El moviment pel dret a l’habitatge es lliura dia a dia des de latituds urbanes, quasi de carrer a carrer, contra els gegants globals de l’especulació immobiliària. Mentre un interpel·la a les veïnes del balcó del costat, l’altre inverteix en edificis de sis fusos horaris diferents. No és d’estranyar que diferents ciutats de tot el món hagin reactivat la lluita durant la darrera dècada per adaptar-se al nou marc que planteja el capitalisme globalitzat: la ciutadania ha de fer front a fons voltor que tenen tanta o més influència política que un Estat, davant la passivitat o lentitud institucional i amb una policia amb el mandat de protegir la propietat privada.

Aquest és el cas de Barcelona o Madrid i també de Nova York. Tot i l’evident diferència de forces, és en aquesta ciutat estatunidenca on s’ha vist l’impacte que poden generar les xarxes de veïns organitzats pel dret per l’habitatge. Ho sap l’activista Cea Weaver, promotora de la campanya Housing Justice For All [Justícia habitacional per a tothom], una aliança de més de 70 organitzacions de llogaters i gent sense sostre unida per exigir l’accés a un habitatge digne i assequible: "El 2017 vam veure que els llogaters teníem prou força per entrar a l’arena política", explica l’activista novaiorquesa, que tot just acaba de participar telemàticament a la Comissió d’Habitatge de Barcelona.

Housing Justice for All ha aconseguit una de les grans victòries durant els mesos de pandèmia: congelar el preu dels lloguers. Weaver lamenta, però, que aquesta mesura només s’aplica als edificis construïts abans de 1974 amb, com a mínim, sis unitats, i que només durarà dos anys: "Hi ha milions de llogaters que s’han quedat fora d’aquesta mesura. Congelar els preus no és suficient perquè hi ha molta gent que simplement no té cap benefici, que s’han quedat sense feina a causa de l’epidèmia". Tot i les limitacions, és evident que la capacitat de pressió dels llogaters ha generat tot un precedent en un país on els fons voltor i els grans tenidors tenen una influència política enorme: "Hem de pensar que els grans propietaris compren les eleccions finançant els partits. Sense anar més lluny, Donald Trump era un gran propietari abans de ser president".

I com ho han fet? Doncs organitzant una vaga de lloguers sota el lema Cancel Rent on s’hi han sumat una gran quantitat de llogaters: "Milers de persones no estan pagant el lloguer, però perquè no poden. Molta gent ha perdut el seu lloc de feina i ha d’escollir entre menjar, pagar l’assegurança mèdica o la casa. La gent fa vaga per necessitat", argumenta l’activista, qui explica que en els darrers anys el moviment ha aconseguit guanyar molts adeptes amb l’acció directa, i ha recuperat l’embranzida des del 2015 després de dècades on el poder financer havia guanyat pes en el mercat immobiliari esprement la capacitat adquisitiva dels veïns. Ara, però, el moviment demana una rebaixa de preus que no s’ha aplicat mai en els darrers 50 anys i, en l’horitzó, posa com a demanda la regulació del preu dels lloguers per fer-los accessibles a la ciutadania i augmentar el parc d’habitatge públic.

L'acció directa contra els fons voltor, al centre

És precisament mitjançant accions com una vaga de lloguers com Weaver creu que es poden arribar a assolir aquests objectius. És una mobilització que ja es va practicar a Nova York a principis de segle, amb la primera vaga el 1907, així com a Barcelona l’any 1931, organitzada per la CNT, o la d'enguany, tot i que amb menys èxit que el cas novaiorquès. "És una molt bona eina per pressionar i per conscienciar que no és lícit que mitjançant l’habitatge hi hagi actors que en treguin un benefici econòmic personal. Però les vagues tenen un risc, i les organitzacions de llogaters han d’assegurar-se que la gent és conscient d’aquest risc i el vol assumir".

La influència de Housing Justice For All també ha augmentat exponencialment en el context de les protestes del Black Lives Matter com a marc, que ha evidenciat encara més les desigualtats racials al país i que també s’expressen en el mercat immobiliari: "Altre cop, veiem com la riquesa i els recursos de la gent negra han estat robats per oferir-los a la gent blanca. En matèria d’habitatge, a la comunitat negra se’ls dona accés a cases on de cap manera poden assolir cap mena d’estabilitat". 

A aquest fet se suma la denúncia contra la violència policial que també topa amb el dret a l’habitatge: "Veiem constantment com la policia defensa amb les ungles i les dents la propietat privada". A tall d’exemple, Weaver recorda les càrregues policials a una casa ocupada a Califòrnia per dones embarassades migrades: "Les van desallotjar amb gas lacrimogen i càrregues".

L’activista també destaca la importància de tensar els representants polítics perquè prenguin partit en la dicotomia entre els grans propietaris i els llogaters: "No es pot estar de les dues bandes". En aquest sentit, destaca el suport de la primera representant obertament socialista al Senat, Julia Salazar, escollida per representar el barri novaiorquès de Brooklyn. Però, sobretot, Weaver destaca la importància de l’acció directa a l’hora d’organitzar vagues de lloguers, aturar desnonaments o anar a assenyalar els grans tenidors als seus barris: "Vam organitzar una protesta a la casa del CEO [conseller delegat] de Blackstone, Stephen A. Schwarzman, que viu a Long Island. Aquesta és una molt bona forma de pressió".

I com que no sempre és fàcil fer front a un gegant global, Weaver aposta per estrènyer les xarxes entre els moviments pel dret a l’habitatge arreu del món: "Admiro molt els activistes de Berlín, que han aconseguit les proteccions cap als llogaters més fortes del món en només cinc anys. Crec que teixint vincles internacionals podrem arribar a ser més creatius i cobrir-nos millor les esquenes".