Público
Público

Les extremes dretes a Catalunya davant del 12-M, dos accents per un mateix objectiu

La dreta radical populista centra l'acció política en campanya en la islamofòbia i generar polèmica perquè és la millor manera que té per fer-se veure i centrar el debat al seu voltant. Vox ho té complicat per mantenir els 11 diputats del 2021, però pot estrenar-se a la cambra la independentista Aliança Catalana

11/04/2024 - Santiago Abascal i Ignacio Garriga, en un acte recent de Vox a Terrassa.
Santiago Abascal i Ignacio Garriga, en un acte recent de Vox a Terrassa. Àlex Recolons / ACN

Res ha marcat tant la política institucional recent d'Europa com l'ascens de l'extrema dreta. Fa temps que se'n parla i, arreu del món, no paren de publicar-se articles i llibres sobre aquesta ideologia. És alhora un fenomen transnacional i particularitat nacional que condiciona el dia a dia de les persones i que també impacta a Catalunya. De fet, el 2021 l'extrema dreta va estrenar-se al Parlament amb la irrupció de Vox, que va sumar 11 diputats, i després de les eleccions del 12 de maig podria arribar a sumar-s'hi la independentista Aliança Catalana, que des del juny passat governa Ripoll.

L'extrema dreta no és transitòria: ha vingut per quedar-se i es reformula constantment. L'objectiu, sigui quin sigui el color de la formació, és comú i compartit: tenir l'hegemonia cultural i diluir la democràcia. La seva atomització i debilitat parlamentària contrasten amb la sobreexposició mediàtica de què gaudeix. És així com els principals eixos del discurs de l'extrema dreta –el nativisme, l'autoritarisme i els seus postulats patriarcals, islamòfobs i nacionalistes– no només han saturat l'espai públic, sinó que han arribat a audiències mainstream.

En el cas de Vox i Aliança Catalana (AC), destaca el fet que de cara als comicis del 12-M les dues formacions han triat el mateix eslògan, "Salvem Catalunya", si bé una el fa servir en castellà i l'altra, en català.

La projecció electoral

En aquest sentit, els sondejos publicats, malgrat que apunten a resultats variables, comparteixen alguns auguris: Vox, liderat a Catalunya pel santcugatenc Ignacio Garriga (1987) –vinculat, segons el periodista Xavier Rius Sant, a l'Opus Dei–, es manté, però amb un percentatge dels sufragis lleugerament inferior al dels últims comicis, i AC, la novetat d'enguany, tot i el soroll a xarxes socials per la possibilitat que pugui tenir representació parlamentària –fenomen encara no detectat a la majoria d'enquestes–, s'esforça per obtenir el 3% mínim, presentant la cap de llista, Sílvia Orriols, per la demarcació de Girona. Orriols és l'alcaldessa de Ripoll.

Tenir l'hegemonia cultural i diluir la democràcia són objectius compartits de les formacions d'extrema dreta

A tot plegat, cal sumar-hi, com va deixar palès el fotoperiodista Jordi Borràs a Nació Digital, l'evident interès de l'espanyolisme en tota la seva transversalitat –així com el seu entramat mediàtic–, de fer aflorar AC al Parlament. Una maniobra que aconseguiria, per fi, després d'anys d'esforços en aquesta direcció, rebentar encara més l'independentisme i situar a l'escenari internacional la dialèctica de l'independentisme català com un moviment trumpista, identitari i excloent.

L'abast i grandària dels partits

Situar a un mateix pla a Vox i AC, no només és maniqueu sinó que, per a alguns, és una estratègia política a explotar. El partit d'Abascal compta amb 124 regidors, 11 diputats al Parlament de Catalunya i 275.080 vots a les eleccions generals del 2023 al Principat, el 7,76% dels sufragis, que es van traduir en dos representants al Congrés.

Vox va entrar als plens de les quatre capitals: tres edils a Tarragona, dos a Barcelona i Lleida, i un a Girona. Als altres 63 municipis catalans de més de 20.000 habitants, va obtenir representació en quaranta ajuntaments, principalment, a les comarques del Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Tarragonès.

Vox té 124 regidors, 11 diputats al Parlament i 2 al Congrés a Catalunya; AC les alcaldies de Ripoll i Ribera d'Ondara

Per la seva part, el partit d'Orriols, sense representació parlamentària, té les batllies de Ripoll (1.401 vots, un 30,7% de les paperetes i sis regidors) i de Ribera d'Ondara, un petit poble de la Segarra de menys de 450 habitants. Aquesta darrera alcaldia la té com a resultat d'un pacte amb la formació local que representava ERC, els regidors de la qual van ser expulsats posteriorment del partit. AC també té un regidor a Manlleu.

21/06/2023 - Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder de la xenòfoba Aliança Catalana.
Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder de la xenòfoba Aliança Catalana. Lourdes Casademont / ACN

Les bosses de vots

En quins electorats o poblacions fa més forat l'oferta política de l'extrema dreta? La consulta dels resultats de l'extrema dreta espanyolista mostra que Vox té tirada en les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, i localitats com Lleida, Salt i el triangle format entre Figueres, Castelló d'Empúries i Roses, a l'Alt Empordà.

La força de Vox es troba bàsicament a les ciutats, com més grans millor, però la tendència és dual. Els barris més pobres de les ciutats catalanes són on l'extrema dreta assoleix més percentatge de vot. Ara bé, el suport a Vox és especialment significatiu en les zones de rendes més altres. A Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), on hi ha la principal base militar de l'exèrcit espanyol a Catalunya, Talarn (Pallars Jussà), on hi ha una acadèmia militar de l'exèrcit, o Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), seu de la Comandància de la Guàrdia Civil, Vox obté resultats notables.

Servint-se de la darrera enquesta del GESOP, el politòleg i analista de dades de la UB Xavi Calafat explica que el potencial votant d'AC es troba ideològicament a la dreta, fa frontera amb Junts i és resident en municipis petits i mitjans, poblacions on l'independentisme és hegemònic. Segons Calafat, si analitzem la simpatia al partit per la mida de municipi s'observa que Orriols ja té més simpatia que la CUP en els municipis d'entre 10.000 i 100.000 habitants i més que ERC i Junts en aquells més petits, de menys de 10.000.

El potencial votant d'Aliança Catalana és fronterer amb Junts i està desencantat amb el puigdemontisme 

En aquest sentit, AC, capitalitzant l'antipolítica del postprocés, intenta captar el votant provinent del sector més conservador de l'extinta i refundada Convergència i Unió, persones desencantades amb el puigdemontisme i les seves propostes. De fet, AC ja ha aconseguir condicionar l'agenda política de Junts, com s'ha vist els darrers mesos en qüestions migratòries.

AC es proclama com a partit nacionalista, conservador i democràtic. Un dels principals ideòlegs del partit, Jordi Aragonès, cosí de Pere Aragonès, vinculat al passat a Unió, defensa que no són extrema dreta, però alhora se n'aprofiten.

Partits comparables?

Si com apunta l'historiador Enric Ucelay-Da Cal, definir el feixisme ha estat un dels majors desafiaments politològics i historiogràfics del segle XX i el mateix continua irresolt, òbviament tampoc s'ha arribat a un consens respecte al neofeixisme o postfeixisme i les seves continuïtats amb la dreta radical populista actual.

El propi Ucelay-Da Cal va coordinar, conjuntament amb Xosé Manuel Nuñez Seixas i Arnau González Vilalta, el llibre Catalanisme davant del feixisme, 1919-2018 (Editorial Gregal) que es pregunta sobre l'existència d'un feixisme catalanista. La conclusió dels autors és que, a diferència de l'espanyol –d'on beu part de Vox– hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme català i catalanista. No va quallar cap moviment organitzat, però en van sobresortir individus concrets.

Vox i AC combreguen en el seu discurs en contra la immigració i la comunitat musulmana

Ambdues formacions combreguen en el seu discurs en contra la immigració i la comunitat musulmana i existeixen vasos comunicants i similituds entre elles. Per la xarxa X ronda un recurrent i viralitzat fil del bomber i historiador Marc Ferrer comprant el discurs d'AC i d'Orriols amb el d'altres formacions d'extrema dreta d'Europa. El resultat és contundent: "quan tens el mateix discurs que l'extrema dreta, ets extrema dreta".

És evident la coincidència temàtica i ideològica d'Orriols amb la gran família de la dreta radical populista i els seus líders: Giorgia Meloni, Marine Le Pen, Matteo Salvini, Geert Wilders, Jimmie Åkesson, Éric Zemmour, André Ventura o Tino Chrupalla. També, clar, amb Santiago Abascal.

Qualsevol veí de Ripoll que rebés la propaganda electoral municipal d'Aliança Catalana el 2023 no podria distingir si es tractava d'un partit independentista, autonomista o espanyolista. AC va emprar la mateixa fórmula que va fer servir durant anys Josep Anglada amb Plataforma per Catalunya (avui extinta i parcialment integrada a Vox): atiar el racisme i la islamofòbia.

Les discrepàncies

Les discrepàncies més grans es troben en l'eix identitari, com passa, també, en altres latituds europees entre diferents extremes dretes: entre la valona i la flamenca, entre la russa i la ucraïnesa o entre la francesa i la bretona. Mentre que AC és un partit pretesament independentista, Vox és obertament espanyolista i legatari, com apunta l'historiador Xavier Casals, de l'integrisme nacionalista sorgit a ultramar, essencialment a la Cuba colonial.

Per a Casals, "l'Espanya viva", lema i idea-força de Vox, suposa l'existència implícita d'"una Espanya morta" a la qual s'ha de combatre, que no és una altra que l'anti-Espanya. Aquest concepte ha designat històricament a una amalgama d'il·lustrats i liberals, nacionalistes perifèrics i grups d'esquerres que negarien la "Espanya genuïna", que seria la nacionalcatòlica i hispana.

Orriols sosté que "és evident que Espanya té un interès especial en espanyolitzar, islamitzar i descatalanitzar Catalunya"

Per a la candidatura d'AC, amb un discurs obertament xenòfob, "la immigració és la principal amenaça de Catalunya": "la invasió immigratòria descatalanitzadora genera inseguretat i conflicte social". Orriols sosté que "és evident que Espanya té un interès especial en espanyolitzar, islamitzar i descatalanitzar Catalunya".

De fet, Orriols va formar part del col·lectiu L'Intransigent de Catalunya, un grupuscle etnopluralista de Ripoll que difonia un ideari nacionalista essencialista i defensava "els trets etnogràfics i identitaris dels catalans". El nacionalisme d'AC es percep com una variant autòctona del nativisme propi de l'extrema dreta.

El politòleg Cas Mudde descriu aquest concepte com "una ideologia que sosté que els Estats han d'estar habitats exclusivament per membres del grup natiu ('la nació') i que els elements no natius (persones i idees) estan amenaçant fonamentalment a l'Estat-nació homogeni". Aquest posicionament casa amb la defensa orriolista de la teoria del Gran Reemplaçament, que preconitza que "la població autòctona europea serà substituïda per una de forana i musulmana, perquè es reprodueix més de pressa", un concepte primordial en cercles ultradretans.

Tanmateix, l'afany d'AC en marcar perfil propi i desmarcar-se de Vox, el PiS polonès o el Fidesz de Viktor Orbán, ha portat la formació a abanderar l'homonacionalisme, és a dir, a instrumentalitzar els drets LGBTIQ+ com a arma llancívola contra la població estrangera. AC, com Le Pen o l'extrema dreta sueca, defensa la causa LGBTIQ+ (i a voltes el feminisme) com un valor de l'Europa blanca.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?