El model canadenc torna a aparèixer com a referent per abordar el conflicte polític català. La nova presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem, Jéssica Albiach, ha aprofitat el debat de política general per instar el president de la Generalitat, Quim Torra, a abandonar "terminis i calendaris impossibles" que generen "frustració" i a treballar en un "pacte de claredat, com al Canadà" per definir, primer a Catalunya, com ha de ser un referèndum d'independència. Com quasi tot l'arc parlamentari, Catalunya en Comú Podem és molt crític amb l'ultimàtum que Torra va adreçar ahir dimarts al president espanyol, Pedro Sánchez, en el sentit de donar-li un mes de marge per parlar d'autodeterminació si no vol veure com li retiren el suport. Els Comuns presentaran aquest dijous una proposta de resolució per tirar endavant aquest pacte de claredat a Catalunya, amb l'objectiu de traslladar-la posteriorment a les Corts espanyoles. No és, ni de lluny, la primera apel·lació que es fa a la Llei de Claredat del Canadà des que va arrencar el procés independentista, però en què consisteix exactament? I qui s'hi ha inspirat a Catalunya?

Responem primer a la segona pregunta. Les paraules d'Albiach no es poden considerar una sorpresa, atès que en el programa electoral per a les eleccions al Parlament del 21 de desembre la seva formació ja apel·lava a una Llei de claredat. Dies abans dels comicis, el fins fa unes setmanes líder de Catalunya en Comú i president del grup parlamentari, Xavier Domènech, advocava perquè s'assolís primer un ampli acord a Catalunya sobre quina seria la pregunta del referèndum, quin resultat seria suficient i com s'implementaria i, posteriorment, s'hauria d'abordar la qüestió a les Corts espanyoles, intentant aconseguir les majories suficients per modificar una llei orgànica i, per tant, fer possible aprovar-hi també la Llei de claredat.

Tot això va succeir a finals de 2017, però és que un any abans, el 2016, havia estat el PSC, a través del seu primer secretari, Miquel Iceta, el que havia plantejat una Llei de claredat com la canadenca. En aquell moment, abans del seu congrés orgànic, els socialistes catalans defensaven una reforma constitucional, que entre d'altres qüestions blindés l'autogovern català, com a via de solució al conflicte. Ara bé, si aquesta via fracassava, l'alternativa seria proposar "altres instruments democràtics", com ara "una llei de claredat com la canadenca, que establissin les condicions per, si fos necessari, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió". La proposta s'havia d'incloure a la ponència política del congrés del PSC, però va generar un fort rebuig al PSOE i, finalment, els socialistes catalans van optar per retirar-la del document.

Actuacions unilaterals

Tant en el cas dels Comuns com en el dels socialistes catalans es presenta la Llei de claredat canadenc com una via acordada i de diàleg per resoldre un conflicte polític. Quin és el problema? Que la normativa, aprovada el 2000 pel govern federal canadenc, no va ser fruit d'un acord amb l'independentisme del Quebec, sinó que va ser un gest unilateral, que responia a gestos unilaterals presos prèviament a la província francòfona.

Anem a pams. Sota el govern del Partit Quebequès (PQ), el Quebec va celebrar dos referèndums, el 1980 i el 1995, per definir la seva relació amb el Canadà. En ambdós casos, els va convocar de manera unilateral, sense negociació ni acord amb el govern federal, que bàsicament es va limitar a tolerar-los i a recalcar que els resultats no serien vinculants. En la segona ocasió, el no a la independència es va imposar per un marge molt estret: l'1,1% dels vots, menys de 55.000 sufragis.

Finalment, la reacció del govern federal canadenc va ser acudir als tribunal i el 1998 la Cort Suprema del país va dictaminar que el Quebec no tenia el dret a independitzar-se unilateralment, però alhora establia que si una majoria clara dels quebequesos votava per la secessió, el govern federal hauria de negociar la independència de bona fe. La resolució va ser celebrada per les dues parts i és l'origen de la Llei de claredat que el govern canadenc va aprovar el 2000. A grans trets, la normativa estableix que la Cambra dels Comuns de Canadà -l'equivalent al Congrés- té la potestat de decidir si la pregunta d'un hipotètic referèndum és prou clara i, a més a més, pot determinar si a la votació hi ha hagut una clara majoria favorable a la independència, el que pot interpretar-se com l'establiment d'algun tipus de majoria reforçada que vagi més enllà de la meitat més un dels vots. Si es donen aquests dos supòsits, s'iniciarien les negociacions per a la secessió de la província, un fet que implicaria també aprovar una esmena a la Constitució de Canadà.

La normativa no tenia el suport dels independentistes quebequesos, amb qui no s'havia negociat. I, de fet, només dos dies després, el govern del Quebec, en mans del PQ, va respondre-hi aprovant la Llei d'autodeterminació, que a la pràctica estableix que per tirar endavant un referèndum sobre la independència la província francòfona no necessita l'autorització del parlament canadenc. Sigui com sigui, des del 1995 no s'ha celebrat cap més referèndum al Quebec, tot i que teòricament a diferència del que passava aleshores ara sí que hi existeix un marc legal canadenc que el faria possible. Avui el suport a la independència és clarament més baix que dues dècades enrere, probablement també provocat per les millores en l'autogovern que hi ha hagut en aquest temps. Ara bé, si el que es vol és aconseguir un referèndum acordat, l'exemple més proper i real és el d'Escòcia, on sí que va poder-se fer una consulta legal i acordada amb el govern i el Parlament britànics.