Jenn Díaz (Barcelona,1988) és escriptora i es va convertir en diputada d'ERC al Parlament de Catalunya en les eleccions del 21 de desembre de 2017. Presenta el llibre Dona i poder (Ara Llibres, 2020), on reflexiona des de les entranyes de les institucions sobre la necessitat de l'entrada massiva de les dones a la política per feminitzar-la i transformar-la. També explica la seva voluntat de continuar involucrada en la primera línia política. 

Els homes acabats d’arribar a la política pateixen el mateix desplaçament que les dones nouvingudes?

És probable que pateixin moltes coses que pateixen les dones que acaben d'arribar, però se'n sortiran abans que nosaltres. Quan hi entrem, moltes vegades la conciliació, la corresponsabilitat, o com entenem nosaltres la nostra militància i la nostra participació política és molt diferent de la que tenen ells. És probable que nosaltres tinguem una actitud molt més prudent que ells, i en els espais de poder la prudència t'invisibilitza.

Com es va sentir vostè quan hi va aterrar?

Quan vaig entrar al Parlament, com que era autònoma, tot allò que no era obligatòriament que jo fes des del Parlament ho feia des de casa perquè m'ho podia combinar amb la vida personal. Què passava en els dies que jo decidia quedar-me i allargar la jornada? Que als passadissos, només sent-hi,  ja m'arribaven decisions, converses que quan era a casa no sentia. Si no hi eres, no comptaven amb tu. I la gent que té temps il·limitat qui són? Majoritàriament homes o dones joves que no tenen fills a càrrec.

Quines barreres s’ha trobat al Parlament?

Una de les coses que més vaig notar va ser la infravaloració que feia de mi mateixa: en l'àmbit de la política es teoritzava sobre moltes qüestions que jo havia viscut, però no les havia teoritzat. Venia amb la síndrome de la impostora tot el dia posada pensant que jo no en sabria prou... va ser com començar a caminar quan tothom ja corria. Molts dels meus companys ja havien estat polititzats abans d'entrar a la institució, i jo partia de zero. Hi havia molts funcionaments que jo feia com a escriptora i no com a persona que estava defensant una idea que tenia com a receptor un possible votant.

Si hi hagués una política feminitzada hi hauria lideratges més corals a l'independentisme?

Durant l'1 d'octubre vaig veure centenars de dones fent possible el referèndum. En canvi, arriba la nit i el Govern de Catalunya emet un comunicat, fan un pla curt i només es veuen cares de senyors. Quan a mi em diuen d'anar a la llista d'ERC, un dels motius pels que dic que sí és perquè no hi havia dones en aquesta imatge. Si només entren unes poques és més que probable que hi entrin les privilegiades que formen part d'un extracte social determinat. Si hi entrem moltes, és possible que n'entrem de molts tipus. A més, estic convençuda que si el lideratge dins de l'independentisme es diversifiqués es podrien teixir més ponts des d'un altre espai. Ja no només de l'independentisme amb l'Estat, sinó dins de l'independentisme.

Hi hauria més entesa dins l’independentisme amb més dones al capdavant?

Moltes de nosaltres no portem motxilles històriques de retrets i de política confrontada. Durant molts anys han parlat les mateixes persones i les dones han quedat excloses de les converses. 

Després d’aquests tres anys, vostè es veu fent un salt al Govern o continuant una legislatura més?

El meu vessant politico-institucional no sé com continuarà, perquè és una decisió que ha de prendre la militància i la direcció del partit, però no tinc la sensació d'haver esgotat la meva aportació a la política. De fet, aquest llibre el que pretén és, de l'aprenentatge d'aquests tres anys, obrir una porta per identificar els problemes i canviar-los.

A 'Dona i poder' explica que “asssumir una ensopegada és un error estratègic perquè el més important és mantenir el relat de l’èxit”. Els partits independentistes han assumit els seus errors?

A ERC hi ha hagut autocrítica i és possible que els nostres adversaris polítics l'hagin aprofitat per debilitar-nos. En un moment en el qual l'independentisme no comparteix la diagnosi ni l'estratègia em sembla molt important fer la política des de l'autocrítica, no des del relat que fa tres anys que està esgotat. Rectificar vol dir que has tornat a fer una lectura del context en què t'has mogut. Si el context varia i et quedes ancorat en el mateix discurs, al final arriba un moment en el qual no avances. I això no vol dir que els objectius canviïn.

ERC ha arxivat l'expedient per assetjament de l'excap de gabinet d'Exteriors i ha exonerat l'exconseller Bosch. La gestió del cas ha estat la correcta?

Està clar que no l'encertarem a la primera. Tots els casos que han sortit i que no han estat contundents amb els agressors és fruit que són els primers: els tempos dins dels partits polítics no val al mateix ritme que va el moviment feminista. Si fes 15 anys que tinguéssim consciència de la cultura de la violació, de la violència masclista i d'una sèrie de conductes dintre dels partits probablement arribaríem al 2020 amb la feina feta. Ja m'agrada que siguin la CUP i ERC qui obrin aquest debat, però estic convençuda que d'aquí a 20 anys els debats que estem tenint ara amb els protocols no els tindrem.

El cas no s'hauria arxivat si portéssim 20 anys de política feminitzada?

(...) N’estic convençuda.

Va explicar la seva experiència amb la violència masclista al Parlament, trencant l'esfera pública i privada. Un home polític trencaria aquesta barrera des de la vulnerabilitat?

Quan un home es mostra vulnerable no és tan jutjat com ho és una dona, perquè molts altres casos d'homes que han plorat han estat ben rebuts. Potser han estat criticats per l'arquetip d'home tradicional. A aquests homes, quan una dona plora en l'esfera privada els hi generem tendresa i quan ho fa a l'escena pública, no. Jo estava explicant una cosa íntima a l'esfera pública però ho feia sense poder, era una desconeguda. I el mateix diputat del PP que li va dir a L'Oriol Junqueras que a la política "se venía llorado de casa" va ser una de les persones que em va abraçar quan vaig fer públic el meu cas. Perquè sóc inofensiva encara, si jo ploro no passa res: se'm permet. Però si una dona poderosa de veritat plora en un espai de poder real, se l'ataca. Com la Marta Rovira a la tardor del 2017, que va generar un titular La plañidera del procés a El País, o com a l'Alba Vergés el dia que va plorar quan va decretar el confinament a Igualada.

Es poden utilitzar els sentiments per manipular. Quina és la diferència de la vulnerabilitat honesta i la de l’espectacle?

És de primer de relació tòxica utilitzar els sentiments per manipular l'altra persona. És molt probable que la manipulació i la utilització en benefici propi dels sentiments sigui una realitat, però ho faran homes i dones, i crec que tot quedarà en mans dels votants, d'interpretar qui ho fa des del cor i qui ho està fent per manipular-los. Si s'utilitzen les emocions per manipular, no hi haurà marge per poder humanitzar la política perquè tot serà percebut com un intent d'estafa. 

Hi ha dues vies populars per les dones que entren a política: masculinitzar-se o abandonar la carrera quan suposa massa responsabilitat. Hi ha una tercera via?

La tercera via és l'entrada massiva de les dones. L'entrada massiva i diversa en els espais de poder pacifica el poder. Fa un temps, que els polítics parlessin de reforma horària s'hagués entès com una demanda des del privilegi. Què passa? Que quan les classes populars entren a les institucions i comencen a parlar de conciliació, de feminització, de reforma horària i de precarietat des dels espais que abans eren criticats, les coses canvien. La tercera via per mi és, amb aquest llibre, animar a totes aquelles dones que tenen algun interès en la seva participació política que envaeixin aquests espais i que els transformem, i que en entrar en política institucional o de militància no sigui renunciar a la vida. La tercera via serà lenta, però estic convençuda que ja no hi haurà retorn.