El president del PP català, Alejandro Fernández, fa molts mesos que està caminant sobre el filferro, però al final ha demostrat ser un dels millors funàmbuls de la política catalana i probablement també de l'espanyola. Va plantar cara a la direcció del partit i a Alberto Núñez Feijóo negant-se a deixar les regnes del PP a Catalunya i finalment, contra la majoria dels pronòstics, s'ha imposat com a candidat a les eleccions al Parlament del 12 de maig, tal com ja va avançar Públic fa dos mesos.

Fernández s'ha imposat i ho ha celebrat amb retranca, a la catalana que és una mica menys sarcàstica que la gallega de Feijóo, i deixant anar davant del totpoderós president del partit la sentència següent: "El part ha estat delicat, el nen ha sortit sa i bel·licós, però no us preocupeu, us deixarà dormir a les nits". Al Parlament i la política catalana és coneguda -i tota una marca pròpia- l'ocurrent dialèctica d'Alejandro Fernández, però probablement a Madrid haurà sorprès la desimboltura amb què es va despatxar davant del líder nacional del PP, en un acte que va tenir més el sabor d'una pipa de la pau provisional que de proclamació de candidat.

La fermesa en les seves posicions antiindependentistes, però també una conjuntura favorable com el fet que Feijóo fracassés en el seu intent de ser investit president del Govern espanyol o l'avançament electoral, han estat clau en la victòria inaudita del president català del PP davant la direcció nacional del partit, partidària del relleu, i sempre propensa a fixar el rumb del PP a Catalunya encara que sigui a preu de derrocament.

Objectius en clau catalana però també estatal

Segons fonts del PP català properes al president del partit, Alejandro Fernández té previst mantenir ferm el seu discurs contundent contra l'independentisme. "Alejandro és un home de principis i la seva fermesa contra els partits secessionistes és el que li ha fet guanyar un ampli suport entre les bases del partit", asseguren aquestes fonts. Uns suports que van més enllà del PP i que també ha sumat molts aplaudiments entre els seguidors de diverses entitats de l'espanyolisme com ara Societat Civil Catalana i d'altres, que han decantat la balança en favor de l'elecció de Fernández com a candidat davant les intencions de relleu de Gènova.

Ara bé, aquestes mateixes fonts del PP català admeten que la campanya electoral del partit s'haurà d'adaptar també als objectius marcats per Feijóo i la direcció nacional, que "no han de ser incompatibles" però que han de "compassar-se". I és en això que hi tindrà un paper destacat de supervisió l'eurodiputada Dolors Montserrat, una de les principals apostes que tenia Feijóo per al relleu de Fernández. Amb aquest pacte s'ha tancat, de moment, la guerra pel control del PP català, però caldrà tenir en compte els objectius fixats per Gènova, que van més enllà del pur combat contra l'independentisme, i que tenen bàsicament quatre eixos.

Enfortir el partit electoralment

El primer dels objectius, òbviament, serà enfortir electoralment el PP a Catalunya després que en les eleccions al Parlament del febrer del 2021 estigués a punt de quedar-se sense representació i al final obtingués tres miserables escons. Les fonts del PP consultades no amaguen que hi havia certa desconfiança des de Gènova en què Fernández fos la millor opció per a la remuntada ja que, al capdavall, estava al capdavant del partit quan es va fregar la catàstrofe. Però també apunten que "la conjuntura ara és molt diferent, les perspectives són molt bones, i era una temeritat imposar un candidat suposadament millor però en contra del parer de les bases, obrint una guerra, just quan bufen vents favorables".

La demoscòpia indica que el resultat del PP tindrà un creixement exponencial. Algunes enquestes apunten que els populars quintuplicarien la seva representació al Parlament passant de 3 a 15 diputats. Un resultat òptim encara que sense arribar al rècord de 19 diputats que va obtenir Alicia Sánchez Camacho.

Però a l'anàlisi de resultats cal tenir en compte unes xifres rellevants en la suma de les tres forces de la dreta espanyolista a Catalunya. Mentre el 2017, Ciutadans i PP van treure 40 diputats (36+4), el 2021 Cs, PP i Vox només en van sumar 20 (6+3+11). Així doncs, el primer objectiu del PP és concentrar-hi la major part de l'actual vot espanyolista a Catalunya, amb una reconfiguració d'aquest segment electoral. I sembla que ho està aconseguint.

El que cal veure és si el PP és capaç d'aconseguir el segon objectiu electoral que s'ha fixat, que segons fonts del partit és aconseguir que el creixement no sigui exclusivament a costa de l'afebliment de Vox i la desaparició de Ciutadans com indica la demoscòpia . Deixant a la dreta espanyolista a l'entorn dels 20 escons que ara té, simplement amb un corriment de files.

El plantejament més ambiciós del PP català inclou captar part del vot aconseguit el 2017 per Inés Arrimadas quan Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes amb 36 diputats. Un vot que en bona part es va traslladar el 2021 al PSC i que ara disputarà el PP amb una estratègia clara que és l'única que mobilitza cap a la dreta gran part del vot antiindependentista: fer creïble que l'independentisme va camí d'una nova declaració d'independència amb la connivència dels socialistes. Tot un repte, si tenim en compte que la percepció als carrers de Catalunya és a anys llum de l'ambient del 2017, amb una caiguda clara de la mobilització independentista.

Evitar la presidència de Salvador Illa sigui com sigui

La pugna pel vot de Ciutadans del 2017 entronca amb el segon objectiu compartit entre Alejandro Fernández i Alberto Núñez Feijóo. Que no és altre que "ser decisius -en paraules del president estatal del PP- a la política catalana", desgastar el PSC i evitar la presidència de Salvador Illa. Per Feijóo és de vital importància que els socialistes no obtinguin una gran victòria a Catalunya i encara menys la presidència de la Generalitat. En primer lloc, perquè això evitaria que el PSOE sumi un nou eix de poder territorial després del dur revés que van suposar les eleccions autonòmiques del maig passat per als socialistes. Però també perquè una derrota del PSC, combinada amb una possible presidència independentista, desarmaria el discurs del PSOE sobre que la llei d'amnistia i els pactes amb Junts i ERC serveixen per disminuir l'ebullició independentista a Catalunya. I poder reafirmar així la dura estratègia en contra de l'amnistia que el PP manté per desgastar Pedro Sánchez.

La sensació al PP és que "Pedro Sánchez s'ho juga tot a Catalunya" i que per tant és una oportunitat per clavar un cop dur al Govern de coalició progressista. Això fa pensar que el PSC, fins i tot guanyant les eleccions, no podrà comptar amb un "front de suport constitucionalista" –és a dir del PP- com del que sí que es va parlar en la campanya del 2021, encara que la majoria independentista va neutralitzar-ho. Almenys no sense que els socialistes es desmarquin dels pactes amb els independentistes, començant per la llei d'amnistia. En política tot és possible, però en l'estratègia del PP ara no hi ha repetir una operació com la que va donar l'alcaldia de Barcelona al socialista Jaume Collboni amb els vots dels regidors populars. Cal no oblidar que allò va ser just abans de les eleccions generals del 23J i les coses han canviat molt en pocs mesos.

Alejandro Fernández ho té clar, el 12-M els populars "acabarem amb el Procés i amb el 'sanchisme'", afegint que "són dues cares de la mateixa moneda". Fernández assenyala que Salvador Illa "no pot impulsar una nova etapa per a Catalunya" perquè és un "piròman que va donar ales al Procés". També ha afirmat que el candidat de Pedro Sánchez és Aragonès o Puigdemont, "si cal". I resulta evident que el president del PPC segueix l'estela del seu president nacional, encara que fins fa poques hores aquest el volia defenestrat: "El PSC, ERC i Junts són indistingibles i intercanviables. Són tres potes del mateix projecte i ara ja van a cara descoberta. El PSC governa més amb els partits independentistes que els independentistes entre si", va assegurar Núñez Feijóo a Barcelona.

No dinamitar els temptejos amb Junts

Així, Alejandro Fernández no renunciarà als atacs contra l'independentisme, i en aquesta diana la figura de Carles Puigdemont està ben centrada. És marca de la casa i la militància del PP no entendria el contrari. Però modularà l'ofensiva per preservar un altre dels condicionants que planteja la direcció estatal. Que és, per una banda, no donar una cara excessivament radical que espanti el votant de dretes i d'ordre però afí a un catalanisme moderat, encara que orfe de partit després de la desaparició de Convergència i la conversió a l'independentisme. I per altra banda, no dinamitar els temptejos –parlar de ponts seria excessiu–, que Feijóo i els seus afins a Catalunya –amb Daniel Sirera al capdavant– han anat mantenint amb Junts des d'abans de la investidura fallida del president del PP.

El PP i Junts són avui dia molt lluny de poder articular cap tipus d'aliances tàcites. Però la direcció estatal del PP no perd de vista que en un futur, quan la seva dependència per accedir al Govern espanyol no sigui exclusivament de Vox, l'aproximació a forces de dretes com el PNB i fins i tot Junts, no es pot descartar a priori. Però també perquè molt abans que arribi aquest moment després d'unes futures eleccions generals, i passat el cicle electoral actual, el PP no descarta en aquesta mateixa legislatura la coincidència amb Junts en iniciatives legislatives que puguin suposar un desgast per al Govern de Pedro Sánchez. És per això que Feijóo hauria preferit un candidat de perfil més catalanista i menys bel·ligerant que la imatge d'intransigència amb Junts que representa Alejandro Fernández.

Recuperar múscul territorial per portar Feijóo a la Moncloa

Finalment, el quart objectiu seria la recuperació de múscul territorial d'un PP que a Catalunya ha perdut molta força local els darrers anys. No és que el PP hagi tingut mai uns grans números en l'àmbit municipal català, ni grans xifres de militants a les seccions locals del partit. Però el desencís, els enfrontaments interns i les discrepàncies sobre com fer front al Procés independentista han anat buidant les sempre migrades arques de la militància dels populars a Catalunya.

Des de Gènova s'insisteix en la importància de recuperar múscul territorial i se li retreu a Alejandro Fernández i el seu equip que en els darrers anys hagin descuidat el partit a nivell intern. Aquest reforçament del PP català, juntament amb la recuperació electoral a les eleccions al Parlament, són considerades per la direcció estatal com un element clau per aconseguir un resultat òptim a Catalunya per portar Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa. Els 6 diputats aconseguits a les eleccions generals del 23 de juliol passat es consideren molt insuficients, malgrat haver triplicat el resultat de les anteriors. Molt lluny del rècord de 12 escons assolits en època de José María Aznar. I per això es responsabilitza a Alejandro Fernández de què la suma del PP i Vox fos insuficient -per uns pocs diputats- i deixés Feijóo sense la presidència del Govern espanyol.

Pel que fa als afins d'Alejandro Fernández, asseguren que el partit està recuperant militància i que un bon resultat electoral com el que es preveu el 12 de maig empenyerà decisivament en aquest sentit. També mostren algun retret assegurant que "aquells que quan les coses s'han posat lletges per al partit a Catalunya, enmig d'una tempesta perfecta, van optar per acomodar-se lluny d'aquí ara no poden donar moltes lliçons de com enfortir el partit", en clara referència -encara que sense citar-los- a dirigents propers a Gènova que van obtenir càrrecs fora de Catalunya els darrers anys i ara han tornat a la política catalana.

Potser les fonts del PP es refereixen a l'actual cap de files del partit a l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera -que va estar amb càrrecs al País Valencià-, la mateixa eurodiputada Dolors Montserrat establerta a Brussel·les o l'exdelegat del Govern en època del Procés , Enric Millo -amb càrrec a la Junta d'Andalusia-. Però aquesta enumeració és un simple apunt de pura intuïció d'aquest periodista, perquè ara el que prima al PP català són les paraules "integració" i "reconciliació" i ningú no vol retrets amb noms i cognoms. Veurem més endavant.