Público
Público
CULTURA

Fina Miralles serveix glops de vida al MACBA amb 'Soc totes les que he sigut'

L’exposició reivindica la figura d'una artista connectada amb la natura que es dedica a subvertir les regles establertes.

Fina Miralles, en una de les sales de l'exposició temporal que li dedica el Macba.
Fina Miralles, en una de les sales de l'exposició temporal que li dedica el Macba. Pau Cortina / ACN

"Ser artista no és una vocació, ni una devoció, ni una professió; no ho saps, però tot t'hi empeny i et porta a ser qui ets", diu la cita que rep als visitants de 'Soc totes les que he sigut' dedicada a l'obra de Fina Miralles i que es pot visitar al MACBA fins al 5 d'abril. L'exposició comissariada per Teresa Grandas planteja un recorregut que no segueix un ordre cronològic sinó que presenta una selecció de les seves accions, instal·lacions, fotografies i pintures. Al muntatge hi trobem les peces que millor aprofundeixen en els temes centrals tractats per Miralles: la connexió amb la natura, la importància del llenguatge que utilitzem per comunicar-nos, les relacions de poder, la subversió, i la condició de les dones.

El recorregut de la mostra arrenca amb un seguit de fotografies d''Imatges del zoo' que l'artista va presentar a Vinçon l'any 1974. Amb aquest treball, en el qual va engabiar diferents animals, fins i tot a ella mateixa, Miralles construïa una crítica a l'autoritat i qüestionava el que és natural o artificial.

La natura com inici i final

Per a Fina Miralles nascuda a Sabadell el 1950 tot està relacionat. "Saps què passa? A la vida una cosa porta a l'altra. L'únic que has de fer és no córrer, perquè ja ho veiem amb l'I Ching i el símbol de l'adoració, a cada final se li pressuposa un nou començament", explica en una conversa telefònica aquesta artista que manté un lligam molt profund amb la natura.

"Nosaltres ara comencem a comprendre que si trenques una cosa tot està connectat"

Les 'Translacions' són una sèrie de treballs emblemàtics, una mica la marca de la casa de Miralles. Descontextualitzar objectes, desplaçar els elements naturals, canviar-los de context i fins i tot portar-los a l'àmbit domèstic. "Al principi jo pintava xiprers dins el mar, però em quedaven surrealistes i vaig començar a portar una duna a un camp de conreu, vaig posar herba flotant al mar, vaig treballar els canvis de context per reafirmar que tot està vinculat. Res és un bolet, la cultura xinesa tot ho interrelaciona des de fa milers d'anys i nosaltres ara comencem a comprendre que si trenques una cosa tot està connectat".

En la manera de fer de Fina Miralles, el procés és més significatiu que el resultat formal, en moltes de les peces és el procés precisament el que determina el valor de l'obra, i això Miralles ho utilitza per qüestionar la noció de valor, desmitificar l'obra d'art i recordar-nos que "nosaltres som natura" i que "l'allunyament de la natura és un isolament i ens fa molt mal a nivell emocional, relacional...".

"Els humans podem ser preciosos però som d'una crueltat horrorosa"

En aquest sentit, una de les peces destacades de l'exposició és 'Mediterrani T'estim', amb la qual Fina Miralles va participar en la Biennal de Venècia l'any 1978. "La peça 'Mediterrani T'estim' surt d'aquesta manipulació de l'home en la natura del servir-se de tot. Els humans podem ser preciosos però som d'una crueltat horrorosa. Ara el problema és relacional, el distanciament, la falta de tendresa, l'altre sembla que molesta, l'altre és l'enemic", sosté Fina Miralles.

El mar és un element molt present al llarg de la seva trajectòria, sobretot la Costa Brava de l'Alt Empordà. I d'aquest amor profund cap a una mar que ens hauria d'agermanar amb molts pobles neix una de les instal·lacions més hipnòtiques de la mostra, Paisatge de mar. Per Fina Miralles "el mar és un ésser viu on hi viuen molts éssers vius, ells a dins encara hi guarden la fraternitat. Els eixams de peixos són germans. Ara estem molt separats i l'única solució és tornar a reunir-nos".

Subvertir la condició d’inferioritat de les dones

La dictadura franquista imperava quan Fina Miralles va començar a trencar els academicismes que li venien imposats, i els comportaments que s'esperaven d'una dona d'aquell temps. Per això, alguns del seus treballs fotogràfics recullen la situació d'inferioritat social de la dona, subjecta a l'autoritat masculina i a una legislació restrictiva específica que determinava principalment codis morals de comportament i les encaminava a la cura de la família com a única opció.

"Jo era la més petita de quatre germans i em van deixar ser qui era. A les noies ens van espavilar molt i estic molt agraïda. Però penso que de vegades és la dona mateixa que es posa la mantellina i això serà igual fins que nosaltres agafem les regnes. Per què regales la teva vida? I amb això no vull dir que no et puguis casar o tenir fills, però has de ser tu i tenir clar que els fills només de néixer ja són persones, és una qüestió de respecte", argumenta l'artista.

Potser per les limitacions i restriccions que patim a causa de la pandèmia del coronavirus, passejar entre les algues, el mar, els arbres i la terra de Fina Miralles, 'Soc totes les que he sigut' es percep com un glop de vida, com una escletxa de llibertat que val la pena aprofitar.