El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, la Bonne, celebra enguany el 20è aniversari i ho fa reivindicant-se com un pol creatiu feminista imprescindible a Barcelona i arreu: "És un punt de referència, aquí i internacional, i això se sap". La seva directora, l'artista visual Marta Vergonyós (Esclanyà, 1975), destaca la vigència del projecte tot i l'eclosió feminista dels últims anys: "Cultivem un altre imaginari a través de creacions artístiques que posen el focus en totes aquelles temàtiques o comunitats que queden en un angle cec".

Amb més de 3.000 associades i 94 entitats sòcies, "l'habitació pròpia de Barcelona" -lema de l'aniversari- impulsa la creació artística en l'àmbit de les arts visuals, literàries i escèniques des de la perspectiva del feminisme interseccional: "Ho hem fet construint una comunitat molt heterogènia però molt sòlida i viva. La Bonne no s'entén si no és des d'aquesta noció d'ecosistema particular". 

Tot i que noms com Carla Simón o Rosalía hagin definit el panorama creatiu català el 2022, la tasca del centre continua "més vigent que mai". Més enllà d'una suposada igualtat d'oportunitats -encara no real-, Vergonyós reivindica que "la cosa no anava d'igualar les dones a un model que no serveix. En la cultura, el model androcèntric no serveix, perquè només explica una part del món, esbiaixada, limitada, opressora".

Més enllà de les dues dècades de vida, la Bonne celebra dos aniversaris més: els 150 anys del naixement de la dona de qui en porta el nom, Francesca Bonnemaison (1872-1949, Barcelona), i els 100 anys de la Biblioteca Popular de la Dona, fundada per aquesta pionera de l'educació femenina.

En quin moment arriben aquestes efemèrides per la Bonne?

Doncs just ara s'ha de signar el conveni [d'ús d'espais] amb la Diputació i sempre hi ha tensió, hi ha reticència per part de la institució perquè som un organisme independent i volem preservar aquesta independència. Quan la Francesca va muntar això, no era un espai polític institucional, era un espai que venia de la societat civil. 

Com va deixar de ser un espai per a les dones i com es va recuperar?

Quan arriba la Guerra Civil, la Francesca s'exilia i cedeix això a la Diputació, però amb una clàusula que estableix que s'ha de fer servir sempre pel que l'ha creat. Passa la dictadura, quan s'instal·la aquí la sección femenina, i en democràcia es fa l'Institut del Teatre. Quan es trasllada, l'Isabel Segura, una historiadora feminista, troba aquesta clàusula a l'arxiu. Comencen a córrer les veus que aquest edifici ha de tornar a ser per les dones. Més de 80 entitats signen el manifest i comencen les negociacions amb la Diputació, que accepta però deixant-nos només la segona planta. Posteriorment això s'amplia. El Centre de Cultura sempre es queda en aquest estat de perillositat, no saps mai si li renovaran el conveni o no. Cada quatre anys, amb la nova legislatura, hem de tornar a explicar per què és important la Bonne. 

Que no renovin el conveni és una opció?

Sempre tenim aquesta por. Ens han dit que es renovarà a 15 anys, però mentrestant, a la planta de baix hi ha dos teatres que la Diputació lloga. Fa un mes es va fer un acte del PP contra les ocupacions, va venir l'Alberto Núñez Feijóo. Tenen la idea de llogar aquests espais públics per treure'n una rendibilitat econòmica, mentre nosaltres seguim reivindicant que sigui un espai feminista. No som còmodes, perquè nosaltres aquests teatres els cedim a les entitats, gratuïtament, evidentment, perquè són per a les dones de Barcelona. La Diputació els lloga per 2.500 euros. Aquí hi ha aquesta tensió entre la privatització d'un espai públic i nosaltres que estem recordant que és un espai feminista que ha de ser d'accés lliure, i ja fa 20 anys d'aquesta tensió. La Bonne és un punt de referència, aquí i internacional, i això se sap.

La Diputació no es posa el centre a favor?

Sempre hi ha aquesta sensació de voler que l'espai sigui institucional i controlat. Políticament no interessa perquè som un organisme independent i sempre hem defensat que tots els feminismes són benvinguts, mentre que la política de partits és una altra. La Bonne ha fet una pràctica molt despolititzada dels partits: Aquest és un espai dels feminismes de la ciutat i d'arreu.

De quina manera ho porteu a la pràctica?

Els últims 10 anys, quan vam entrar l'equip que estem ara, començava la crisi, que va arrasar amb el sector de la cultura. Ens van retallar el 90% del pressupost i ens vam reinventar. D'aquesta reinvenció també vam canviar la manera d'entendre la Bonne com un centre de creació i un espai de trobada dels feminismes. A dia d'avui crec que està en les ments de totes. Treballem des de la pràctica feminista, i des del feminisme interseccional, per exemple, a la Bonne hi ha el Sindicat de Treballadores de la Llar.

De quina manera està present a dia d'avui la tasca de la Francesca Bonnemaison?

Ella va entendre que la cultura era una eina i una potencialitat importantíssima. Una de les coses essencials a l'ADN de la Bonne és haver tingut clar que els feminismes, més enllà de reivindicar un món despatriarcalitzat, l'imaginen d'una altra manera, un món on les persones feministes tinguem un espai amb més possibilitats. Cultivem aquest altre imaginari a través de creacions artístiques que posen el focus en totes aquelles temàtiques o comunitats que queden en un angle cec. Una cosa és sortir al carrer i fer una mani, i una altra és generar peces de creació, com pel·lícules, treballs d'investigació, que t'estiguin dient el mateix. Això és una cosa que la Francesca tenia clara i també que la formació era clau. L'acadèmia, la universitat, compleix uns objectius, però hi ha altres coses que no. Si vols fer un documental de creació amb perspectiva feminista només el pots fer a la Bonne.

Aquest any heu engegat nous projectes, com el Premi de Poesia Francesca Bonnemaison.

S'han presentat 70 propostes, un èxit. Des de l'any 1924 aquí es feia un certamen literari, la Francesca Bonnemaison amb la Dolors Monserdà, Clementina Arderiu... A l'entrega del premi vam llegir una carta que li escriu la Francesca a Caterina Albert, Víctor Català, demanant-li que faci de jurat. 100 anys després fem aquest premi, i ens trobem que segueix sent un territori on les dones tenen moltes coses a aportar, on hi ha una producció molt fèrtil però no hi ha espais que possibilitin ni una primera edició ni una visibilització. Fem una genealogia directa del certament literari i ha sorprès bastant.

Ha canviat la feina del centre en 20 anys?

Ha canviat molt. Quan vam començar amb la reivindicació de l'espai, el feminisme s'entenia només com un 'isme' del territori dels activismes, no s'entenia com una potencialitat vinculada a la creació. Hi havia artistes feministes, però la majoria de referents que teníem eren dels 70 als Estats Units. Hi havia poques referències d'artistes catalanes feministes, no per què no n'hi haguessin, sinó perquè estaven molt als marges. Quan comencem a reivindicar un centre feminista de creació, la pregunta era 'per què? si la creació no té gènere'. 

Des del 2018 el feminisme s'ha tornat molt més majoritari, com ho valoreu?

Els últims cinc anys hi ha hagut un tsunami feminista. És interessant però hi ha hagut molt de marketing, molta efervescència i ha esclatat molta demanda. Necessito perspectiva històrica per veure què és el que s'ha quedat. Si això ha impregnat el teixit emocional i polític o si ha estat aquesta capacitat que té el sistema patriarcal capitalista d'absorbir continguts i banalitzar-los.

En aquest temps heu detectat més interès pel centre?

Està clar que el que era un projecte que podia semblar una excentricitat, ara ja no s'ha ni de justificar i és un punt de referència. De cop totes les noves generacions tenen súper incorporats els feminismes i tenen ganes de formar-se. És important que hi hagi la Bonne, aquest punt de trobada. Abans estava tota l'estona en qüestionament, ara és inqüestionable, però alhora ara hi ha una altra perversió, la dels que diuen que ja no cal, perquè ja hi ha igualtat d'oportunitats i directores que estan triomfant.

No és així?

La cosa no anava d'igualar les dones a un model que no serveix. El model androcèntric no serveix, perquè només explica una part del món, esbiaixada, limitada, opressora. La cosa anava de transformar-ho i fer-ho d'una altra manera, capgirar-ho, no igualar-nos a res. Per tant per mi segueix sent d'una vigència i necessitat absoluta. Hem de veure en els propers 15 anys com es ressignificarà un projecte com aquest. El que veig és que aquesta habitació pròpia, que totes les creadores necessitem, segueix sent necessària. 

Què aporta el fet que Carla Simón o Rosalía hagin tingut un èxit mundial?

Aporta referents, però no deixa d'estar en la lògica de l'excepció. Hi ha una Carla Simón, una Rosalía. Són referents importants, però fins a quin punt això possibilita que moltes altres creadores tinguin accés a aquests espais? Hi ha una dinàmica molt perversa del punt zero: sempre sembla que tornem a començar. Internet ha esborrat moltíssim la genealogia. Ha donat accés però la recerca immediata ha fet que es vagi menys als arxius, a les fonts. Si no es generen noves maneres de comprendre el món, i les dones creadores hi tenim un paper important, sempre serà un relat insuficient.

Per què és important tenir un espai només per a dones creadores?

Aporta referents, perquè de cop et referencies una a l'altra. També veure que pots estar al món i generar creacions sense mediació masculina. I una cosa molt important de la Bonne és que és un espai segur i tranquil, lliure de les dinàmiques que et trobes gairebé sempre fora de l'habitació pròpia. M'agrada pensar que aquí circulen dinàmiques de complicitat i no de competitivitat, que regna a tot arreu.

Com ha aconseguit el feminisme permear en la cultura?

La cultura semblava un espai sagrat lliure de qualsevol taca que tingués a veure amb desigualtats, el territori de les arts semblava que havia de ser apolític. I de cop han passat moltes coses: hi ha hagut una Andrea Ros que ha fet caure Lluís Pasqual, una escola de Lleida [abusos a l'Aula de Teatre de Lleida]... El Me Too ha agafat diferents formes, i en l'àmbit de la cultura se sap que no hi ha impunitat. S'ha fet evident que el món de la cultura no és un lloc on no hi ha sexe, raça ni classe. El territori de la cultura està igualment condicionat, i el fet que hi hagi hagut més presència de dones i que el feminisme hagi eclosionat d'aquesta manera d'una banda ha fet que hi hagi coses que ara són irrefutables, perquè estem comptabilitzant: només hi ha un 13% de dones artistes als museus.

I més enllà de les xifres?

Crec que és important destacar que hi ha coses que ja no tenen marxa enrere. Per les noves generacions hi ha coses que es donen per suposades, i per tant no pot haver-hi un retrocés, perquè es defensarà amb les dents. Però alhora hi ha una batalla molt gran pel relat: a vegades, algunes relats aparentment feministes estan contaminats d'un nihilisme que no és pertinent. És important posar el termòmetre als marges. Una cosa que hem après a la Bonne és que no hi ha un centre, sinó que n'hi ha molts. I entendre que hi ha aquesta circulació entre diferents espais d'influència, que són generadors de noves realitats. És un aprenentatge clau pels feminismes.

Quines són les principals fites aconseguides en aquests 20 anys?

Que la Bonne existeixi; estar aquí el 2022 ja és una fita important. I després, haver aconseguit ser una geolocalització imprescindible en el mapa mental de les dones de la ciutat o de les dones creadores amb interès en els feminismes i la creació. També haver constatat i demostrat que construir un espai específic com aquest és clau per poder crear altres coses, crear coses que si no, no passarien. Educar mirades que si no no mirarien d'una altra manera. I sobretot: tot això ho hem fet construint una comunitat molt heterogènia però molt sòlida i viva, de creadores i activistes. La Bonne no s'entén si no és des d'aquesta noció d'ecosistema particular.

Com encareu el futur?

Com a centre de creació està bastant consolidat, ara tenim el programa de residències. I treballarem bastant amb una idea de l'escola feminista de les arts, de cara a 2024. Que aquestes formacions que fins ara hem anat fent, les estructurem amb un programa, cicle formatiu, des d'aquesta perspectiva i pràctica feminista. Falten espais de formació que no estiguin inscrits només en la dinàmica universitària, acadèmica.