Público
Público

Esports El boom consolidat de les curses de muntanya

Les curses en entorns naturals a l'aire lliure s'han escampat durant tot l'any i se'n celebren arreu de Catalunya, movent milers de corredors. Cada vegada més, les més importants tenen alguna empresa al darrere, mentre que s'han normalitzat els reglaments que fixen mesures per pal·liar-ne l'impacte ambiental. La possibilitat de desconnectar de l'entorn urbà que ofereixen és un dels aspectes que n'explica el creixement

19/12/2021 - Una imatge de la sortida de la Mitja Marató de Collserola, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya i celebrada al desembre.
Una imatge de la sortida de la Mitja Marató de Collserola, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya i celebrada al desembre. CEC

Faltaven pocs minuts per a les 16h del dissabte 2 d'octubre de l'any passat quan la plaça Catalunya de Bagà va vibrar com feia temps que no ho feia. La raó era l'arribada de Kilian Jornet, qui després de prop de 10 hores i mitjà creuava la línia de meta per imposar-se per tercera vegada -ja ho havia fet el 2012 i el 2015- a la Ultra Pirineu, probablement la cursa de muntanya de major transcendència que es fa al nostre país. En un ambient gairebé prepandèmic, el municipi berguedà va rescabalar-se de la suspensió de l'edició del 2020 i va gaudir amb el triomf del ceretà en la prova estrella de l'esdeveniment, amb una distància de 100 km. El nom de Jornet és imprescindible per explicar la popularització i creixement de les curses de muntanya a Catalunya, com ho són els de Núria Picas, la desapareguda Emma Roca, o, anant més enrere, Kiku Soler o Agustí Roc.

En les darreres dues dècades les curses s'han estès arreu i abasten tot l'any, els corredors s'han multiplicat, les grans cites han proliferat -l'Epic Trail Vall de Boí, l'Olla de Núria o el Trail del Bisaura en són només alguns dels exemples- i, en definitiva, l'esport ha fet un enorme salt endavant. Han aparegut empreses especialitzades en competicions a l'aire lliure, que conviuen amb entitats i associacions locals que organitzen proves gràcies al voluntariat, ha augmentat la consciència ambiental i les guies i pautes per minimitzar l'impacte d'esdeveniments d'aquests tipus s'han normalitzat, i s'ha entès que l'esport a l'aire lliure i les curses de muntanya també poden ser un dinamitzador econòmic per a territoris poc poblats però envoltats de paratges naturals increïbles. Com s'ha arribat a aquest boom? Quins canvis s'albiren en un futur proper? De tot plegat en parlem amb atletes, periodistes especialitzats, administracions, responsables de parcs naturals o empreses organitzadores de competicions.

"Cada poble vol mostrar el seu entorn i promocionar la zona a través de la pràctica esportiva"

"Abans de la pandèmia s'organitzaven unes 500 curses de muntanya a Catalunya [que en la majoria de casos implicaven la celebració de proves de distàncies diferents] que el 2019 comportaven una participació setmanal mitjana d'uns 1.500 corredors. Ara n'hi ha algunes menys, amb organitzacions que no han pogut fer front a la crisi del coronavirus", apunta el periodista i corredor Albert Torrent, responsable del portal web Ultres Catalunya, sorgit el 2015 i dedicat exclusivament a informar sobre les curses de muntanya. Per a Torrent, el creixement de les competicions "ha anat molt lligat a l'augment de practicants, que també s'explica per la facilitat que tothom pugui tenir accés a material esportiu de manera assequible. I, després, cada poble vol mostrar el seu entorn i promocionar la zona a través de la pràctica esportiva".

Desconnexió de la vida quotidiana

"Un dels motius principals del creixement és la desconnexió. El que t'aporta la natura a la muntanya no t'ho aporta córrer per un centre urbà. I, a poc a poc, veus la millora, t'apuntes a la primera cursa i descobreixes que l'ambient és una mica diferent, sense tanta massificació com a les urbanes", exposa Xavi Alujas, responsable del podcast Fem Muntanya, el primer en català dedicat únicament als esports a l'aire lliure, que compta amb alguns milers d'oients fidels i amb una comunitat molt activa al seu canal de Telegram. Alujas, que també és corredor, cita a més "que cada cop hi ha més influencers [que les promocionen] i més marques que inverteixen diners en patrocinar curses, que al final són conegudes i hi ha gent que s'hi apunta", per insistir que, a diferència del que passa a les proves en asfalt, "aquí no t'importa tant el temps [que trigues]. No hi ha dues curses de muntanya iguals i, de fet, d'un any a l'altre la mateixa pot canviar totalment en funció de si, per exemple, ha plogut".

"El que t'aporta la natura a la muntanya no t'ho aporta córrer per un centre urbà. I veus la millora, t'apuntes a la primera cursa i descobreixes que l'ambient és una mica diferent"

El periodista Eliseu T. Climent, especialitzat en esports a l'aire lliure i antic cap de redacció de la revista Trail, reflexiona que "l'esport és com una fugida que permet escapar de la frustració que genera la dinàmica de la vida quotidiana contemporània, marcada per l'estrès i per intentar compaginar feina i família". I afegeix que el boom "espectacular" de modalitats com les curses a la muntanya també s'explica "perquè la natura t'aporta un contrapunt a l'olla de pressió que la representa una dinàmica diària més urbana".

L'atleta Núria Picas, guanyadora de proves com la Ultra Pirineu, la Cavalls del Vent o la Transgrancanaria, entre d'altres, hi afegeix com a element clau "que la gent veu que ens ho passem bé" i que, "sobretot després dels confinaments, la gent té moltes ganes de fer coses i està descobrint que anar a córrer t'omple de vida". Picas, que fa unes setmanes va deixar de ser diputada d'ERC al Parlament, també comenta que l'existència de referents a casa nostra, com ella mateixa o Kilian Jornet, "dona una empenta molt important, fa que la gent digui que tot és possible" i s'animi a provar-ho.

Les principals curses de muntanya que es fan a Catalunya actualment tenen gairebé sempre el suport de diverses marques de material esportiu i pràcticament en tots els casos estan organitzades per empreses especialitzades, un dels actors que més han crescut els últims anys en aquest sector. Una de les companyies consolidades és la igualadina Ocisport, amb 20 anys de trajectòria i que s'encarrega tant de proves atlètiques, com de ciclisme. Entre d'altres, per exemple, està darrere de trails tan coneguts com els Bastions -que se celebra el juny a Ribes de Freser (Ripollès)-, l'Skyrace Comapedrosa (Andorra) o la montserratina Cursa de l'Alba -amb seu a Collbató, al Baix Llobregat-. El seu director de projecte, Sergi Pujalte, considera que en les dues darreres dècades s'ha ampliat molt el ventall de proves i participants, mentre que l'organització d'una cursa "ha guanyat en complexitat i exigència". "Les petites podien subsistir perquè es feien amb molt de voluntariat, però conforme augmenten els requisits i la complexitat ho tenen més difícil", opina.

Codis de bones pràctiques ambientals

Totes les fonts consultades coincideixen en què els últims anys -coincidint també amb la creixent preocupació global per l'emergència climàtica- ha augmentat la consciència ambiental en les curses de muntanya i, per exemple, cada cop és més difícil trobar-hi envasos d'un sol ús -sovint es fa que els participants hagin de portar el seu propi got reutilitzable-, proliferen les etiquetes de proves "residu zero" i s'evita l'obertura de nous corriols per passar per aquells ja fresats, d'ús habitual. Amb tot, l'impacte ambiental és inevitable en aquelles proves més massives, que entre corredors, acompanyants i organització mobilitzen milers de persones, que fonamentalment hi arriben a través del transport privat.

Eliseu T. Climent: "És molt relativa la sostenibilitat de curses que mouen 2.000 persones"

El periodista Eliseu T. Climent apunta que "és molt relativa la sostenibilitat de curses que mouen 2.000 persones, perquè al final allà hi ha un impacte dels camins, sonor, etc...", si bé afegeix que la importància en insistir en la sostenibilitat i en què s'adoptin mesures mediambientals és que "llences el missatge que l'entorn s'ha de cuidar, no és una cursa americana d'obstacles, sinó un entorn fràgil on el pas de qualsevol corredor o ciclista hi genera un impacte". Per tot plegat, defensa els límits de dorsals a les competicions per evitar un creixement infinit de participants i, per tant, un major impacte.

Els reglaments de les curses han canviat força els darrers anys, sobretot arran de l'aparició de diverses guies de recomanacions i de l'adopció de normatives més estrictes per part dels parcs naturals, com ara el de Collserola, que va establir la seva el 2016 per aplicar-la a partir de l'any següent. També el 2016 va aparèixer Guía de buenas prácticas para el desarrollo de carreras por montaña en espacios naturales protegidos, realitzada per Europarc – España. I el maig del 2017 va sortir el Codi de bones pràctiques en l'organització i la celebració de curses i marxes per la muntanya, editat pel Departament de Territori de la Generalitat i elaborat per grup de treball conjunt entre diversos actors, entre els que van jugar un paper clau el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) i la Fundació Món Rural.

Eduard Plana: "Volíem establir un marc amb el qual aquestes pràctiques passin a ser una oportunitat per al territori i no un problema"

Eduard Plana, responsable del grup de Política Forestal i Governança el Risc del CTFC, va ser juntament amb Marc Costa, aleshores a la Fundació Món Rural, una de les persones participants en l'elaboració del Codi i explica que el seu origen va respondre a la preocupació expressada per veus com la dels propietaris forestals o la dels alcaldes d'alguns municipis davant la proliferació de proves als seus territoris i els impactes que se'n derivaven. A partir d'aquí van començar les trobades entre els actors implicats per tal "d'establir un marc amb el qual aquestes pràctiques passin a ser una oportunitat per al territori i no un problema".

El procés va culminar amb l'edició del codi que parteix d'idees com ara "no fer malbé coses", "posar en valor el territori", que les curses "hi tinguin impacte econòmic" o que la propietat estigui informada. El document, que no és vinculant, planteja qüestions com "fer conèixer la realitat del món rural", que l'activitat no alteri els paisatges o hi causi "el mínim impacte no desitjat", que s'aposti pels productes de proximitat en el consum d'aliments i serveis, que es restableixin els "possibles impactes negatius" als patrimoni natural i la propietat o que s'elimini "tot tipus de residu i rastre de l'activitat".

Cinc anys i mig després de la seva publicació, la clau és la incidència que ha tingut i, en aquest sentit, Plana destaca que "ens vam preocupar molt que el codi se'l fes propi qui se l'havia de fer propi". Així, per exemple, tot i que no el cita explícitament la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) -que organitza algunes de les curses que es fan al país- "se l'ha fet seu", amb l'adopció de moltes de les mesures que inclou al seu segell petjada verda, que pretén certificar les proves sostenibles. Ocisport s'ha adherit al segell Biosphere, que mostra el grau de compromís amb la sostenibilitat i Klassmark -que organitza el Trail Rocacorba, el Montserrat SkyRace o el Trail Catllaràs, entre d'altres- aporta una taxa ambiental a entitats ecologistes locals i ha eliminat el plàstic d'un sol ús de les seves proves.

19/12/2021 - Una imatge de la recent Mitja Marató de Collserola, celebrada el 19 de desembre i organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya.
Una imatge de la recent Mitja Marató de Collserola, celebrada el 19 de desembre i organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya. CEC

Els límits de Collserola

Des del 2017, al Parc Natural de Collserola s'aplica una normativa pròpia per a l'autorització de curses a peu. Limita el nombre total de proves que s'hi poden fer anualment -una ultratrail, dues maratons i 20 curses-, fixa un topall màxim de 500 participants per a cada esdeveniment, prohibeix les proves nocturnes i estableix que el recorregut ha de passar pels camins transitables fixats pel propi parc. Marta Doñoro, cap del servei d'Ús Públic, Divulgació i Educació Ambiental del parc, explica que el procés per fixar la pautes va iniciar-se el 2016, després de veure "com hi havia un increment anual del nombre de sol·licituds de proves, que és un moment en què es comença a parlar de la necessitat que les curses [de muntanya] tinguin algun tipus de regulació i que cada vegada venia més gent al parc".

A partir d'aquí, es va decidir arrencar per les activitats organitzades, perquè "era el primer que podíem controlar" i entre tècnics, els ajuntaments dels municipis on s'ubica el parc i les entitats es va definir el mapa de camins, que sorgia en part de per on havien anat les curses autoritzades els anys previs i volia protegir les àrees on és més important la conservació. Finalment, es va limitar el nombre de proves i d'assistents. "Entenem que els espais naturals protegits són escenaris perfectes per desenvolupar activitats esportives, però establint una mica quines són les regles del joc, per evitar que la cosa surti de mare", comenta Doñoro.

"Entenem que els espais naturals protegits són escenaris perfectes per desenvolupar activitats esportives, però establint una mica quines són les regles del joc"

Després de cinc anys de funcionament, la responsable del parc en fa un balanç molt positiu i subratlla que una normativa d'aquest tipus "ajuda a protegir altres espais [del parc] de fragmentació i tenim zones de tranquil·litat per a la fauna, amb menys pressió humana". I afegeix que és clau "que la gent entengui que hem d'anar per uns determinats llocs" i no per qualsevol banda. De fet, el boom d'activitat als espais naturals que ha generat la pandèmia ha provocat que cada cop siguin més els espais que estiguin adoptant algun tipus de regulació.

L'aposta del Berguedà

Una altra qüestió que no es pot menystenir és l'impacte econòmic derivat de la celebració de curses de muntanya, especialment important en municipis i comarques envoltats d'entorns naturals privilegiats i amb poca població. Sergi Pujalte, d'Ocisports, comenta que això és "fonamental" i "no deixa de ser un element que justifica que determinades administracions impulsin l'organització d'esdeveniments d'aquest tipus, que ajuden a una certa activitat econòmica desestacionalitzada". Albert Torrent hi afegeix que "ha de ser win-win pel territori i per a la gent. Ha de ser un actiu, a la Vall d'Aran han vist que hi ha un turisme esportiu fora del que és l'hivern. El creixement dels esports outdoor és un públic que interessa".

Sense cap mena de dubte el bressol de la disciplina a Catalunya és el Berguedà, que, entre d'altres, acull la Ultrapirineu, la Berga Trail, la Berga – Rasos – Berga, el Trail del Moixeró, la Sobrepuny Trail o la Borredà XTrail. A més a més, des del 2019 compta amb la primera Estació de Trail de Catalunya, que inclou els municipis de Bagà, Guardiola, Sant Julià de Cerdanyola i la Pobla de Lillet i ofereix rutes i diversos serveis als corredors, que poden utilitzar-les per entrenar o descobrir la zona.

"Amb l'estació de trail, el Berguedà esdevé una instal·lació esportiva macro i és una destinació turístico-esportiva"

Abel García, vicepresident tercer i responsable d'Esports del Consell Comarcal del Berguedà -administració que dona suport a moltes de les curses que s'hi fan, així com a l'Estació de Trail-, exposa que l'equipament "facilita que la gent que ve a córrer i a entrenar tingui uns serveis i així monetitzes l'impacte de l'activitat. Això permet que la comarca esdevingui una instal·lació esportiva macro i que sigui una destinació turístico-esportiva". De fet, s'arriba a l'extrem, segons Garcia, que hi ha persones que s'instal·len alguns mesos a la comarca, llogant-hi pisos, per entrenar-hi de cara a proves com la Ultra Pirineu o la Trail Moixeró, que se celebren amb uns dos mesos de diferència. En la mateixa línia, i per atreure el públic atret per l'esport de muntanya, també destaca que "hem facilitat punts de camperització" i subratlla que si es va al pàrquing de Bagà el cap de setmana "està ple de corredors". Mostra d'un auge que no ha tocat sostre.

Descoberta del territori

Després d'anys de seguir-les, Eliseu T. Climent conclou que hi ha un "canvi de registre en la presentació de les curses. Abans eren un pur repte esportiu i ara ja es presenten com una manera de descobrir el territori. A través de l'esport pots entrar en el turisme cultural, històric o gastronòmic. Al final no només és córrer i complementes el discurs amb un valor real i positiu, que és aquest patrimoni d'un territori. De fet, una cursa és com un final de festa, però et permet descobrir un entorn i sempre pots tornar-hi després".

I el futur de les curses de muntanya per on passa? Després d'anys de creixement gairebé exponencial de les proves i els participats, Xavi Alujas apunta que "potser s'ha tocat una mica de sostre", fonamentalment pel que fa a les ultres, que són aquelles proves amb una distància superior a la d'una marató, és a dir, 42 quilòmetres, si bé habitualment s'apropen als 100. "No pots fer una ultra de 80 o 100 km cada poques setmanes i n'hi ha que han desaparegut", recalca. Eliseu T. Climent creu que en el futur "es mantindran les curses més sòlides", que sovint tenen empreses al darrere, "o les que són més petites, però són capaces de sobreviure amb pocs recursos, perquè tenen una gran implicació local".

"Surt un dia a trotar a la muntanya, a pujar el turonet que tinguis més a prop, a gaudir del bosc, d'un corriol. La natura t'acabarà cridant"

Alujas i Torrent també comparteixen que probablement patiran més aquelles curses no tant consolidades que no tenen una empresa sòlida al darrerem i algunes desapareixeran. El responsable d'Ultres Catalunya afegeix que també cal veure com es resolt la pugna que mantenen les federacions de muntanya i la d'atletisme al voltant de proves d'aquest tipus. I també comenta que a nivell internacional es va cap al predomini de l'empresa UTMB -responsable del mític ultratrail del Montblanc-, perquè es "queda gran part del pastís de les millors curses del món i captarà els atletes professionals", mentre continuaran proves molt arrelades -com el Trail del Bisaura, el Matxicots o el Trencacims- i d'altres desapareixeran, alhora que sorgiran noves empreses al sector.

Dit això, tanquem el reportatge amb una recomanació de Xavier Alujas: "si fas esport, hi ha poques poblacions de Catalunya que no tinguin muntanya a prop. Et recomano que un dia surtis a trotar-hi, a pujar el turonet que tinguis més a prop, a gaudir del bosc, d'un corriol,... Segueix un track i només que pugis un turó crec que al final la natura t'acaba cridant". Doncs sí, proveu-ho, us sentireu lliures i si, més endavant, us animeu a tastar una cursa ja veieu que de possibilitats no en faltaran.