Público
Público
POLÍTICA

Ball de sigles cinc anys després del ‘big bang’ convergent

La fractura del PDeCAT provocada per l’anunci de creació d’un nou partit impulsat per Puigdemont és el darrer esclat en l’espai postconvergent, que després de la desintegració de CiU el 2015 ha generat una constel·lació de sigles. En plena crisi interna repassem en aquest reportatge publicat també a 'EL QUINZE' aquests cinc anys de la desaparició de CiU.

Gràfic de les sigles postconvergents.
Gràfic de les principals sigles postconvergents sorgides després de la ruptura de CiU, i les principals figures del PDeCAT a favor i en contra de la dissolució per formar part del nou partit de Puigdemont.

L’atomització de l’anomenat espai postconvergent és un fenomen polític de primera magnitud que sorgeix amb la desintegració de CiU com a federació ara fa cinc anys. I la fractura que ha suposat per al PDeCAT l’anunci de creació d’un nou partit impulsat per l’expresident Carles Puigdemont ha estat la darrera explosió d’aquest big bang polític de l’univers que formaven CDC i UDC, que van governar Catalunya durant 28 anys. Vint-i-tres sota la presidència de Jordi Pujol i cinc sota la d’Artur Mas, només amb un parèntesi de set anys dels dos tripartits.

Els enfrontaments entre Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida, amb Pujol com a jutge i part, van omplir el seu dia milers de planes de diari. Ara bé, les baralles sempre acabaven trobant un encaix i una solució d’última hora a redós dels múltiples i molt importants interessos compartits. Però el 18 de juny del 2015, amb el Procés independentista en plena ascendència després de la gran manifestació de la Diada del 2012 i de moltes altres mobilitzacions, tot va esclatar dins de CiU. El llavors president de la Generalitat, Artur Mas, ho va justificar: "Aquesta és una separació per un tema molt de fons, no és per cap ximpleria o picabaralla absurda". Però qui ho va certificar més categòricament va ser qui aleshores era el coordinador nacional de CDC i ara és un dels presos polítics, Josep Rull: "El projecte polític de CiU s’ha acabat".

La fi d’Unió i les branques de CDC

Duran Lleida va forçar el rebuig d’UDC a les posicions favorables a un Estat propi per a Catalunya i això va xocar directament contra els plans de Mas d’afegir CDC a l’onada independentista que emergia arreu del país. El trencament de la federació estava servit. Però també la fractura interna d’Unió, que patiria una escissió amb la marxa del sector liderat per Toni Castellà i l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, que van crear Demòcrates de Catalunya i concorrerien a les eleccions primer dins de JxSí i després amb ERC. Els afins a Duran Lleida es van quedar temporalment les històriques sigles de Ferrer i Guàrdia, però per poc temps. UDC es dissoldria el 2017 via concurs de creditors, després d’un sonat fracàs electoral al les eleccions al Parlament del 2015, on van obtenir 103.293 vots però cap diputat, amb l’exconseller Ramon Espadaler coma a cap de llista. De la liquidació d’UDC en va sorgir la jubilació política de Duran Lleida i la creació d’un nou partit, Units per Avançar, liderat per Ramon Espadaler i Albert Batlle, actualment coalitzat al PSC.

Però si l’esmicolament d’UDC després de la trencadissa de la federació va generar diverses sigles, tampoc CDC es va quedar curta. En primer lloc amb la decisió de la dissolució de CDC per fundar un nou partit que s’acabaria dient Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), sota el lideratge d’Artur Mas, que va recalcar amb les seves habituals metàfores marineres una premonició: "Salpa un nou vaixell rumb a Ítaca en una travessia esgotadora que toparà amb obstacles". El naixement del Partit Demòcrata no va ser un part gens fàcil: "Hem suat la fundació amb molta transparència, participació i innovació", va indicar el llavors ja president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la cloenda del mogut congrés fundacional del PDeCAT, celebrat entre el 8 i el 10 de juliol del 2016. A més, Artur Mas havia forçat uns mesos abans una llista unitària de l’independentisme, malgrat la resistència inicial d’ERC i el rebuig total de la CUP. Així es crea Junts pel Sí i el ­PDeCAT queda subsumit al seu interior.

Convergents, Lliures i el PNC

El relleu en el lideratge de l’espai polític postconvergent amb la inesperada arribada de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, com a conseqüència del pas al costat d’Artur Mas forçat per la CUP, i l’acceleració del procés independentista, pels fets de l’octubre del 2017, i la brutal repressió de l’Estat, van acabar de propiciar la disgregació de l’espai i van ampliar la constel·lació de sigles. En l’extrem menys propici a l’independentisme, l’exconseller Germà Gordó crea la formació Convergents, i el també exconseller Antoni Fernàndez Teixidó impulsa Lliures. El darrer partit fundat, de més pes que aquests últims tot i que està per veure la incidència real, és el Partit Nacionalista de Catalunya, una emulació del PNV amb figures de l’antiga Convergència-PDeCAT com Marta Pascal, Carles Campuzano o Jordi Xuclà. Tot plegat grupuscles de poc recorregut polític i electoral, però que amb el nou PNC podrien formar una amalgama que intenti recuperar el vell esperit convergent.

L’espai de Puigdemont

En l’altre extrem de l’espai postconvergent, amb un discurs més unilateralista, Puigdemont ha forçat també l’aparició d’altres sigles. La de Junts per Catalunya per concórrer per via d’urgència a les eleccions del 21-D del 2017 convocades sota l’estat d’excepció del 155. Unes sigles registrades, però, pel PDeCAT, i ara en disputa amb els seguidors de Puigdemont. I també l’expresident va forçar el 2018 la creació de la Crida Nacional per la República, que lidera el pres polític Jordi Sánchez, i que tenia com a objectiu crear un espai polític "no excloent sinó integrador de sensibilitats", segons Puigdemont. La Crida Nacional buscava propiciar la deserció de membres d’ERC o la CUP, amb l’objectiu –com al seu dia JxSí– de frenar una possible victòria d’Esquerra. Però la Crida només ho ha aconseguit en casos molt puntuals, tot i participar en l’operació també altres sigles satèl·lits de la Crida, com Acció per la República, que engloba alguns independents de JxCat, com la diputada Aurora Madaula o l’expresident de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines. I la plataforma Independentistes d’Esquerra, en què hi ha alguns veterans de l’esquerra independentista.

El darrer planeta d’ aquesta constel·lació serà el nou partit que vol fundar Puigdemont per concórrer a les pròximes eleccions. I que ha generat la confrontació definitiva amb la direcció del PDeCAT i la fractura del partit que presideix actualment David Bonvehí. Bàsicament per l’exigència de dissolució del PDeCAT que plantegen des de Waterloo. Encara s’ha de veure el resultat definitiu, però com ha dit l’exconseller Lluís Puig des de l’exili, aquest espai s’encamina "cap a la ruptura". Això podria provocar el retrobament de part del PDeCAT afí a la direcció amb Marta Pascal i el seu PNC.

La galàxia postconvergent continua creixent com l’univers, sempre en expansió. Caldrà esperar a saber si la nova cita electoral contribueix a aturar l’atomització o accelera encara més una disgregació que no sembla tenir límits.