Les universitats públiques valencianes encara no han recuperat el nivell de recursos d’abans de la crisi de 2008

El 2008, el darrer exercici abans de la crisi econòmica mundial, les sis universitats públiques valencianes van sumar un pressupost de 1.274.231.561 euros. Una dècada després, el 2018, aquestes mateixes sumaven 1.195.969.100 euros. 81 milions menys en números absoluts, sense tenir en compte la inflació. I això pel que fa al conjunt de centres. Si ens centrem, per exemple, en la Universitat Politècnica de València (UPV), la caiguda encara és més acusada, amb una reducció del 15% del pressupost. 63,8 milions d’euros sense comptar, de nou, la inflació.

Aquestes són dades ofertes pel Sistema d’Informació de les Universitats Valencianes Públiques (SIUVP), un projecte impulsat per la Universitat de València, la UPV, la Universitat Jaume I (UJI), la Universitat d’Alacant i la Universitat Miguel Hernández (UMH), amb el suport de l’Institut Valencià d’Estudis Econòmics (Ivie) per tal d’oferir tot tipus d’indicadors sobre l’estat de l’educació superior al País Valencià.

Però la base de dades del SIUVP permet trobar molts altres detalls interessants. Durant aquesta mateixa dècada, el pes dels recursos públics amb els quals el govern finança aquest tram educatiu han passat de suposar un 76,1% a un 72,3% del pressupost. Ací les diferències són menys notables, malgrat que també n’hi ha i, per exemple, en el cas de la UMH, la pèrdua és pràcticament el 7% del seu pressupost.

Justo Herrera, vicerrector econòmic de la Universitat de València, explica que "mai s’ha recuperat l’aportació de la Generalitat de les retallades escandaloses dels anys 2010 – 2012" i denuncia que mentre el Botànic "ha fet un esforç pressupostari en els capítols de sanitat i educació primària i secundària, aquest no ha arribat a la universitat, que continua congelada".

La solució que van trobar les universitats va ser millorar els seus recursos propis, que ja suposen el 21,3% de tots els ingressos, mentre que el 2008 només suposaven el 16,9%. Una bona part d’aquestes noves vies de finançament provenien de les fortes pujades de taxes per als estudiants que es van produir entre el 2010 i el 2013. Això va comportar l’expulsió de molts joves de rendes baixes de l’educació superior. Ja al 2015, amb el Botànic, va negociar-se una reducció de taxes del 15%, la diferència de les quals seria sufragada per la Generalitat. Una compensació, però, que Herrera avisa que "no és suficient".

Una altra via d’ingressos han estat les subvencions o convenis d’investigació, tant amb institucions públiques com amb empreses privades. Una entrada que, si bé ha permès a les universitats valencianes mantenir un «llistó prou alt» en aquest camp, no serveix per a solucionar els problemes de funcionament estructural de les universitats, ja que aquestes ajudes estan vinculades expressament als projectes d’investigació. "Si bé augmenta l’import final del pressupost, és una mica enganyós", explica Herrera.

Contenció de despesa i precarietat

La situació de la darrera dècada ha obligat a les universitats a racionalitzar la despesa a nivells insostenibles, retallant en capítols clau com el manteniment d’edificis i instal·lacions o reduint la plantilla i quedant pendents projectes no tan immediats però també imprescindibles com la digitalització. "Al final, algunes retallades es converteixen en absurdes, ja que si apareixen goteres en un edifici, has d’acabar gastant-te els diners en reparar-les i acaba resultant més car", continua Herrera.

En canvi, la partida on sembla que sí que es podia anar estrènyer més i més el cinturó, era en el de la plantilla. "En els darrers anys hem anat patint un procés d’empobriment i precarització que en els darrers mesos ha anat encara a pitjor, ja que el teletreball ha augmentat la càrrega de treball sense que s’hagen augmentat els recursos o hi haja hagut una compensació". Qui ho explica és Jorge Ramos, professor associat a la Universitat de València que ahir va sumar-se a la vaga per denunciar aquesta situació. La figura laboral del professor associat, pensada en un principi per a permetre que professionals de diferents sectors donaren algunes classes de caràcter més pràctic que complementaren la docència tradicional, s’ha anat pervertint fins a convertir-se en la base del professorat. Un estudi de l’Observatori del Sistema Universitari xifra en un 34,2% de les places de professor cobertes per associats al conjunt de les universitats valencianes.

I és que a la retallada econòmica cal sumar-hi la congelació de la taxa de reposició de funcionariat imposada per la Llei Wert, que va empènyer a les universitats a forçar la normativa dels associats per tal de cobrir les baixes i jubilacions. Però aquests professors poden fer entre quatre i dotze hores lectives setmanals com a màxim, amb salaris que sonden entre els 300 i 500 euros mensuals. "Hem calculat que de mitjana suposa uns 5 euros l’hora [sumant hores de classe, preparació, tutories, correccions, etc], i en una realitat en què molts de nosaltres no tenim una altra feina però aguantem amb l’esperança d’arribar un dia a una plaça fixa. L’accés a la docència universitària s’ha convertit en una cursa per veure qui és capaç d’aguantar més temps en aquesta situació", es lamenta Ramos.

Justo Herrera coincideix en bona mesura amb Ramos, i reconeix que l’associat era "una figura útil" que es va acabar fent servir per a "cobrir la docència normal i ara s’ha inflat la bossa de precarietat". També denúncia que des del Govern valencià no se’ls ha deixat implementar un estatut del professorat associat que podria mitigar la situació.

El 2018, el professorat associat de la Universitat de València va protagonitzar una llarguíssima vaga reclamant, precisament, aquest estatut i denunciant que el País Valencià és l’única autonomia que encara no l’ha aprovat. Aquest dimarts van tornar a la vaga reclamant que no soles no s’ha arreglat el problema sinó que aquest encara és pitjor.