Público
Público

HISTÒRIA Jordi Borja posa en valor el sediment que va deixar Bandera Roja en la vida política

El sociòleg, urbanista i ex-dirigent polític català presenta un llibre dedicat a la reflexió sobre l'activitat d'una organització comunista de vida relativament curta, activa i arrelada a Catalunya en els darrers anys del franquisme i que va resultar determinant en la  vida associativa i sindical.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Jordi Borja a l'acte de presentació del seu llibre sobre l'organització Bandera Roja / Públic

"La vida no és com la vivim sinó com la recordem". L'urbanista Jordi Borja ha volgut encapçalar, amb aquest frase de Max Frish, un llibre dedicat al record de la seva experiència política en una etapa determinant del tardo-franquisme. Uns anys d'anàlisi obligada per a tot aquell que vulgui investigar seriosament sobre els precedents immediats del que es coneix a l'Estat espanyol com a Transició.

Un treball dedicat a rescatar de l'oblit l'activitat d'una organització comunista desapareguda, Bandera Roja, que va tenir una considerable influència en les organitzacions sindicals i populars de la Catalunya de finals dels anys seixanta i principis dels 70.

La recuperació de la memòria històrica té moltes tasques pendents, i no només sobre el que va significar la repressió i els actes criminals del franquisme en temps de guerra, postguerra i dictadura, sinó sobre el compromís de milers i milers de persones que formaven part d'organitzacions perseguides per la dictadura, que en la seva vida quotidiana es veien obligades a prendre "mesures de seguretat" més o menys rigoroses i vivien i es comunicaven amb "noms de guerra", perquè l'activitat política dels antifranquistes era necessàriament clandestina.

Jordi Borja fa amb aquest llibre, Bandera Roja 1968-1974. Del maig del 68 a l'inici de la Transició, una aportació, "una interpretació política subjectiva", que interessarà indubtablement als implicats directament o indirecta en aquesta organització, que potser despertarà l'atenció d'alguns actors polítics actuals i que també hauran de tenir en compte futurs investigadors.

Una capa geològica

"No és un llibre de bons i dolents", va explicar en conversa amb Públic unes hores abans de la seva presentació a la seu de Comissions Obreres, davant d'un públic amb una mitjana d'edat més aviat elevada, entre el qual es trobaven, òbviament, moltes de les persones que havien militat a Bandera Roja en la seva joventut. Pocs joves entre els assistents i un nombre considerable de cares relativament conegudes de diferents àmbits la societat catalana.

Portada del llibre sobre la història de Bandera Roja

"Som una capa geològica", va dir en el col·loqui posterior el politòleg Pere Vilanova, per significar el sediment que va deixar aquella organització comunista i expressar d'aquesta manera que el llibre de Jordi Borja haurà de formar part del material d'estudi de joves historiadors.

Un acte de presentació, totalment dedicat a la reflexió sobre episodis i actors polítics, individuals i col·lectius, en el qual no es va fer gairebé cap referència a la situació política actual.

A l'escalfor de maig del 68

Bandera Roja (BR) "no tenia ideologia". Tenia "certa cultura historicista i marxista". "Defensava la III Internacional, però no a Stalin". Tenien a Lenin "com a  referència concreta", però "no van tenir debats sobre trotskisme o maoisme", assegura l'autor del llibre, que escriu amb l'autoritat d'haver estat un dels seus principals dirigents.

I en el seu text insisteix en aquesta idea, perquè quan un grup d'algunes desenes de persones joves, de menys de trenta anys, a l'escalfor del maig francès del 68, van decidir constituir BR, començaven a proliferar organitzacions d'esquerres, revolucionàries, comunistes, maoistes, anarquistes, consellistes....

Jordi Borja recorda que ell va impulsar aquesta nova formació quan va tornar a Catalunya després de set anys a l'exili, i que "van optar per situar-se en una zona intermèdia, entre el PSUC, i altres organitzacions com els socialistes catalanistes del MSC, les cúpules de CCOO, els col·lectius universitaris, professionals i intel·lectuals, molt influenciats pel PSUC, per un costat. I per l'altre, el món de l'ultraesquerranisme, ideologistes, activistes, amb tendències violentes, amb poc arrelament social".

"BR no va tenir mai un projecte polític desenvolupat", "el que voliem era República i democràcia", va insistir Borja en la presentació del llibre, en el qual assegura que "evitar ideologies dogmàtiques, la diversitat cultural i el pragmatisme en l'acció eren uns criteris" que els van resultar molt útils. I destaca en aquest sentit, com a fet significatiu "l'aportació rellevant de Cristians pel Socialisme" a la seva organització, sota el lideratge d'Alfonso Carlos Comín.

Tot i així, en l'acte de presentació, Antonio Castán, destacat dirigent a l'antiga fàbrica Pegaso, va explicar el que significava per ells el "sindicalisme de classe" i va assegurar que per ells "no tenia sentit lluitar per qüestions immediates si no hi havia una perspectiva més ambiciosa", referint-se explícitament a la "revolució socialista".

Organització per la base

"Era una organització pragmàtica, molt de base. El nostre objectiu era construir organitzacions sociopolítiques de base, per poder desenvolupar processos democratitzadors", va explicar a aquest diari Jordi Borja. "Valoraven molt les assemblees a les fàbriques". Potenciaven Comissions Obreres, el moviment associatiu a les escoles i Comissions de Barri, que van contribuir a posar els fonaments de futures centrals sindicals, del moviment de renovació pedagògica i de les organitzacions de veïns.

Bandera Roja, segons ell, "no era una organització piramidal". "Estaven organitzats per fronts", les decisions es prenien als fronts, a les empreses, les escoles, els barris... "No rebien consignes sobre el que haviem de fer", una pràctica que sí era habitual a l'organització de la que procedien la major part dels seus fundadors i a la que van tornar finalment, el PSUC 

Tot i així, els militants de BR  van recordar, amb alguna nota d'humor, les "anàlisis de conjuntura", que havien de llegir i discutir regularment els membres de l'organització. Jordi Borja reivindica en aquest sentit la "capacitat d'apreciar la conjuntura política" que tenia aquella organització.

La política com a professió

Borja va explicar a Públic també que "a BR la immensa majoria dels seus membres no tenien vocació de convertir-se en polítics professionals". "Volien tenir professió i fer activitat política, en la seva professió. Fins i tot els sindicalistes tendien a voler estar en la seva fàbrica", va assegurar.

"No teniem un projecte polític articulat i ni es pensava que poguéssim ser un partit en l'escenari mediàtic i en els futurs processos electorals", afirma en el seu llibre.

Una idea en la que va insistir també la sociòloga Marina Subirats, que va remarcar l'absència de lluites de poder, perquè no en tenien. "De poder, res". "Ningú buscava cap benefici personal". 

Retorn al PSUC

Bandera Roja va arribar a tenir a Catalunya uns cinc cents militants, com a mitjana", en el seu millor moment, explica Jordi Borja. "Era una organització política relativament forta entre 1969 i 1973", "arrelada", "amb les seves zones d'influència", però "no podia igualar ni de bon tros al PSUC".

"Al 73-74 es dóna una bifurcació", explica, tot recordant que quan es va formar l'Assemblea de Catalunya ell va considerar que era un fet important, mentre que al nucli directiu de Bandera Roja pensaven que es tractava d'una iniciativa política "per dalt", que no es corresponia amb la seva manera de fer.

Hi havia qui dins l'organització donava importància a la implantació de BR a Madrid, Sevilla, Màlaga, País Valencià. "Gent maca", "però eren més capitans que soldats", diu Borja, i "voliem evitar l'estructura piramidal".

Borja va discrepar d'aquells que volien "atacar el PCE i el PSUC per ocupar una part important del seu espai" i que van redactar un document, en el número 14 del seu butlletí, Contra el revisionismo, que no "li va agradar gens". "BR no tenia estratègia política", insisteix. "Vaig arribar a la conclusió que l'única estratègia que podiem tenir era  molt similar a la del PSUC: aconseguir democràcia fins on es pugui i desenvolupar-nos més en un marc democràtic i legal", afirma.

Entre el 73 i el 74, "Bandera Roja es va sectaritzar", assenyala qui havia estat potser el seu principal impulsor, però explica que "no volia crear una escissió que la immensa majoria no entendria". Borja llavors va marxar a Xile i quan va tornar va deixar d'assistir, sense explicitar-ho, a les reunions de la direcció.

S'oposava als qui segons ell volien "fer de Bandera un partit comunista clàssic".

Va ser en aquell moment quan molts "no es van sentir còmodes" i van donar el pas d'ingressar al PSUC.

"Banderes blanques"

Els seus adversaris els van voler desqualificar aleshores amb el nom de "banderes blanques". Les direccions del El PCE i el PSUC s'havien identificat amb el que es va conèixer com l'erocomunisme, amb greus discrepàncies internes amb els anomenats pro-soviètics, i els ja ex-militants de Bandera Roja van rebre invitacions per part del d'un sector important del PSUC, conegut com a leninista, a fer un front comú contra el "carrillisme", en referència al poder de Santiago Carrillo dins el Partit Comunista d'Espanya.

"Ens hauriem pogut entendre", diu Jordi Borja", però "erem molt partidaris de l'eurocomunisme, que era una cosa diferent de l'aplicació literal del leninisme". "De fet va ser un malentès", explica des de la perspectiva que donen els anys, perquè reconeix avui que entre les seves persones més pròximes ideològicament es troba, per exemple, el sociòleg Quim Sempere , que es definia a la vegada leninista i gramscista.

"Extrema esquerra, dins del possible"

Jordi Borja va deixar enrere tots aquests debats i es va significar sobre tot com persona clau en política municipal. Els seu discurs urbanístic, al voltant de les idees de ciutat i de l'espai públic el va portar a renovar el seu pensament.

A la pregunta sobre aquest canvi respon amb el record d'una anècdota, després d'una conferència que va donar a Xile, davant empresaris del sector del coure, per parlar sobre problemes urbanístics a la vora d'explotacions mineres. Li van preguntar sobre el partit que sentia com a més proper, el PP o del PSOE. Va contestar que "del PSOE es trobava molt distant, molt crític", i que "el PP era d'una altra galàxia", un partit que li repugnava. I aleshores li van insistir, per saber on es situava, i la resposta va ser: "En l'extrema esquerra, dins del possible". 

Encara comunista?

Posats a demanar definicions li vam recordar que BR es deia Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) i li vam preguntar sobre on havia quedat el seu grau d'identificació amb el comunisme.

Ens va contestar evocant la frase d'un amic seu, Christian Topalov, que en certa ocasió li va dir que no es deia a si mateix marxista, però que cada vegada es sentia més comunista.

Borja explica llavors que per ell el marxisme és "un instrument". "A través d'anàlisis concrets arribo a conclusions marxistes" i recorda un article publicat fa molts anys, a la revista Taula de Canvi, en el qual defensava el socialisme, i deia que consistia en "portar al màxim la democràcia, en tots els ámbits".