Público
Público
Únete a nosotros

Cultura El misteri que explica el dolç moment del documental musical

El festival de cinema de documental musical In-Edit tanca amb èxit una nova edició. Però més enllà dels festivals el gènere viu un moment d'expansió proporcionat per les grans plataformes audiovisuals i per una indústria musical que necessita reinventar-se cada dia.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Fragment del documental "David Crosby: Remember My Name" sobre la vida d'un dels músics més influents del rock californià que s'ha emès al festival In-Edit.

Aquest diumenge va finalitzar una nova edició de l'In-Edit, el festival de cinema documental musical. Un any més, milers de persones han omplert les sales de cinema, no només per veure documentals, sinó quelcom molt més específic com és el documental musical. El 2018 l’In-Edit va vorejar les xifres de les seves millors edicions amb 33.000 espectadors. Aquest any l'ha superat, amb 34.000. El segon festival de Catalunya en assistents, només per sota del Festival de Cinema de Sitges. Que un festival de cinema documental musical estigui en aquesta posició ens pot donar una idea de la bona salut del gènere.

Ja fa uns quants anys que les sèries van deixar de ser una moda passatgera i s'han instal·lat com un dels principals temes d'oci, conversa i fins i tot debat, arreu del món. Els documentals, un gènere moltes vegades considerat menor dins el cinema, ha anat trobant també cada cop més el seu espai, adquirint més importància. I dins els documentals, el musical, per moltes raons, sembla viure un moment dolç.

L'èxit del gènere però, no s'acaba en els festivals específics. L'entrada en escena de les principals plataformes de producció i distribució audiovisual està sent un factor determinant. L'aposta de Netflix pel documental musical va quedar clara amb l'estrena a escala mundial del documental de Beyoncé Homecoming. HBO no s'ha quedat enrere. La docu-sèrie de quatre capítols – cada cop més habituals dins el gènere– The Defiant Ones o el polèmic documental Leaving Neverland, guanyador aquest any de l'Emmy al millor documental, han estat els seus vaixells insígnia. Showtime també s'hi ha sumat recentment amb dues grans produccions de quatre parts: la història de Wu-Tang Clan; i el món del famós productor –o potser hauríem de dir gurú després de veure la sèrie– Rick Rubin.

Això se li suma que plataformes com Filmin tingui una secció de documentals musicals pròpia; que Movistar+ tingui un canal específic de documentals musicals; o que una distribuïdora espanyola s'atreveixi amb portar a les sales del cinema el documental d'Aretha Franklin, i que aquest hagi format part d'un festival de cinema com el de San Sebastián. No és casualitat tampoc que la companyia discogràfica Sony BMG fundés el seu propi departament de cinema fa cinc anys i, des de llavors hagi finançat dues pel·lícules com Echo in the Canyon i David Crosby: Remember My Name, estrenada al passat In-Edit.

Però les apostes de les plataformes o l'èxit d'un festival com l'In-Edit no fan un salt al buit. Les raons per aquest moment tan dolç són diverses i estan interconnectades. “Crec que estem vivint el resultat del boom”, afirma David Moreu, periodista musical, cap de redacció de Staf Magazine i guionista de documentals i sèries. “El 2012 Searching for Sugar Man va guanyar l'Oscar al millor documental. El 2013 va guanyar Twenty feet form stardom. El 2015 l'Oscar va anar a parar al documental sobre l'Amy Winehouse. Allà es va viure el màxim boom”. Això va servir perquè el públic massiu acceptés aquesta mena de documentals, més enllà de la música, com una finestra oberta a altres realitats i “ara estem vivint el resultat d'aquest boom”.

La producció ha augmentat en aquests darrers anys i les plataformes han fet una aposta més genèrica, cap al documental “i a dintre d'aquest gènere òbviament està el documental musical”, explica Toni Castarnado, periodista musical i autor, entre d'altres, dels llibres In-Edit i Ellas cantan, Ellas hablan. Això ha provocat que la qualitat del documental augmenti. Molts documentals musicals ja no són com abans, “ara el que fan, o almenys el que jo busco, és que m'expliquin una història, però una història d'una manera original, diferent. I al final que em facin descobrir, no solament històries musicals, sinó altres llocs, viatjar i aprendre”.

"Com TV3 està paralitzada està produint molt poc” Això fa que el protagonisme l'agafin “agents globals que necessiten continguts globals”.

“El que és evident és que estem en un creixement audiovisual salvatge. Per tant, inevitablement això ho afecta tot”, afirma Cristian Pascual, director de l'In-Edit i productor del documental Parchís, estrenat recentment a Netflix. “El nivell de consum audiovisual està a uns nivells mai vistos, per tant la necessitat de contingut que tenen les plataformes, canals, etc. és salvatge”. Malgrat això, Pascual no ha notat un especial canvi, exceptuant “que hi ha algunes plataformes en concret que hi aposten”. Com per exemple Netflix. “Netflix ha fet una aposta pel documental musical popular que evidentment ha distorsionat cap a dalt el mainstream. Aquest element sí que s'està notant”.

El documental "Searching for Sugar Man" va guanyar l'Oscar al millor documental el 2012

Per a Pascual l'ecosistema que ja s'havia generat es manté. El que sí que ha canviat és el fet que alguns agents han apostat pel documental musical a escala mundial: "Es fan més pelis que mai, més sèries que mai, més documentals que mai i per tant més documentals musicals que mai”. Pascual però recorda que en el cas de Catalunya anem a pitjor, “perquè com TV3 està paralitzada està produint molt poc”. Això fa, afirma, que el protagonisme l'agafin “agents globals que necessiten continguts globals”. Les plataformes segons Pascual necessiten audiències molts grans i els documentals musicals són un contingut molt interessant i molt reconeixible: “Tu quan vas a veure un docu del Dylan saps perfectament què vas a veure. No has d'investigar si allò t'agradarà o no. Són conceptes molt directes amb unes audiències que han d'escollir entre catàlegs molt grans”.

Indústria musical i idolatria

Els documentals musicals, especialment per a grups o cantants més antics, són una manera de conduir els fans i els espectadors casuals al seu catàleg. Si les companyies discogràfiques volen arribar a un públic més ampli i jove que mai ha escoltat aquella música, el contingut audiovisual en forma de documental proporciona el context emocional perfecte perquè una peça musical torni a agafar vida o es doni a conèixer. En el procés això pot animar a la propera generació de fans a descobrir música que és nova per a ells. “La indústria musical està en constant mutació i és veritat que ara es venen pocs discos, comparat amb abans, i al final els artistes necessiten trobar altres vies, no només com a negoci, sinó també donar visibilitat al que fan”, afirma Castarnado.

“Si avui Netflix per exemple li proposa a una discogràfica fer un documental sobre un dels seus artistes, el segell estarà encantat”

“Si avui Netflix, per exemple, li proposa a una discogràfica fer un documental sobre un dels seus artistes, el segell estarà encantat”, afirma Moreu. La difusió que li dona Netflix segurament serà molt més gran que el que aconseguirà amb qualsevol altre canal de promoció o distribució. “A més signifiquen drets musicals, que torni a sonar la seva música i si tot va bé que la gent comenci o torni a escoltar-la”.

Moreu afegeix també la part de mite al voltant de la música, un aspecte subestimat però molt important per entendre el fenomen. “La música atrau. Poden canviar les modes, es pot escoltar ara trap, reggaeton, etc. però la mitologia que envolta la música, sigui quin sigui el gènere és molt gran. La música té aquesta mística. Encara hi ha la part d'idolatrar. El misteri és una de les coses que encara mouen a la gent en gastar-se diners en anar a un festival, comprar-se un llibre o voler saber més del que hi ha darrere del que ens agrada”.