Público
Público
PAÍS VALENCIÀ

Dones migrants: orígens i cultures diferents, les mateixes traves i problemes

‘No som un cas aïllat’ és una campanya de sensibilització impulsada a València sobre la realitat de la migració femenina que naix de l'experiència de les mateixes protagonistes. Iniciada com un procés participatiu ha acabat generant una exposició,  amés d'una sèrie de vídeos i seminaris.

Classes per a dones migrants. INTEGRA 2
Un dels seminaris sobre migració i xenofòbia. INTEGRA 2 MUNDO

Quinze dones migrades de diferents països, amb diferents històries i trajectòries. Es reuneixen, parlen i s'adonen que, encara que cada experiència és personal i pròpia, hi ha un fons comú. Que els seus problemes i obstacles no són individuals, que cadascuna d'elles no és "un cas aïllat".

Treballadores a la recerca d'una ocupació, estudiants amb beca, refugiades polítiques… Nouvingudes sense papers, amb nacionalitat o fins i tot nascudes a Espanya… D'orígens i realitats culturals i socials molt diferents... les participants del projecte "No som un cas aïllat" tenen, a priori, poc en comú excepte ser dones i haver migrat (elles o les seues famílies) a València.

"Quan ens ajuntem i comencem a contar les nostres històries, com vivim un canvi tan profund com és la migració, ens vam adonar que, en general vivim el mateix. Tot el debat va ser un procés intern molt enriquidor que a estones ens va fer riure i a estones rabiar", conta Carolina Duran Mcnisch, qui va arribar a l'Estat espanyol en 2017 des de Colòmbia amb una beca per a estudiar el postgrau.

Entre els problemes comuns es troben, per descomptat, les dificultats per a regularitzar la situació. "Les traves que t'imposen per a aconseguir els permisos de residència i treball, la validesa dels títols, tot, és enorme –explica a Públic la mexicana Lolita Jacinto-. En el meu cas jo vaig vindre a la recerca d'una ocupació, però les companyes que van arribar amb beques d'estudi es van trobar amb situacions similars. No escapem cap". "És que la Llei d'Estrangeria és enormement racista –postil·la l'equatoriana Paola Larco- perquè només afecta els qui venim del sud global, els que arriben del nord tenen una altra llei".

Mujeres migrantes
Les participants del projecte 'No som un cas aïllat' tenen, a priori, poc en comú excepte ser dones i haver migrat (elles o les seves familíes) a València.

Racisme institucional i racisme social

Però les similituds no s'acaben en les qüestions burocràtiques. La por a la policia, una por que no s'acaba quan obtens els papers i que fins i tot traspassa als fills, ja nascuts espanyols, els mal anomenats "immigrants de segona generació". "Jo tenia por de parlar perquè no se'm notara en l'accent que era estrangera. Anava a un bar i parlava súper baixet perquè ningú em sentira. No volia acabar en un CIE", es pot escoltar en un dels vídeos on es recullen totes les experiències.

"Aquest racisme institucional que, al mateix temps, alimenta el racisme social –compte Larco- que es tradueix en estereotips, com que, si eres llatina, és que véns a buscar marit o que eres molt calenta". A Lolita Jacinto li van dir en una entrevista de treball que no la contractaven perquè al marit de l'entrevistadora "no els agradaven les dones de color". "Al principi no vaig entendre de què em parlaven, fins al punt que vaig arribar a preguntar-li: ‘de quin color?’", recorda Jacinto entre trist i enfadada. "Hi ha fins i tot el que jo dic un ‘racisme de bones intencions’. Molta gent acaba actuant segons aquests estereotips encara sense voler-ho o saber-ho –explica Duran- però quan vas acumulant anècdotes similars acaba sent igual de molest. No fa falta rebre un colp perquè siga una agressió, hi ha moltes maneres d'encasellar-te".

Un dels problemes més repetits en totes les entrevistes generats pels estereotips, és el laboral. "És igual el que estudies o el que t'esforces –compte Jacinto-, que sempre acabes abocada a treballar en els serveis. Quan sent parlar que robem les feines em rebenta, però si no ens deixen ser una competència laboral!". En un altre dels vídeos un testimoniatge recorda les cares de sorpresa dels clients en veure-la treballar en una entitat bancària: "sempre em preguntaven si estava amb contracte, només pel meu aspecte i el meu accent".

"Vaig intentar canviar el meu permís d'estudi per un altre de treball –explica Larco- i em vaig trobar amb un mur burocràtic molt complicat. Encara que en principi era possible, a la pràctica, requisits com el que l'ocupador és qui ha d'anar a Estrangeria a demanar els papers, ho fan impossible. Encara que no vulgues et veus abocada a treballs precaris, ja que per molt que estigues becada, aquesta no arriba per a viure a un país que, des de la nostra posició, és molt car".

El sentiment de pèrdua

La migració, però, suposa també un procés de ruptura molt fort i l'arribada a una societat nova, amb altres costums a la qual no sempre és fàcil adaptar-se. I fer-ho, moltes vegades, sense cap xarxa familiar de suport. Carolina Duran destaca precisament aquesta socialització com un aspecte encara més important que els papers: "generes unes relacions molt fortes amb companys que, a vegades acabes de conèixer, i que es converteixen en una nova família". Duran ha centrat el seu testimoniatge en el sentiment de pèrdua: "La meua mare va morir mentre jo era ací. No vaig poder tornar a acomiadar-la i va ser molt dolorós, sents una culpa tremenda. Crec que amb la pandèmia molts espanyols poden entendre el sentiment".

Però aquest és un sentiment que Duran àmplia a tot el procés migratori: "en els tallers, les companyes refugiades polítiques comptaven com elles marxaven sabent que mai més podrien tornar, en una certa forma elles ja s'acomiaden només amb emigrar". I una última conclusió: "en certa manera quedarem per sempre dividides entre dos territoris".

Una exposició virtual i més

Les experiències recollides en aquest projecte poden veure's en l'exposició virtual "No somos un caso aislado", que compta amb activitats complementàries, com a seminaris i un canal en Youtube amb tots els vídeos. "Per la pandèmia ens havíem vist obligades a fer-ho tot virtual –compte Rose Castro, tècnica del projecte i activista en l'ONG Integra2 Mundo, impulsora de la iniciativa juntament amb l'Alianza por la Solidaridad- però hem estat buscant fórmules per a fer una part presencial". Encara sense data definida, els panells de l'exposició seran impresos i pegats en l'exterior de la biblioteca Eduard Escalante i del centre de serveis socials de Benimaclet –tots dos a València. "Així, una part important seria exterior, molt més segura, i només els vídeos estaran dins".

Un projecte que cerca, d'una banda, apoderar i col·lectivitzar experiències que sovint són viscudes com merament individuals quan són col·lectives, i per l'altre, sensibilitzar la societat d'acolliment sobre una diversitat que ja és real i no sols una teoria acadèmica.