llibre és el lloc. Com ens defineix?

És una relació que no és unidireccional. No sempre som conscients d'aquest lloc ni que jugui un paper respecte la nostra manera de ser. Però és important, encara que sigui per negar-lo, per rebutjar-lo, per no acceptar-lo. Les relacions poden ser molt diverses, però sempre n'hi ha una o altra amb lo lloc. D'una banda hi ha la consciència d'aquest fet i d'altra banda la voluntat que això sigui així: això també fa variar la manera en què cadascú mos relacionem amb los llocs.

Pesa més el lloc d'on som, o el d'on elegim ser?

En el meu cas sí que coincideix lo lloc on vaig néixer, amb lo lloc on he decidit habitar, però això no té per què ser així. I encara que sigui així, tots els altres llocs que he transitat també formen part d'aquesta manera de ser meua. Encara que estigui en singular, de 'lo mig del món' en pots tindre més d'un.

Contraposes la deslocalització amb la construcció de móns habitables. El capitalisme es vincula amb desarrelament?

Totalment. Tot el que comporti trencar vincles o esvair-los de tal manera que ja no són reals afavoreix un sistema que el que vol és precisament això, aquesta capacitat d'homogeneïtzar. És més fàcil de manipular la massa homogènia que no les singularitats. Aquest desfici per conèixer nous mons, un coneixement molt pautat i superficial, es contraposa amb la capacitat de conèixer a fons el teu context.

I què té això de problemàtic?

Només coneixent [el teu context] a fons pots inventar i pots crear maneres de transformar i millorar. Si et quedes a la superfície, qualsevol canvi de vent t'ho esborra.

El teu és un llibre reposat, de memòria, de records. Com mantenir la memòria en un món tan accelerat?

En part donant-nos temps a fer aquest exercici. No mirar només endavant, poder fer anades i vingudes. Anar escrivint, encara que sigui de manera desendreçada, ja és una manera de conreuar la memòria. Encara que la vocació no sigui pas fer memòries, però el fet d'anar deixant per escrit coses que et suggereixen el que vius o el que veus, després, quan ho recuperes, no deixen de ser pistes per reconstruir la memòria.

I per què és important aquest exercici?

Igual que la deslocalització que dèiem, tot són ingredients que mos poden ajudar a situar-nos. Tot el que sigui desvincular-nos de la vida, també de la història, del lloc, en el fons el que fa és afavorir una mena de banalització massa exagerada.

Creus que hi ha molta desmemòria, en aquest sentit?

Vivim en un món en què tot ens empeny a una mena de canvi constant. Anem a un ritme excessivament accelerat. Això no ho afavoreix.

El teu activisme a finals del franquisme, la Transició, et va portar a marxar a l'exili.

El detall no és l'important. De gent exiliada a la Transició n'hi ha més dels que sabem i dels que s'ha dit. És això també de les desmemòries, perquè la memòria col·lectiva també és selectiva. I, sobretot, si hi ha interessos perquè segons quines memòries no surtin per no trencar el relat.

Va ser inesperat, el teu retorn al Priorat?

Durant molt temps, el flux ha sempre sigut de marxar, allà. Són exilis econòmics, també. Però sempre hi ha hagut anades i vingudes, de gent que se n'ha anat i després ha tornat. En aquell moment ja no era jo sola que decidia a contracorrent tornar quan la gent marxava.

El sud és una part de Catalunya històricament oblidada, en les últimes dècades el pati del darrere per instal·lar-hi nuclears i renovables. Com ha afectat això la gent que hi viu i el propi territori?

No és per casualitat que la distribució s'ha fet com s'ha fet, ve de lluny. Hi ha com una mena de categorització dels territoris. És lògic que els que estan menys valorats en tots els sentits, en el sentit col·lectiu, econòmicament i paisatgísticament parlant, són els candidats a acollir segons quina mena de projectes. Com que són els menys valorats, l'autoestima de la gent també és més baixa i això ho posa més fàcil. Si a més coincideix que hi ha problemes de despoblament, econòmics… Qualsevol projecte que es presenti amb l'etiqueta del progrés i del guany immediat -cosa que finalment és una trampa-, doncs serà més fàcil que prosperi.

En els últims anys hem vist la unió de col·lectius contra renovables o el Hard Rock, per exemple.

Quan s'ajunten massa agressions, provoques una reacció. Per exemple, a les terres de l'Ebre, i al Priorat, això ha fet sortir i posar noms i cognoms a aquest desequilibri territorial, que ja hi era però que estava normalitzat. Les victòries fan pujar l'autoestima, perquè la gent veu que sí que pot aconseguir coses. Però alhora hi continua havent el mateix plantejament a l'hora de repartir càrregues i mantenir el pols de la reacció és molt cansat, esgotes les energies per fer propostes més positives. Et passes el dia anant a la contra perquè no se't mengin. És un tema que no està resolt en aquest país.

Malgrat això, s'ha compensat una mica en els últims anys aquest desequilibri territorial?

S'ha fet feina en determinats llocs però l'hem feta naltros. Des dels llocs on se dictaminen o s'atorguen determinats valors o categoritzacions, no crec que s'hagi fet. Per exemple, al Priorat, la feina que hem fet per treballar una candidatura de la UNESCO, que ha suposat fer una recerca, senzillament, per saber què som, qui som i tot plegat. Una cerca que en altres llocs del país està feta de fa segles, del coneixement aprofundit del lloc. El reconeixement que hem tingut per fer aquesta feina, en l'àmbit del país, és més que relatiu.

No s'ha avançat llavors?

Una de les coses que em molesta més és que quan es parla dels desequilibris territorials, es parla dels paisatges de tot arreu, per exemple, però de quina manera? Fent concursos al passatge més bonic de Catalunya. És una manera de difondre el patrimoni d'una manera totalment superficial.

Què comporta això?

Es juga a banalitzar la diversitat, i després es creen les marques, els estereotips, que acostumen a ser també prims com un paper de fumar i que cauen sempre en els tòpics. Tu dius Priorat i la gent diu vi. I clar que ho és, però és molt més que això. I a les Terres de l'Ebre, el Delta és paradisíac, el turisme hi va molt més que no hi anava, però s'està morint. No és fomentant el coneixement superficial i l'explotació turística que salvarem això. Hi ha aquestes contradiccions que fan que aquests avenços potser no siguin prou conseqüents, que no es vegin traduïts en realitats que no siguin només de façana.

En quin punt està la candidatura per reclamar el reconeixement del Priorat com a Patrimoni Mundial de la UNESCO?

En stand by. Es va retirar per qüestions estratègiques i aquesta durada s'ha allargat més al compte, hi ha hagut la pandèmia, han canviat governs… Es continua treballant però més a nivell intern.

Per què és important aquest reconeixement?

Sempre l'hem plantejat com un objectiu instrumental, més pel que això ens obliga i ens permet de fer, que no pas per tindre el catxet. De fet, ja ha donat fruits, perquè ens ha obligat a fer aquests estudis aprofundits del que som, a tenir un coneixement molt més interessant dels valors que tenim. Els projectes territorials, perquè siguin realment sòlids, han d'estar basats en el valor de cada lloc, no en modes o en interessos. Amb UNESCO o sense, ho hem de fer, perquè és una proposta de supervivència. Si tu ho reconeixes perquè ho has conegut a fons, voldrà dir que ho valores, que ho aprecies, que ho estimes i que, per tant, ho tractaràs bé. I és a partir d'aquí, que ho faràs respectar i reconèixer per l'altre.

D'aquesta manera es podria blindar una mica la comarca davant de nous macroprojectes?

Això, en certa manera, ja està passant. Quan hi ha projectes d'aquest tipus, automàticament tothom es posa en marxa, des dels ajuntaments fins al consell comarcal, cosa que abans calia picar pedra. Som una comarca que té 9.370 habitants. Amb una bufarada, amb una espenta no aguantem per a res, davant dels interessos que hi ha per tot arreu. Som una illa voltada de molins. Puges a la nit a Sant Pau de la Figuera, i tot l'horitzó és una discoteca de llums rojos. La gent no se'n fa la idea, però s'ha de veure. I després el vapor que surt de la nuclear d'Ascó.

Parles de la falta d'aigua a la comarca pel del desviament del riu Siurana cap al pantà de Riudecanyes. Com afecta la sequera actual?

És ploure sobre mullat, però al revés. Si tu tens una infraestructura hídrica, que és un pantà, que serveix perquè et prenguin l'aigua, i el riu [Siurana] ja l'han condemnat… si a més no plou, tot s'agreuja més. Al Priorat hi ha pobles que han de portar l'aigua de boca, perquè no n'hi ha. Tot és tan pervers que la sequera serveix per no parlar de l'espoli de l'aigua: tots estem tan fotuts per la sequera, que allà també. Perdoni, però allà el dia que plogui seguirem estant fotuts perquè l'aigua marxarà. És un tema que fa dècades que s'arrossega, però hi ha uns interessos tan forts… I com que competencialment hi ha l'Agència Catalana de l'Aigua i la Confederació Hidrològica de l'Ebre, és perfecte perquè cada una carregui el mort a l'altra. D'aquí uns dies hi torna a haver judici contra els activistes que van tapar la sortida de l'aigua amb un cartró. Però qui ho sap, això, on surt? Només ho sabem naltros.

Amb el boom dels cellers al Priorat va arribar el turisme i també nous habitants a la comarca, però ara això s'ha tornat a capgirar.

Hi ha unes tendències que a mi em preocupen molt. En el moment del boom del vi la realitat era una, però 20 anys més tard la manca de relleu generacional pel que fa a l'agricultura és molt més greu. I d'altra banda, no hi ha habitatge i una de les causes és el plantejament del turisme. El model del turisme rural, el que per a naltros s'adeia a la realitat del territori, ara està en franca recessió, entre altres coses perquè mos hem fet grans [els que ho portàvem].

I què ha passat?

En aquella època no podies fer un AirBNB allà, però quan es va liberalitzar la llei van aterrar com a voltors. I a l'altre extrem, hi ha els súper mega hotels de luxe. Són dos models súper depredadors, que no afavoreixen el coneixement ni la riquesa del lloc. Això és un perill. Si a més, als cellers es perd relleu, per tant, hi ha terres que s'abandonen, que són absorbides pels grans propietaris, que el que fan és monocultiu… Desapareix el mosaic, que és un dels nostres valors principals. Abans convivien diversos models d'una manera mínimament deliberada. Ara, si es decanta massa la predominança de segons quins models, la convivència desapareixerà. Són moments complicats i fràgils.

En els últims anys hi ha hagut projectes per repoblar.

Al Priorat no n'hi ha hagut tants com a d'altres llocs, passa el mateix. La gent demanava una casa, a màxim dues hores de Barcelona i cap al nord. Ha aparegut algú, però no necessàriament per això. Jo penso que el que hem de fer abans de repoblar, és posar les condicions perquè la gent no hagi de marxar. Perquè si no, ja hi tornem a ser. Fem les coses al revés. Estem atacant les conseqüències i no les causes, i això no porta res sòlid.

La gent de la teva generació marxava més o menys que els joves d'ara?

Marxàvem encara més, vam tocar fons. Després, amb el boom del vi, hi va haver una petita repuntada, que va durar poc. Marxar és interessant, però has de poder triar si tornes. I quan no pots triar, hi ha alguna cosa que no va a l'hora. Quan les normatives, les lleis, tot està fet des d'un lloc i d'una manera uniforme, no hi ha aquesta diferència. No pot ser que una escola de poble tingui els mateixos reglaments que una escola de ciutat. Això el que fa és ofegar-te.

Com expliques les cases buides?

A vegades és gent que ha marxat però que torna. Són emigrants moltes vegades de proximitat, a Tarragona, a Barcelona. No hi ha hagut cap plantejament que faciliti o fomenti la rehabilitació de les cases, i que els ajuntaments tinguin la capacitat i la competència per organitzar habitatges socials. Ara per exemple s'estan movent temes de cooperatives d'habitatge. Però com que tot és a molt petita escala, si després el marc general no t'ho afavoreix, és molt difícil de tirar-ho endavant. Vivim en un món on ens hem acostumat que el que hem de voler és el diner ràpid i fàcil. Quan has trencat els vincles amb tot, caus en aquesta trampa. Si tens una relació amb lo lloc diferent, no hi caus tan fàcilment perquè saps que hi ha altres coses.

Siurana i Margalef són temples mundials de l'escalada. Com afecta la massificació a la comarca?

Són dos casos diferents, malgrat els efectes són similars, perquè Margalef està dins del Parc Natural de la Serra del Montsant i Siurana no. S'han intentat fer coses, però parlar amb els escaladors és complicat. Sempre és el mateix: la història és la massificació, la diferència entre la capacitat d'acollir d'un lloc i el que tu hi aboquis. Per mi està bastant descontrolat.

Per què?

Margalef és un poble que no arriba a 200 habitants i hi ha caps de setmana o ponts que n'hi ha mil. Llavors, peten totes les costures. El que passa és que hi ha qui té una botiga del poble, i que es fa el sou del mes. Però és tot desproporcionat, és trencar l'escala de les coses. No és un parc temàtic, però ho pot semblar.

Quins efectes produeix?

En el món de l'escalada hi ha de tot, però és com que el que interessa és tu i aquella paret. I aquella paret pot estar allà o a la quinta forca. No té cap relació amb el coneixement de l'entorn, i per tant, el seu respecte. A Siurana, tots els moixons que feien niu en aquella roca, ja fa temps que no hi són. Com que no hi ha un projecte clar de com s'han d'endreçar les coses del país en general, es va deixant que sigui la pròpia inèrcia que ho reguli i això és fatal. A altres llocs del món tan fràgils com a Siurana, no s'hi va de manera tan fàcil. No hi ha un plantejament que tingui en compte els valors que cal preservar. I no per una qüestió romàntica sinó perquè són els que poden donar continuïtat a projectes.

Poden fer alguna cosa els ajuntaments?

És complicat. Costa de parir projectes per una comarca com el Priorat, que té 21 municipis i no arribem a 10.000 habitants entre tots. Potser sí que hi ha coses que s'haurien de mancomunar. La sobirania municipal és sagrada, però també és una trampa segons com. La meitat de pobles no tenen escola.

Quines són les principals dificultats pel dia a dia?

La mobilitat és complicada, perquè som una mà de trencaclosques, de puges i baixes, de tombs i retombs. Establir un transport és molt complicat. Hi ha les escoles i els serveis més bàsics. Una cosa que és indicadora de l'envelliment de la població, també, és que quan jo era petita al meu poble hi havia quatre o cinc botigues. Ara no n'hi ha cap. Hi ha pobles on són els ajuntaments que fan una mena de servei municipal perquè hi hagi uns mínims. Ara, farmàcia n'hi ha tot arreu. És la piràmide invertida de la població. No pot ser que cada poble hagi de tindre de tot, perquè és insostenible, però caldria pensar la manera d'organitzar els serveis.