La iglesia de Sant Agustí Nou, al cor del Raval barceloní, va ser escenari ahir al vespre de l'acte commemoratiu del 40è aniversari del naixement de la llegendària Assemblea de Catalunya, embrió del sistema multipartidista de la Catalunya actual i nucli de fissió del procés de recuperació de l'autogovern i les llibertats democràtiques. Entre els convocats hi havia alguns protagonistes d'aquell moviment irrepetible, com ara Jordi Carbonell, Ricard Lobo, Xavier Folch, Miquel Sellarès i Blanca Serra.

Malgrat el que ha plogut des de llavors, els organitzadors de l'acte creuen que encara queda molta feina per assolir els objectius últims de l'Assemblea, més enllà de les reivindicacions estrictes de la Transició. Segons les seves pròpies conclusions, ara es tracta d'impulsar l'aprofundiment de la democràcia amb l'exercici del dret a l'autodeterminació.

El Parlament reconeix el paper decisiu del gran moviment unitari nascut a finals del franquisme

L'aniversari arriba, doncs, en un moment clau de la vida política catalana, orientat cap al que Artur Mas ha anomenat la 'transició nacional', en la línia del 'dret a decidir'. Un nou guió establert per CiU en el seu gir sobiranista a partir de l'experiència de la primera dècada del segle, molt singularment com a conseqüència del desenllaç del nou Estatut.

El Parlament també ha aixecat acta del simbòlic aniversari amb una declaració institucional de la Junta de Portaveus subscrita pels grups parlamentaris de CiU, PSC, ICV-EUiA, ERC i el subgrup de Solidaritat (SI). La breu declaració 'reconeix la tasca d'un organisme decisiu' per al restabliment de la mateixa Cambra representativa catalana. A més dels líders parlamentaris i nombrosos diputats, més d'una trentena d'antics membres de l'Assemblea van assistir a l'acte, en què el protocol es va imposar sobre qualsevol gest de nostàlgia o absència de fervor. En els temps que corren, quaranta anys tant poden semblar una era glacial com una fulgurant dècima de segon.

Ara és el catalanisme conservador el que vol liderar i aglutinar la marxa cap a la sobirania

Però el temps no passa en va. Quaranta anys després d'aquella experiència gairebé èpica, l'estratègia de CiU de convertir el seu projecte de pacte fiscal en una proposta unitària de totes les forces polítiques de Catalunya sembla esbossar la reedició del moviment sorgit el 1971 en la clandestinitat. Si llavors va ser l'esquerra especialment el PSUC que va actuar d'element aglutinador d'un gran moviment interclassista, multipartidista i obert als 'nous catalans', que associava també democristians, socialistes, nacionalistes i independentistes, entre d'altres, avui l'horitzó es presenta sota coordenades molt diferents.

Ara és el catalanisme conservador qui aspira a liderar la via cap a la gran meta de la sobirania si més no fiscal en un intent d'implicar igualment la resta de forces polítiques i els catalans procedents de la immigració interior del franquisme. La recent operació de seducció de Duran amb les cases regionals és eloqüent.

Després de recuperar fa un any la seva posició de pal de paller del catalanisme polític, CiU semblaria ambicionar el paper aglutinador de l'Assemblea de fa quaranta anys, salvant totes les distàncies. Al cap i a la fi, CDC va tenir en els seus inicis un perfil més propi d'un moviment que el d'un partit. Però aquí està, convertit en un poderós elefant associat en (im)perfecta harmonia simbiòtica amb UDC, soci de federació.

CiU intenta arrossegar totes les forces polítiques amb l'aval dels sondejos d'opinió

La doble visió té paral·lelismes. Si fa quaranta anys, en ple tardofranquisme, el lema era 'llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia', ara, un cop instal·lats en la fase del postconsens constitucional, segons la sentència de les forces sobiranistes, el nou lema històric té una expressió més simple però no menys ambiciosa. 'Per salvar Catalunya, el pacte fiscal'.

Així mateix, si en els prolegòmens de la transició cap a la democràcia participativa el triple objectiu de l'Assemblea tenia un ampli suport polític i social de base, ara, ja molt rodats en la democràcia d'opinió, la nova bandera té el suport del 75% de la ciutadania, acreditat per les enquestes oficials, a més de l'aval majoritari de les forces del Parlament i el suport d'un ampli elenc d'institucions d'àmbit econòmic, social i cultural. Una gran assemblea, en fi.