Quan els judicis per violència masclista es giren en contra d'elles

Les denúncies contra la violència masclista no han deixat d'augmentar des de 2013 a Catalunya. El pic, amb 6.015, es va registrar l'any passat, encara que la pandèmia, durant la qual moltes dones s'han vist obligades a tancar-se a casa amb el seu agressor, ha trencat aquest ascens abruptament, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L'onada de denúncies té la seva rèplica reaccionària en l'esfera política via Vox i també la té a nivell judicial. Juristes especialitzades en violència de gènere han alertat del creixement de les contradenúncies cap a dones que havien denunciat prèviament violència masclista. Lamenten que aquest fenomen vagi acompanyat de declaracions en aquesta línia per part de personalitats mediàtiques, com així ho van fer els exdiputats Quim Arrufat (CUP) i Eduard Pujol (JxCat), qui després de ser acusats per agressió sexual van anunciar que acudirien als tribunals per a defensar el seu honor.

"L'honor és una cosa que toca de molt a prop als homes", ironitza l'advocada Sònia Ricondo, del col·lectiu Dones Juristes. Ricondo adverteix que la contradenúncia d'ells s'està convertint en una pràctica habitual: "Quan l'home declara en un judici per violència masclista afirma que a ell la dona també l'ha empès o l'ha pegat". Amb això, es desvia la denúncia cap a la dona: "El que vindria a ser un delicte per violència acaba equiparant-se a una baralla", comenta.

Les conseqüències d'això, segons l'advocada, es tradueixen en la minimització de les penes cap a l'agressor, i inclús la condemna de la dona: "Quan no es requereix una recerca molt àmplia, moltes vegades es va a judici ràpid. I si hi ha contradenúncies, no hi ha molt de temps per practicar prova. La dona es troba que havia demanat auxili judicial i surt imputada per un delicte". Ricondo exposa com s'estan utilitzant eines pensades per protegir les dones en contra seva, i assenyala que tenir antecedents pot suposar greus problemes, per exemple, per a les dones que no tenen residència legal al país.

Afegeix que, en el cas de les més vulnerables, a vegades es troben amb advocats d'ofici sense formació en gènere que pacten amb la defensa del seu agressor: "Sense desmerèixer el torn d'ofici, et trobes que hi ha qui pacta després de la primera declaració la conformitat. És a dir, el reconeixement dels fets per a evitar el judici", quelcom que es fa sense tenir en compte la situació emocional de la dona o els seus coneixements jurídics sobre les conseqüències. L'advocada afirma que fins i tot s'ha trobat amb casos que es pactava a l'esquena, en els passadissos: "Elles s'ho trobaven en la mateixa sessió".

Sònia Ricondo, advocada: "La dona es troba que havia demanat auxili judicial i surt imputada per un delicte".

Marisa Fernández, una altra advocada degana en l'aplicació de la perspectiva de gènere en els tribunals, creu que el problema radica en el sistema judicial en si: "Quan van crear els jutjats de violència sobre les dones no acceptaven denúncies d'homes, la qual cosa era lògic, perquè no són jutgeu-vos de violència familiar. Però quan això va començar a ocórrer també va començar la carrera de veure qui arriba abans a comissaria, que lògicament és l'agressor".

Injúries i calúmnies

L'altra modalitat de contradenúncia en auge és la d'injúries i calúmnies, un fenomen més recent segons Ricondo, que es dóna sobretot abans que la dona arribi a denunciar: "Passa quan ella ha pres una via interna mitjançant un grup de suport, una acció en el seu ambient, una denúncia pública… Llavors són denunciades per calúmnies". L'advocada lamenta que, en aquests casos, la dona es veu obligada a judicialitzar el seu cas encara que ella no ho volgués. Malgrat això, la lletrada afirma que les denúncies per calúmnies tenen molt poc recorregut jurídic: "És una estratègia força pèssima".

On sí que té incidència és en l'entorn de la dona, que es troba que el qüestionament ja habitual augmenta de nivell: "Es tracta d'una mostra més de poder. L'agressor criminalitza a la dona, al seu grup de suport, a les persones que l'acompanyen o al col·lectiu que l'ha visibilitzat". Coincideix Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista: "No es tracta d'una defensa, es tracta d'un contraatac apel·lant el mite de la dona que enganya, que menteix". Per això, aquestes professionals esmenten els casos dels exdiputats Arrufat i Pujol, dels qui lamenten que hagin publicat vídeos advertint que acudirien als tribunals després d'haver estat assenyalats per assetjament sexual i, en el cas d'Arrufat, per violació: "Aquests vídeos alimenten els estereotips de les denúncies falses. Alimenten el relat que si ets una bona persona amb molts amics, no pot ser que siguis un agressor", alerta l'advocada de Nèmesi Advocades Júlia Humet.

Més desafecció amb els tribunals

Alba Alfageme, psicòloga: "Les psicòlogues sabem que passar per un procés judicial genera una regressió en el procés personal"

El fenomen de les contradenúncies, segons Alfageme, no fa més que alimentar la desafecció judicial que tenen les dones quant a protecció i reparació davant la violència masclista: "Les dones saben que, si van als tribunals, hauran de pagar un preu molt elevat sense necessàriament tenir el fet traumàtic ben integrat. Viuran culpa, vergonya, estigma. Les psicòlogues sabem que passar per un procés judicial genera una regressió en el procés personal". També posa en qüestió que el procés judicial aconsegueixi reparar res: "Conec casos d'anys d'explotació sexual i tracta amb sentència en els quals es repara el fet amb una compensació econòmica de 12.000 euros".

El per què d'aquesta actitud judicial per part dels homes l'explicava Mirin Ortubay, doctora en Dret Penal que va estudiar el fenomen de les contradenúncies el 2015 al País Basc: "Davant l'avenç que ha suposat la visibilització de la violència sexista com una greu vulneració de la dignitat i la llibertat de les dones, s'està donant una reacció que comporta a un aflorament d'antics mites sobre la dona – mentidera, manipuladora...-, però també necessitada de protecció, sempre que es mostri dòcil i submisa-", escrivia. "La consideració que qualsevol comportament agressiu pot ser mereixedor de sanció penal perjudica les dones", deia, ja que "el llindar d'aquesta agressivitat és molt més baix per a elles": "Qualsevol transgressió dels mandats de gènere es percep com un comportament desviat". "No podem oblidar que estem parlant d'un tema de poder. Les denúncies per agressions toquen una estructura de poder. I l'estratègia comuna dels privilegiats és reforçar conceptes molt arcaics", conclou Alfageme.