Ester Capella (la Seu d'Urgell, 1963) és l’actual consellera de Justícia del Govern de la Generalitat i una de les dones fortes a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya. Manté les arrels familiars al Pirineu però va començar la trajectòria política en l’àmbit municipal de la capital catalana com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Després va ser senadora per designació del Parlament i diputada al Congrés. En l’entrevista fa gala del seu caràcter determinat i dur carregant contra el Tribunal Suprem per la retirada del tercer grau als presos independentistes. Defensa aferrissadament el sistema penitenciari català que dirigeix i als funcionaris de presons. I repassa els principals temes d’una legislatura marcada per "l’anormalitat" de la pandèmia i de la "repressió".

Acaba una legislatura que per al Departament de Justícia ha estat marcada pels presos polítics. Com la valora?

No hem tingut una legislatura normal. Ja la vam començar traient les institucions catalanes de sota la bota del 155. L’hem viscuda amb una anormalitat permanent, que s’ha complicat amb la pandèmia, però que sobretot té a veure amb l’existència de presos i preses polítiques i amb una situació de repressió constant.

La situació dels presos polítics s’ha solapat amb altres temes del Departament de Justícia?

Dins d’aquesta anormalitat nosaltres no hem deixat de fer coses. Algunes de molt interessants, com la limitació dels preus del lloguer. Utilitzem el dret privat com a eina de transformació social. I acompanyant les persones afectades per la situació generada amb la covid-19, amb actuacions com la clàusula que permet la reducció del lloguer en els locals dels negocis que han de tancar.

Alguns sectors independentistes, fins i tot dels socis del Govern, l’han criticat per la situació dels presos polítics com a responsable de les presons catalanes on estan empresonats. Què en pensa?

Crec que de vegades s’equivoca l’adversari.

Qui és l’adversari?

L’adversari és un Tribunal Suprem, que dicta una sentència per ficar-los a la presó, interpretant la llei d’una manera molt diferent de la que el legislador havia previst. I per tant, molt en contra del que hauria de ser desitjable en un Estat democràtic i de dret. La guerra contínua entre independentistes no és bona, i no pot incloure els presos i les preses polítiques. Amb això no es pot fer política de curta volada. És evident que no se’ls podia excarcerar. Si s’hagués pogut, segur que el president Torra els hauria alliberat.

Li va doldre l’acusació de no voler-los excarcerar?

A mi les crítiques no em dolen a nivell personal. El que em dol és que es faci mal al moviment independentista. Per mi, l’adversari polític són aquells que ens neguen el nostre dret a decidir com a país i l’autodeterminació. I per tant, la possibilitat de construir la República catalana. No entenc les baralles per quatre vots escadussers. La unitat no es predica, es practica.

També va generar polèmica que s’optés primer pel segon grau i no anar directament al tercer grau. Amb crítiques fins i tot des dels entorns d’alguns presos. Era un acte de prudència, tal com s’ha vist que ha anat l’afer del tercer grau?

Posar en qüestió la feina dels funcionaris públics del nostre país és una mala decisió. Ho faci qui ho faci. Ho és quan ho fa el Tribunal Suprem i ho és quan ho fan persones amb responsabilitat de Govern a Catalunya. Perquè aquests funcionaris públics excel·leixen en les seves tasques i competències, malgrat que cal tenir en compte que som una Administració amb limitacions, perquè encara no som un Estat. Catalunya té competències en matèria de serveis penitenciaris des de l’any 1986, i des de diverses institucions europees que analitzen aquest àmbit se n’ha posat en valor la gestió. He defensat i defensaré els funcionaris públics catalans, i les juntes de tractament fan molt bé la seva feina. Observen i apliquen la llei, i quan acorden un segon grau i després un 100.2 és perquè en aquell moment era el camí a seguir.

La diferència és que el Tribunal Suprem no fa crítica, sinó que directament ha amenaçat els funcionaris de les juntes de tractament. Això bé deu influir en els seus membres?

El Suprem el que ha acabat fent un cop més és política, enviant un whatsapp de premsa amb intenció d’advertir i atemorir els funcionaris públics. Però també amb una resolució en què no ha analitzat com ha estat l’aplicació de la llei i acusa els treballadors públics de Catalunya de no fer bé la seva feina i d’intentar buidar de contingut la seva sentència. I oblida que tant en el 100.2 com en el tercer grau les decisions dels funcionaris han estat avalades per jutges de vigilància penitenciària amb un coneixement exhaustiu de la llei orgànica general penitenciària i de com funciona el sistema. A ells també els estira l’orella el Tribunal Suprem. Si volen fer política i legislar per la via de les resolucions judicials, que es presentin a les eleccions. Perquè les lleis es fan i es modifiquen des del poder legislatiu.

Sembla que el Tribunal Suprem desconfia que es compleixi la sentència a les presons catalanes...

Els membres de les juntes de tractament i els jutges de vigilància penitenciària el que fan és aplicar la llei general penitenciària mirant de dotar de contingut l’article 25, que parla de la reinserció. El Tribunal Suprem, amb les seves resolucions, fa bascular tot el funcionament del sistema penitenciari sobre la base del càstig. I aquesta és una forma d’interpretar la llei que s’adiu poc amb un Estat democràtic del segle XXI. El Tribunal Suprem oblida que el 100.2 i el tercer grau són una forma de compliment de la sentència. I un altre principi bàsic de la llei que obvia és l’article 72.4, on es parla de l’obligació de classificar en tercer grau una persona que pot estar-hi, i de la il·legalitat que suposa no fer-ho si és possible. Els tribunals han d’interpretar la llei conforme a la garantia de drets, i no fer-li dir coses que no diu.

El Suprem inventa coses que la llei no diu?

El Tribunal Suprem diu coses que la llei no preveu. Per exemple, que és prematur en aquest moment processal el canvi de grau. No podem parlar de quan és prematur o no. Això no ho preveu la llei, la qual cosa vol dir que el legislador no volia preveure-ho. La prova és que sí que diu clarament que, per tenir permisos, cal el compliment d’una quarta part de la condemna. Però en canvi no preveu cap limitació a l’aplicació del tercer grau. Per tant, el Suprem fa una interpretació que restringeix drets.

D’aquí pocs dies, durant el mes de gener, tocarà revisar la situació penitenciària dels presos independentistes. Quin és el marge de maniobra de les juntes de tractament? Hi pot haver modificacions? O no hi ha opcions a la revisió?

Els serveis penitenciaris no tenen una foto fixa. És una situació en permanent moviment, i l’avaluació és constant. I per tant cal fer la revisió. Les juntes de tractament tindran dos plats d’una balança. En un hi ha la resolució del Tribunal Suprem, que caldrà avaluar per il·lògic que sigui el que diu. I a l’altre costat han de tenir tota una sèrie d’elements, exactament com els van tenir el mes de juliol, quan van acordar per unanimitat el tercer grau.

Quins elements tindran en compte?

Doncs que ja han passat sis mesos més. Que gairebé tots estaran ja amb una quarta part de la condemna complida. Amb més de tres anys de presó a l’esquena. Sense antecedents penals i amb un entorn social que garanteix poder tenir un règim flexible.

Així, poden recuperar el tercer grau o el 100.2 aquest gener?

Enlloc està escrit el contrari. Però serà el que les juntes de tractament considerin que s’ha d’aplicar, tenint en compte tots els factors.

Creu que els presos polítics podran fer campanya electoral, encara que sigui amb permisos?

Els permisos penitenciaris són un dret que tenen, i estan privats de llibertat però no del seu dret d’expressió política i de defensar les seves idees. Estan determinats i, com sempre diuen ells i elles, els murs de les presons no tanquen les seves idees, que passen per la construcció de la República catalana. El permís el poden utilitzar com creguin convenient.

És normal que l’Escola Judicial estigui a Barcelona, es reparteixin els nous despatxos als nous jutges i no es convidi la consellera de Justícia?

No ens conviden perquè no tenen cap respecte institucional pel Govern de Catalunya. I ells haurien de tenir el mateix respecte pel Govern independentista de Catalunya que per qualsevol Govern del PP. Perquè totes les institucions representen la ciutadania amb independència de qui les governi. I massa sovint això no passa. Ens demanen a nosaltres que siguem neutrals quan els Governs no ho poden ser, perquè sorgeixen de les eleccions amb un programa electoral per complir. Qui ha de ser neutral en un Estat de dret és el poder judicial. I sovint el Tribunal Suprem hi interfereix de forma política.

Que el Consell General del Poder Judicial de l’Estat estigui caducat fa anys és un símptoma de la politització?

També és una interferència política el bloqueig del poder judicial, que busca influir en les resolucions judicials futures i condicionar el nomenament d’alts càrrecs judicials.

Aquesta politització del poder judicial influeix en el conjunt de la judicatura?

Jo defenso cadascun dels jutges i jutgesses d’aquest país que cada dia resolen conflictes que afecten la ciutadania en general. El problema el tenim en les cúpules del poder judicial immobilistes i polititzades. I això afecta la independència judicial. No ho diu la consellera de Justícia, sinó instàncies europees. I ho certifica la percepció de la ciutadania, que al CIS es manifesta en el fet que un 43% considera que no hi ha independència judicial. Això va en detriment d’una de les institucions bàsiques i principals d’un Estat democràtic i de dret.

Com creu que es resoldrà la situació dels represaliats?

Si em pregunta quina crec que és la solució, li diré que una amnistia que posi el comptador a zero. Els presos i preses polítiques surten al carrer, i exiliats i exiliades tornen a casa. I decauen tots els gairebé 3.000 procediments judicials a persones que es veuen afectades per la repressió. I començar a parlar de solucions polítiques, com el dret a l’autodeterminació que té Catalunya. És el que defensem nosaltres, però també més de cinquanta personalitats internacionals en el manifest d’Òmnium, entre ells cinc premis Nobel de la Pau.

Alguns d’aquests 3.000 represaliats estan processats amb acusació de la Generalitat per part del Departament d’Interior en representació dels Mossos d’Esquadra. No és una contradicció això?

Els funcionaris públics apliquen la llei. Quan qualsevol de nosaltres decidim exercir els nostres drets hi ha unes determinades conseqüències. Però ningú li pot demanar a un funcionari públic que faci quelcom diferent que el que marquen les lleis. En tot cas, els polítics hem de treballar per canviar-les quan els seus efectes no són els desitjats i limiten drets, per garantir el dret de manifestació, d’expressió, de protesta...

Però la llei d’amnistia té en contra tota la dreta espanyola, el mateix PSOE, i els comuns al Parlament es van abstenir. És una possibilitat real?

Li reclamo a Pedro Sánchez que sigui un estadista, i això vol dir treballar perquè l’amnistia sigui possible. Els acords es construeixen negociant i treballant. En política no hi ha veritats immutables.

L’indult no seria una opció?

L’indult és el reconeixement d’un error en l’administració de la justícia que cal esmenar. Però té un efecte molt personal en aquells que estan privats de llibertat i és molt important a nivell particular i especialment pel que fa al dolor familiar. És una solució parcial, però no és la solució política. És un pedaç.

Veu el Govern de Pedro Sánchez decidit a fer els indults?

El PSOE va indultar un colpista com el general Armada condemnat a 30 anys de presó per un delicte que sí que era una rebel·lió, ja que van intentar enderrocar un Govern democràtic entrant armats al Congrés. I al PSOE no li va tremolar la mà per signar els indults. El delicte dels nostres presos i preses és posar urnes perquè la ciutadania s’expressi democràticament. Cal pensar que si el PSOE va ser valent per indultar un colpista, ara hauria de ser-ho encara més, fins i tot per l’amnistia i sobretot per articular una solució política al conflicte amb Catalunya.

La substitució de Miquel Iceta per Salvador Illa al capdavant de les llistes del PSC aplana el camí o el complica?

El ministre de Sanitat és el mateix que es va manifestar al costat de Societat Civil Catalana i gent que defensen posicions molt rebutjables des del punt de vista democràtic. No confio en Salvador Illa i, en tot cas, el canvi de candidat no comporta cap millora en la posició del PSC respecte als presos i preses polítiques. Té més a veure amb càlculs electorals. Cal algú que faci política en majúscules.

I si no arriben aquestes solucions per part del Govern espanyol, ERC hauria de canviar la posició política d’entesa que ha permès aprovar els pressupostos generals?

L’aprovació d’uns pressupostos, i més en la situació dramàtica de la pandèmia, té a veure amb acabar amb els prorrogats de l’època de Montoro, amb aconseguir recursos per fer front al coronavirus des del punt de vista sanitari i els seus greus efectes econòmics, i per a les necessitats de canvi i transformació del país. Per això hem donat suport als pressupostos. Però també per aconseguir l’aixecament definitiu de tots els controls de les finances de la Generalitat per part de l’Estat, que encara estaven vigents de forma imposada a partir de la llei d’estabilitat pressupostària, que per cert va votar CiU. Això dona llibertat i sobirania en la gestió financera de la Generalitat.

Com ha estat la gestió de la pandèmia a les presons? Hi ha hagut crítiques sindicals, però no es coneixen brots importants. Quina és la situació?

La presó en una situació de pandèmia és un doble confinament. En la primera onada es van prendre mesures duríssimes de blindatge de les presons per preservar la salut de tothom. Llavors desconeixíem l’abast del virus a què ens enfrontàvem i no teníem mitjans. A partir de disposar dels tests i les PCR, hem pogut anar normalitzant la situació fins a reintroduir els vis a vis. Cal recuperar en la mesura del possible la permeabilitat de les nostres presons, que és la garantia d’èxit del nostre sistema penitenciari. I quan no ha estat possible, ho hem contrarestat amb les videoconferències, que ajuden a més al contacte d’aquells que tenen els familiars en llocs molt llunyans. Hem destinat vuit milions d’euros a mesures per preservar la salut física, però també l’emocional, dels interns i les internes. I evidentment per preservar la salut dels funcionaris.

Carme Forcadell i Dolors Bassas són molt crítiques amb la situació de les dones a les presons. És així?

Històricament la perspectiva de gènere no està present en general en les accions polítiques del Govern. S’ha anat incorporant d’un temps ençà, i en aquest cas hem aplicat criteris de gènere en el tractament penitenciari. Però és cert que per fer-ho efectiu de debò ens cal una nova presó de dones, feta amb mirada de dona. Cal tenir present que la ràtio de dones preses és molt baixa i no arriba ni al 7%. I, per tant, cal complementar aquesta presó amb mòduls de dones en presons d’homes pel conjunt del territori per facilitar la proximitat amb les famílies.

Després de la Model, tocava desmantellar Wad-Ras a Barcelona i construir aquesta nova presó de dones a la Zona Franca. Per què s’ha endarrerit i quin calendari tenen?

Wad-Ras és un equipament antic que cal substituir. Hi ha un endarreriment en el compliment del conveni, imputable a aquells que han de cedir els terrenys de la Zona Franca. S’han trobat amb problemes primer amb la titularitat i després un tema de contaminació dels terrenys per resoldre. Això ha dilatat que l’Ajuntament de Barcelona, que tenia el conveni amb el Consorci de la Zona Franca, fes la cessió. El Departament de Justícia va complir els acords amb l’entrega de la Model i ara toca fer el que es va preveure amb el tancament, que és la presó de dones i el centre de preventius. Crec que estarà solucionat aviat.

El seu departament inclou les polítiques en memòria democràtica. Darrerament han fet una troballa de fosses a la Ribera d’Ebre. Com està aquesta tasca?

Sí. Hem obert una nova fossa a Móra d’Ebre. Hem tirat endavant el Pla de Fosses que va impulsar el conseller Romeva. I evidentment tota l’actuació per explicar què és la memòria democràtica i les polítiques sobre això. Entre aquestes, actuacions fonamentals com la que farem a Tortosa, retirant el monument franquista del riu Ebre. Al marge d’altres petites coses, però de molt valor sentimental, com ara la recuperació d’objectes personals de les persones que van morir en camps de concentració nazis. Els van voler eliminar, però el pas del temps ha preservat la seva memòria, els valors que defensaven de llibertat i el simbolisme de les seves pertinences.

Finalment es retirarà el monument franquista de Tortosa, després de molts anys de reticències...

Calia trencar el marc mental dels que deien que aquell monument era reinterpretable. El franquisme no és reinterpretable. Allò era un tribut als guanyadors de la Guerra Civil, d’exaltació i enaltiment del franquisme, els seus valors i tot el que va comportar de repressió. Per això el monument no pot continuar erigit al bell mig del riu. Hem demostrat que era possible treure’l i que qui ho havia de fer no ho va voler fer. Al Departament de Justícia ho volem fer i sabem com fer-ho. Ho tenim molt avançat i en un mes s’adjudicaran els treballs. Al juliol ja no hi serà.