La dreta espanyolista de caràcter ultranacionalista es presenta a aquestes eleccions municipals del 28 de maig extremadament dividida i fragmentada a Catalunya. I amb símptomes de descomposició. A les tres forces estatals habituals dels darrers anys, PP, Vox i Ciutadans, cal sumar l'aparició de Valents –una formació de recent creació que aglutina exmembres d'altres formacions amb especial rellevància de dissidents del PP i Cs-. A aquestes quatre sigles caldria afegir-hi alguna candidatura d'aquesta tendència de caràcter independent.

Les quatre formacions tenen molt poca implantació territorial, es presenten amb una reduïda empenta que augura una limitada representació, amb puntuals alcaldies que es poden comptar amb els dits d'una mà als 947 municipis catalans i la perspectiva d'obtenir només algun centenar de regidors en conjunt. Un comportament electoral molt lluny del que és habitual al conjunt de l'Estat amb l'excepció del País Basc.

Albiol, Sirera i Millo, el tres homes de Feijóo per remuntar a Catalunya

El PP continua sent el partit més rellevant dels quatre a nivell municipal i encara que la demoscòpia augura una certa recuperació en algunes de les places tradicionals, en conjunt no es preveu que obtingui una representació significativa. Tot i així, des de Madrid s'ha posat el focus a Catalunya, i Génova intervé directament en la presa de decisions i ha forçat la presentació de llistes amb l'objectiu de reforçar les expectatives de cara a les generals i apuntalar les aspiracions d'Alberto Núñez Feijóo a la presidència del Govern estatal.

Per fer-ho, Feijóo ha confiat en tres noms: Xavier García Albiol amb totes les opcions per recuperar l'alcaldia ni més ni menys que de Badalona, la quarta ciutat en habitants de Catalunya. Un fenomen que té molt més a veure amb el carisma d'Albiol que amb la implantació del PP. El segon de la llista seria Daniel Sirera, dirigent de la vella guàrdia del PP català que va caure en l'ostracisme a Catalunya i que estava treballant per al candidat del PP al País Valencià a la presidència de la Generalitat, Carlos Mazón. Sirera encapçala la llista de Barcelona ciutat per encàrrec directe de Feijóo i amb l'objectiu de recuperar el PP a la capital catalana on fa quatre anys va estar a dècimes de quedar-se sense representació amb l'excèntric Josep Bou com a cap de files.

El tercer home de Feijóo seria Enric Millo, el polèmic exdelegat del Govern estatal a Catalunya durant l'època del Procés que ara viu a Andalusia on dirigeix la Secretaria General de Acción Exterior, Unión Europea i Cooperación al Govern de la Junta de Juan Manuel Moreno Bonilla. Feijóo ha encarregat a Millo l'impuls de les llistes electorals a Catalunya amb l'objectiu de presentar les màximes possibles. Una pressió que ha portat el PP a presentar alguns candidats fantasma peculiars com el fet que les senadores de Múrcia i Alacant, Adelaida Pedrosa i Violante Tomás, es presentin en un petit municipi del Pla d'Urgell com és Bell-lloc d'Urgell. Cal veure si això suposa el retorn de Millo a la política catalana per a la reconstrucció d'un PP que sembla haver tocat fons i pot remuntar, però fonts pròximes a l'exdelegat del Govern espanyol asseguren que no té intenció de tornar per ara.

Tot aquest operatiu imposat per Gènova ha deixat al marge la direcció actual del PP a Catalunya, i ha provocat fort malestar, amb un president del partit, Alejandro Fernández, desaparegut en combat i qüestionat. Els enfrontaments interns també s'han posat de manifest en operacions com la de Santa Coloma de Gramenet on el partit va intentar col·locar un diputat dissident de Vox, Antonio Gallego, com a cap de llista, davant de la potent alcaldessa socialista Núria Parlon i del conegut candidat d'ERC Gabriel Rufián. La proximitat de la ciutat a Badalona va obligar a intervenir Albiol col·locant al capdavant de la candidatura de Santa Coloma directament el seu lloctinent al consistori badaloní, Miguel Jurado.

Increment de llistes del PP amb Badalona i Barcelona al punt de mira

Així doncs, els populars han posat tota la carn a la graella i han presentat un total de 227 candidatures. Una xifra que contrasta amb els resultats que va obtenir a Catalunya a les eleccions municipals del 2019. Els populars es van quedar amb 66 regidors i poc més del 4% dels vots. En canvi, quant al nombre de llistes pressentades, el PP supera aquest 28M a Catalunya a En Comú Podem, CUP, Cs i Vox. Xifra que, tot i que no dóna per obtenir un resultat rellevant en nombre de municipis, genera optimisme al PP: "El resultat serà satisfactori perquè suposarà una reactivació del PP a Catalunya", assegura un dirigent del partit.

La principal carta és Xavier García Albiol que té a la punta dels dits la majoria absoluta per obtenir l'alcaldia de Badalona. Albiol gaudeix d'una gran popularitat a Badalona, ha desenvolupat una estratègia sense les seves derrapades xenòfobes i autoritàries habituals i s'ha posicionat com una candidatura de ciutat amb el lema "Badalonisme", amagant les sigles del PP i amb una gran activitat a les xarxes socials. El seu únic punt feble és que acumula tot el vot de dretes i sense majoria absoluta els diversos grups de l'oposició ja han mostrat capacitat per superar les moltes diferències existents per tancar el pas a l'alcaldia. Segons Albiol, "defensar Badalona no és ni de dretes ni d'esquerres" en una clara intenció d'atreure vots a totes les fronteres electorals amb una estratègia altament populista.

Pel que fa a Barcelona, Daniel Sirera sembla tenir el vent de cua a favor i tenir assegurada la representació. Es preveu un grup municipal petit, d'entre 3 i 5 regidors, però amb la probable desaparició de Ciutadans ostentaria el monopoli de la dreta espanyolista a la capital catalana si finalment ni Vox ni Valents obtenen representació. I a més, el PP pot ser decisiu en l'elecció de l'alcaldia en un consistori summament fragmentat amb quatre candidats a la vara de comandament. Sirera ja ha manifestat que no es tanca a fer alcalde Xavier Trias tot i pertànyer a Junts si treu la independència de l'equació. Qualsevol cosa per evitar que Ada Colau repeteixi a l'alcaldia o que el republicà Ernest Maragall sigui el seu possible relleu.

Per a Sirera, a Barcelona cal recuperar "el camí del diàleg i el consens" després de 12 anys de "separatisme i populisme d'esquerres" i "la Barcelona de les oportunitats que va enamorar el món". Segons la seva opinió, la capital catalana necessita un govern municipal "que deixi d'enfrontar els ciutadans entre ells". "Cal recuperar el futur que Colau i Collboni ens han robat governant només per a uns i no per a tots els barcelonins", assegura. Sirera defensa que cal tornar a la Barcelona "de l'ordre, de l'economia de la ciutat i el petit comerç, del turisme de qualitat, la col·laboració entre l'esfera pública i la privada i l'esperit dels Jocs Olímpics".

Finalment, el PP intentarà sumar vots –més que un gran nombre de regidors- en el màxim nombre de municipis, amb més incidència en algun com el cas de Castelldefels on Manu Reyes ja va obtenir l'alcaldia i ara ha absorbit l'agrupació local de Ciutadans. I amb alguna alcaldia puntual i esporàdica a petites localitats com Pontons on se sol presentar una única llista.

Ciutadans lluita per evitar l'extinció

Com a la resta de l'Estat, la desintegració de Ciutadans no és una excepció a Catalunya tot i ser el bressol de naixement. Els d'Inés Arrimadas presentaran 92 llistes en conjunt i difícilment obtindran el resultat de fa quatre anys amb 239 regidors. Ben al contrari, ara Ciutadans mantindrà una lluita a vida o mort per evitar-ne l'extinció o el pas a la irrellevància política.

A la desfeta que pateix a tot l'Estat, a Catalunya suma una baixa presència municipalista, amb molt poques agrupacions locals fora d'algunes grans ciutats. Tot i haver guanyat les eleccions al Parlament del 2017, Cs no ha aconseguit mai arrelar-se territorialment. I a la manca de candidats a molts municipis se suma la fugida de les seves principals figures. El màxim exponent és la ciutat de Tarragona, on el cap de files a l'Ajuntament, Rubén Viñuales, ara paradoxalment serà el cap de llista del PSC. Fenomen que ha passat a altres municipis com Vila-seca amb un transvasament gairebé total dels seus membres a les files socialistes.

Ciutadans ho refia tot a aconseguir representació a l'Ajuntament de Barcelona. Però la situació de desbandada al consistori municipal no és gaire millor que a la resta de Catalunya. El grup municipal s'ha fracturat totalment amb lluites intestines internes –com ha passat de fet en grups municipals d'altres ajuntaments-. La fractura es va iniciar al principi del mandat quan el partit va trencar amb els regidors afins a Manuel Valls que es van constituir com a Valents. Posteriorment va ser la regidora Marilén Barceló la que es va despenjar per passar-se a aquest nou partit. I finalment la direcció de Ciutadans va expulsar el seu portaveu a l'Ajuntament de Barcelona, Paco Sierra, decisió que va provocar la dimissió de la cap de files municipal, Luz Guilarte –destinada a ser la candidata el 28M-, perdent definitivament el control d'un grup municipal que va començar el seu camí amb 6 regidors.

Així, a Barcelona el grup municipal ha quedat pràcticament al complet fora de la llista i la direcció ha confeccionat una de nova impulsant a les primàries l'experiodista Anna Grau que anirà al capdavant. Grau es va enfrontar i va derrotar àmpliament Koldo Blanco que representava el sector crític. Però l'experiodista és una candidata sense experiència que va fer el pas a la política fa només dos anys integrant-se a Ciutadans a les eleccions al Parlament del 2021 en què el partit va perdre 30 diputats de cop i es va quedar amb només 6, amb un escó per a l'ara alcaldable per Barcelona. Segons Grau, "hem après dels errors i per això hem confeccionat una candidatura amb gent compromesa de la pedrera".

Vox intenta emergir però amb dificultat

Pel que fa a l'extrema dreta, es preveu una certa irrupció a l'àmbit municipal però amb unes expectatives molt rebaixades respecte al que s'esperaven després d'aconseguir 11 diputats al Parlament per primera vegada a la història -en l'actualitat només 10-. Vox presentarà 133 llistes i encara que només sigui per inèrcia creixerà respecte a fa quatre anys ja que no té representació als ajuntaments catalans més enllà d'algun regidor trànsfuga que s'ha sumat a la formació durant el mandat. Però si no aconsegueix representació a Barcelona i no es consolida a les principals ciutats de l'àrea metropolitana –on el 2021 va obtenir bons resultats al Parlament– pot patir un ensurt considerable.

Problemes interns que ha provocat la deserció d'algun dels diputats, com és el cas d'Antonio Gallego, o les dificultats per situar un cap de llista potent com a alcaldable per Barcelona han desinflat les opcions de Vox. A Barcelona totes les enquesten situen com a molt improbable que aconsegueixin representació després que Juan Garriga, germà de la seva cara més visible i màxim dirigent del partit Ignacio Garriga, renunciés a encapçalar la llista. Finalment, el candidat serà Gonzalo de Oro-Pulido, un empresari dedicat a la gestió de patrimoni que és un veritable desconegut per als barcelonins. Un altre element que pot evitar el creixement de Vox és que a diferència d'altres zones de l'Estat, el desgast de Ciutadans no només alimenta el PP i Vox sinó que el PSC també està sent un beneficiat clar. Una peculiar reacció electoral però que evita engruixir les files de la dreta i l'extrema dreta a Catalunya.

Valents, la quarta en discòrdia treu el cap

Finalment, Valents és la nova força de l'espai de la dreta espanyolista que se suma a l'alta fragmentació d'un espai electoral que a Catalunya ja no és gaire ampli per repartir-se en quatre trossos. Valents neix a partir del nucli dirigent del que va ser l'experiència frustrada de Barcelona pel canvi de Manuel Valls després de sumar dirigents i militants desafectes tant del PP com de Ciutadans. Això li ha permès arribar a les eleccions amb alguns regidors sostrets a les dues formacions. I després d'aliar-se amb algunes candidatures locals d'aquest signe.

En total presentarà unes 70 candidatures i la seva gran batalla és per mantenir la presència a l'Ajuntament de Barcelona que ara té a la regidora Eva Parera, la seva principal cara visible. Parera va ser una dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya que va engrossir les files de la Barcelona pel Canvi de Manuel Valls fa quatre anys en ple Procés. Temes clàssics de l'extrema dreta com els atacs a la immigració, la seguretat o les ocupacions d'habitatges marquen el seu ideari amb atacs durs constants al Govern d'Ada Colau.