Público
Público

La llengua i l'educació, les armes recurrents de la dreta valenciana

PP i Ciutadans intensifiquen la instrumentalització de la llengua en els discursos electorals al País Valencià. Com ja ha passat al llarg de la legislatura, els professors i l'educació pública se situen al centre de la diana, acusats d’”adoctrinament”

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

El presidente del Partido Popular, Pablo Casado, la presidenta del PPCV, Isabel Bonig. EFE/Kai Försterling

"El castellà està en perill a la Comunitat Valenciana". Són paraules d'Isabel Bonig, presidenta del Partit Popular valencià, que assegura que en aquest territori hi ha xantatge lingüístic i falta de llibertat d'elecció per als pares a l'hora de triar la llengua de l'educació dels seus fills. "Traurem les urpes de Marzà dels cabets dels xiquets valencians", va vomitar, per la seua banda, el candidat de Ciutadans a presidir la Generalitat Valenciana, Toni Cantó, en referència a l'actual conseller d'Educació. Casado i Rivera se sumen enèrgicament aquests dies a convertir la llengua i l'educació en instrument electoral. El primer que faran si aconsegueixen formar govern, diuen, és blindar el castellà i actuar perquè no s’"adoctrine" a les escoles.

La dreta trau la llengua al País Valencià i, un cop més, es posa en dubte al cos docent del sistema públic. El discurs s'intensifica tot just la mateixa setmana que s'han llançat les últimes dades del baròmetre de la Fundació pel Llibre i la Lectura: el 94,8% dels enquestats llegeix en castellà de forma habitual; tan sols el 3% ho fa en valencià. Percentatges que, tal com ha expressat el sindicat majoritari en l'educació valenciana, l'STEPV-Intersindical Valenciana, demostren que les declaracions de Bonig i Cantó estan molt allunyades de la realitat sociolingüística i educativa valenciana. És el valencià, clarament, la llengua en perill en ser minoritzada i atacada contínuament per interessos polítics.

Vicent Mauri,
portaveu del sindicat, considera lamentable que persones que aspiren a presidir la Generalitat mentisquen a l'opinió pública. Recorda, a més, que al País Valencià no hi ha el requisit lingüístic en l'accés per a la funció pública. "No es pot traure alguna cosa que no hi és", raona el sindicalista. La llei que hauria de recollir aquest requisit no s’ha arribat a tramitar a les Corts aquesta legislatura i ni tan sols s'ha acceptat recollir-lo a la llei d'acompanyament dels pressupostos.

Mauri subratlla que els atacs a l'educació xoquen amb els informes pedagògics que avalen l'ensenyament oral i escrit de les dues llengües oficials. Sense anar més lluny, l'informe de l'Institut Valencià d'Avaluació i Qualitat Educativa (IVAQE) realitzat quan encara governava el PP provava que l'alumnat que cursava estudis en les línies en valencià tenia un domini superior del valencià i del castellà que els que ho feien en les línies en castellà. Un informe que no interessava que estiguera en circulació. En qualsevol cas, el sindicat assegura que els serveis jurídics estan recollint totes aquestes declaracions abocades aquests últims dies per estudiar possibles actuacions.

Per la seua banda, Maria Nebot, que treballa com a tècnica a Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, entén que la llengua ha d'estar fora de la pugna política. Tot i que el context polític no és el mateix, la remissió a la batalla identitària dels anys setanta és ineludible. El dubte és si l'explotació d'aquest relat de confrontació perjudica les esquerres (l'element atacat) o a més provoca divisions dins de la mateixa dreta. "No sé fins a quin punt pot eixir-los rendible electoralment, però el que és evident és que aquesta instrumentalització de la llengua només intenta tapar la seua falta de propostes polítiques i de projecte de país. També, en algun cas, tapar la seua més que qüestionable gestió dels recursos públics", sosté.

Nebot apunta que aquests relats apel·len més als sentiments que a la raó. I que aquest sentiment és el més baix i perillós de l'ésser humà: l'odi. De fet, la batalla identitària que li interessa imposar a la dreta es revela com un marc on les esquerres poden trobar-se més incòmodes. Tot i que aquests dies els dirigents de PSPV o Compromís han eixit en defensa del professorat, en aquest espectre s'intueix un cert tacticisme davant d'una qüestió que sempre s'ha revelat estigmatitzadora. "S'ha de ser contundent contra certs discursos, desvelar les contradiccions o intencions, perquè no fer-ho o matisar-los pot acabar justificant-los. S'ha de buscar l'equilibri entre ser contundent i marcar una agenda pròpia. En matèria lingüística sóc partidària del treball des de la integració i la cohesió social. De l'acció contra la confrontació dialèctica", argumenta la tècnica.

Delacions i secessionisme

Tanmateix, res d'això és nou. El setge al professorat s'ha revelat com una eina constant de la dreta en la seua croada hostil contra la diversitat. Entre les files del PP, cal recordar que el que va ser president de la Diputació de València, Alfonso Rus, va anomenar "gilipolles" als professors i va instar a "rematar-los" en un míting a Xàtiva en 2009.

L'actual legislatura que ja arriba a la seua fi també passarà a la posteritat per l'activació d'una plataforma que el PP valencià va disposar a la seua pàgina web convidant al fet que ciutadans anònims denunciaren a aquells centres o professors davant l'obsessió d’"adoctrinament catalanista". Una iniciativa que va alçar molta polèmica. Recentment, la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) ha promogut una campanya semblant en què es convida a nens i pares a delatar a la seua web a aquells professors que estarien difonent missatges ideològics d'esquerres.

Josep Enric Escribano és professor de secundària i president de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, que té el seu àmbit d'actuació principalment a Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià. "Sí, els professors som adoctrinadors. Ho som en igualtat i en drets humans. L'escola compleix el seu paper. No es tracta d'uniformitzar l'heterogeneïtat sinó de veure la diversitat com un valor a preservar", raona el professor.

Escribano emmarca aquesta situació en el clima de catalanofòbia que es viu a tot l'Estat. I tot i que les llengües estan reconegudes en diferents marcs legals i que l'Estat espanyol va signar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, apunta que el problema és un altre. "Ja es poden blindar a través de lleis, però el problema que tenim ací és la concepció uninacional de l'Estat, excloent i res inclusiva", recalca.

Per si això semblara poc, alguns encara van més enllà i s'atreveixen a remoure la qüestió estrictament normativa de la llengua. És el cas de Vox, que en el seu manifest per la identitat valenciana advoca per l'oficialitat de les conegudes com Normes del Puig, que promouen una ortografia diferenciada respecte a les Normes de Castelló, que són les oficials. Vox s'alinea d'aquesta manera amb les tesis secessionistes que neguen la unitat de la llengua dels territoris de parla catalana. Una cosa que no és d'estranyar. Un dels personatges que pugnen per controlar el partit a València és Juan García Sentandreu, històric falangista que durant l'anomenada transició i posteriorment va tenir un protagonisme actiu en el blaverisme, el moviment reaccionari que va frenar en sec les llibertats nacionals del País Valencià. Va ser en aquell context d'impunitat de l'extrema dreta que es van produir els atemptats amb bomba a intel·lectuals com Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner.

"La valenciana és una societat madura que ha superat situacions com la que aquests partits pretenen revifar. Serem molt contundents davant qualsevol agressió a la llengua i l'educació", conclou Mauri. De moment, la llengua ha trobat el seu espai enmig d'aquesta disputada campanya. Isabel Bonig no perd oportunitat per ficar-hi cullerada. Convidada fa uns dies al late night de la televisió pública autonòmica, la candidata popular va aixecar una samarreta que resava "Llibertat educativa".

Va ser en aquesta mateixa ocasió que Bonig va voler presentar-se en el seu to més desenfadat i l'audiència va descobrir la seua afició pel rock radical basc. L'endemà, Fermín Muguruza, cantant de bandes com Kortatu, molt encertadament, escrivia un tuit en què recordava les prohibicions que ha hagut d'afrontar en aquest territori mentre es veia a la presidenta del PPCV cantar "Sarri sarri" al programa. Una constant, per cert, el de la censura a artistes per part del PP. Desenes de grups que canten en valencià van patir en l'etapa de majories absolutes populars una fèrria hostilitat institucional. "Em podeu explicar de què va tota aquesta merda?", es preguntava Muguruza al tuit.