L'últim trimestre de l'any 2020 va ser període electoral per a dos de les principals universitats catalanes, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. També ho serà aquest 2021, any en el qual diversos centres hauran de triar qui ocuparà el càrrec de major rang en el món universitari. Els processos electorals en les universitats confirmen el que ja fa anys que apunten les acadèmiques feministes: la tònica general és l'incompliment de les normes més elementals de la paritat de gènere. I la punta de l'iceberg és que tan sols quatre dones ocupen el lloc de rectores en les 22 universitats dels Països Catalans.

Les dones també acusen el sostre de vidre, la bretxa salarial, la divisió sexual del treball i la invisibilitat en la carrera acadèmica. Res de nou sota el sol, però amb unes dinàmiques singulars en la universitat. "En els òrgans de direcció de la institució, la majoria són homes. Tan sols hi ha una sobrerepresentació de dones en un cas, el de les secretàries generals", explica Inma Pastor, directora de l'Observatori d’Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili (URV). És precisament aquest càrrec el que s'ocupa de les funcions administratives que sostenen la direcció, la qual cosa seria l'equivalent al treball de cures en una junta directiva. "Les lleis d'igualtat de gènere són lleis, no recomanacions. Però les universitats acostumen a incomplir-les", apunta la directora de la Unitat d'Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Tània Verge, qui creu que necessari que s'apliquin auditories externes.

La meritocràcia no és neutral

En el que concerneix el personal de recerca, la dinàmica es repeteix. Si visualitzem la carrera acadèmica com una piràmide en la qual en la base hi ha professionals com ara docents associats, investigadors en formació, lectors, ajudants de doctorat o col·laboradors, la relació entre dones i homes està al voltant del 45 – 55 en percentatge, segons les dades de l'informe de la Xarxa Vives, que va publicar una exhaustiva anàlisi de gènere a les 22 universitats dels Països Catalans, Andorra i Sardenya que la conformen.

Per contra, quan es tracta dels darrers esglaons de la carrera acadèmica, formats per titulars i catedràtics d'escola universitària, catedràtics d'universitat o professors emèrits, les relacions incompleixen la Llei d'Igualtat 3/2007, segons la qual la representació de dones i homes ha d'estar per sota del 60%. La presència masculina sobrepassa aquest límit amb escreix,

"Les dones investigadores estan fent més hores de classe, i per tant tenen menys temps per investigar perquè tenen més càrrega docent", certifica Pastor. Apunta al fet que, de nou, hi ha una divisió sexual del treball que acaba posant-les a elles a fer funcionar els fonaments de la universitat, les classes, mentre que ells se centren en allò que els atorga mèrits personals. La conseqüència d'això és clara: per cada dona catedràtica hi ha quatre homes en la mateixa categoria. "En algunes disciplines això és gairebé inexplicable, ja que són branques molt feminitzades. No s'explica que tan sols hi hagi un 12% de dones catedràtiques en ciències polítiques i de l'administració, per exemple, o que no hi hagi ni una sola dona de medicina obstetrícia", afegeix Verge.

Això també té conseqüències en la publicació d'articles i de llibres. Els percentatges de l'estudi tornen a torçar la balança cap als homes: ells publiquen una mitjana de 0,33 llibres més que elles, segons dades del Libro blanco de la situación de las mujeres en la ciencia española mentre que aquesta diferència creix si tan sols es posa el focus en l'àmbit dels catedràtics, on els homes publiquen una mitjana de 2,2 llibres més que les dones.

També es nota en la direcció de les recerques, on la presència femenina està infrarepresentada: un 31% dels projectes tenen dones com a investigadores principals, i el percentatge baixa al 24% si es tracta de projectes europeus. El mateix passa amb els trams, els esglaons de la carrera acadèmica que indiquen la progressió vertical d'un investigador, o els premis, que com més alta és la quantia, més beneficiaris homes tenen. "Els mèrits universitaris es perceben com a neutrals quan en realitat estan molt esbiaixats. La universitat té una autopercepció de ser igualitària, però la meritocràcia tan sols reflecteix el grup privilegiat", diu Verge.

Malgrat l'enorme motor de desigualtat que genera la càrrega de la docència en les dones, Pastor també indica que el que els passa a les dones dins de les universitats és producte "d'una acumulació d'una carrera acadèmica d'entre 30 i 40 anys": "Dia rere dia, les xarxes d'homes, a vegades de manera involuntària o inconscient, fan que les dones estiguin menys convidades de participar en equips, congressos, a publicar… I queden excloses dels grups on es generen els mèrits". Verge va més enllà i recorda l'efecte que té el fet que molts processos d'avaluació els ocupin homes: "Tenim estudis que demostren que per cada home de més en un tribunal, es redueixen les possibilitats en un 10% al fet que una dona accedeixi a ser catedràtica".

La funció pública, una preferència

Si bé el personal investigador i l'equip directiu de les universitats està clarament masculinitzat, el cas del personal d'administració és diferent, ja que està eminentment feminitzat amb un 63% de dones treballant-hi: "El fet que un 40% de les investigadores siguin dones és una cosa molt recent. En canvi, la feminització de l'administració és molt més nombrosa i ve de més lluny", diu Pastor. Això fa que el contrast amb els càrrecs directius, amb un 72% d'homes gerents, sigui encara més flagrant: "La presència d'homes no es correspon per res a la seva presència en la base", explica.

A més, la investigadora de la URV afegeix que un dels motius pels quals el personal administratiu està tan feminitzat, a més de perquè es tracta de llocs molt vinculats al treball de cures, és perquè la majoria són places públiques: "L'opció de les dones per llocs funcionarials no és cosa de la universitat. Les dones opten per la funció pública perquè hi ha una protecció de drets socials major".

Pastor afegeix que això també té a veure amb l'elecció de la carrera universitària en les estudiants. D'una banda, la major feminització d'algunes carreres com són les especialitats sanitàries i les ciències socials i jurídiques han també de veure amb l'associació que les dones han de treballar cuidant, és a dir, una altra vegada amb la divisió sexual del treball. No obstant això, la investigadora també apunta al fet que són treballs que també estan vinculats majoritàriament amb la funció pública: "No només trien ser professores pel rol de cures, també perquè està més protegit laboralment que ser enginyer, on després en el mercat de treball s'ha de competir sobretot amb homes".

Encara que el món laboral en la universitat estigui masculinitzat en les posicions de més èxit social i econòmic, són elles les que tenen més èxits estudiant. La taxa d'abandó és major entre els homes, també en aquelles disciplines masculinitzades com les enginyeries o l'arquitectura, i són elles les que aproven més: "Les dones aposten clarament per formar-se, i ho consideren un element bàsic per a protegir-se en el mercat de treball, on poden trobar altres dificultats", sentència Pastor.