Público
Público
entrevista a mireia boya

"La CUP hauria de sortir del seu córner ideològic i eixamplar la base"

Parlem amb l'exdiputada cupaire, que acaba de publicar 'Trencar el silenci' (Ara Llibres), on comparteix la seva experiència durant els mesos del referèndum de l'1 d'octubre. 

L'exdiputada de la CUP Mireia Boya. Arxiu
L'exdiputada de la CUP Mireia Boya. Arxiu

Retirada de la política institucional, l'exdiputada de la CUP Mireia Boya torna a passar pels mitjans. Aquest cop, amb una crítica clara al partit, que recull al llibre Trencar el Silenci (Ara Llibres). Boya hi comparteix les bambolines dels mesos de més tensió de la política catalana recent, la tardor de 2017. L'obra, però, no és una crònica més del que va passar a les institucions. Boya tanca el focus per destacar quelcom que, per norma, queda relegat a un paper secundari: les dones d'aquell referèndum. Quin paper van jugar les líders dels partits, les diputades, les activistes? Quina relació tenien entre elles? I com es relacionaven dins i fora del ple, o amb els homes forts de la política catalana?

I per fer aquest al·legat feminista de les protagonistes del referèndum de l'1 d'octubre, l'exdiputada cupaire decideix obrir-se en canal per explicar tot allò que no tenia espai davant l'alta tensió col·lectiva del Procés: la mort d'una mare, l'assetjament masclista per part d'un company de partit, la decisió de no marxar a l'exili o la malaltia que a partir de llavors l'acompanya, l'esclerosis múltiple. Ara, que dedica el seu temps a cuidar-se i a treballar com a ambientòloga, hi quedem per parlar sobre algunes de les revelacions que relata al seu llibre.

Expliques al llibre que et poses a escriure per explicar el cas d’assetjament que vas patir a la CUP i fer-te una ‘autoreparació’ que no vas rebre del partit.

Bé, no només. També m’hi poso perquè un dia escolto la Dolors Bassa i la Meritxell Borràs, que van dir que estaven molt tristes perquè no sentien un suport fort quan estaven preses. Se sentien invisibilitzades, que es parlava poc d’elles. No pot ser que en la repressió et sentis sola, t'has de sentir acompanyada. Arran d'això vaig pensar que hi havia hagut moltes dones que han tingut un paper protagonista durant la tardor de 2017 i que no se'n parla d'elles. Volia posar en valor dones com la Carme Forcadell, la Marta Rovira, l’Anna Gabriel, la Gabriela Serra, l’Àngels Martínez, l’Eulàlia Reguant, i moltes d’altres. I just quan el començava a escriure, vaig petar amb el tema de l’assetjament. En aquest llibre parlo d’això de portar a la pràctica el "cuidem-nos", que allò personal és polític, de la sororitat, de les xarxes... I per mi tenia sentit explicar la meva vivència.

"Com que soc una persona mediàtica, quan vaig explicar l'assetjament se’m va revictimitzar, es va dubtar de mi, se’m va dir que era una exagerada. I no ho era. Allò era una situació de masclisme i silenci"

I ha estat reparador escriure’l?

Sí. La reparació individual ja la vaig tenir en el moment que vaig denunciar. La CUP és l’única organització que té un protocol per gestionar aquests casos, hem estat pioneres recollint el que deien els moviments socials feministes. Però faltava la part pública. Com que soc una persona mediàtica, quan ho vaig explicar se’m va revictimitzar, es va dubtar de mi, se’m va dir que era una exagerada. I no ho era. Allò era una situació de masclisme i silenci. Jo vaig demanar una reparació col·lectiva en el moment de la dimissió, també pensant en la imatge del partit perquè poguessin demostrar que es pot fer autocrítica. Vaig demanar un reconeixement públic de la mala gestió del cas, un acte que hagués estat bo per mi, però també pel partit. No ho van fer, i això et queda. Sap greu.

Relates al detall l’assetjament, farcit d’un menysteniment en ascens cap a tu, amb actituds cada cop més hostils... El que tota la vida s’ha anomenat misogínia, vaja. Amb tot, repeteixes que la CUP és un partit molt treballat en l’eix feminista. Aleshores,  per què creus que vas viure això?

És una qüestió de poder. Quan el toques, quan hi ets, l'has de mantenir. Aquest poder són xarxes de poder, no el sosté sol una persona. Puc entendre els silencis, perquè posicionar-te en contra d'algú que té el poder... vaja, pillaràs tu també. En aquesta dinàmica, també entren dones feministes que tenim la teoria molt clara, que la repetim sovint, la portem als faristols i a les entrevistes, però quan et trobes en aquestes situacions, moltes vegades per protegir-te a tu mateixa com a dona exerceixes una sèrie de dinàmiques que són profundament patriarcals. Nosaltres hem de ser les primeres a trencar aquestes dinàmiques, generar xarxa, empatia, practicar la sororitat. Si entrem en el joc del patriarcat, tenim les de perdre.

Parles d’aquestes “connivències” i “silencis” de les dones i també dels homes.

Fa temps que veig una dinàmica que no m’agrada. Veig que hi ha molts aliats del feminisme que amb aquest discurs es posen de perfil. Diuen que això és cosa nostra, que les dones tenim la paraula, que fem el que vulguem, que ens organitzem com vulguem, això està molt bé. Però quan passa un cas d’aquests és una lluita compartida. Quan hi ha un cas de masclisme, els homes també han de fer alguna cosa per aturar-lo i perquè no es repeteixi. Aquí també apel·lo a la responsabilitat dels homes en la lluita feminista.

"Quan vaig dimitir, em van escriure una vintena de dones de diferents espais polítics i de moviments socials, i em deien: 'A mi m’ha passat exactament el mateix'"

Penses que el teu és un cas aïllat?

No, però ni a la CUP ni enlloc. Quan vaig dimitir, em van escriure una vintena de dones de diferents espais polítics i de moviments socials, com ara de l’àmbit de la lluita per un habitatge digne. O sigui, no només de la política institucional, també de carrer. I em deien: "A mi m’ha passat exactament el mateix". Moltes eren companyes d’assemblees locals de la CUP que ja havien abandonat fa temps, també regidores de municipis, hi havia alguna alcaldessa, exdiputades... El que jo vaig fer va ser aprofitar l’altaveu que tinc. Per a mi és una qüestió de responsabilitat col·lectiva: si jo parlo, moltes més parlaran, se n'adonaran del que han viscut i podran treballar-ho. I molts altres veuran que això no és cap cas aïllat i que tenim un problema com a societat.

I després de tot plegat, encara et creus el projecte polític de la CUP?

"Ja no caiem en aquesta contradicció de dir que roba bruta es renta a casa per protegir l’organització, que és una cosa molt comunista. No, aquí a qui hem de protegir és a les dones"

Per descomptat. La CUP és l’única organització que té un protocol per gestionar la violència masclista. Fem una assemblea nacional de dones no mixta per prendre decisions que són per a tota l’organització. Totes les propostes polítiques que posem sobre la taula, tant a nivell nacional com municipal, tenen l’eix feminista molt present. Són moltes les dones que han treballat per portar-nos on estem. I el fet que jo parli, i que no ho hagi fet ningú més d’altres organitzacions amb aquesta claredat, és signe de maduresa per aquestes qüestions. Ja no les amaguem, aquestes coses. Ja no caiem en aquesta contradicció de dir que roba bruta es renta a casa per protegir l’organització, que és una cosa molt comunista. No, aquí a qui hem de protegir és a les dones perquè, a més, se’n beneficiarà l’organització.

Però creus que la CUP també ha interpretat la teva denúncia com un acte de maduresa política?

Bé, la CUP és molta gent. Hi ha molta gent de les assemblees locals que sí, i així m’ho ha transmès.

Relates les relacions que vas teixir amb altres dones del Parlament durant la ‘tardor calenta’ de 2017. Afirmes que, gràcies a aquella xarxa que traspassava els partits, es va facilitar el camí cap al referèndum de l’1 d’octubre.

Des de la lleialtat total i absoluta a les decisions de l’organització, sí que és cert que defensava que hi havia dues opcions per afrontar les relacions polítiques en aquell moment: o afrontar-les des de la teva organització i l’immobilisme més doctrinari, o intentar construir alguna cosa entenent que l’enemic no eren els altres independentistes, sinó que calia remar tots cap al mateix objectiu perquè estàvem a la mateixa trinxera. Contra un Estat espanyol repressor, els que van aplicar el 155, els que feien la guerra bruta. Necessitàvem l’obertura per prendre responsabilitats, una cosa que de vegades no hem sabut prou fer.

Va ser en aquest context que vas establir una relació amb la Marta Rovira més enllà de la política. I ara és ella qui t’escriu el pròleg del llibre. Has anat a veure-la a l’exili?

"Crec que una de les mancances que tenim és no haver fet la gestió emocional de la repressió, de la presó, de l’exili, de la violència"

Sí, he anat un parell de vegades a veure-la. I a l’Anna [Gabriel], també. A tothom, Excepte la Clara Ponsatí, perquè quan hi anava a anar vaig tenir el brot d’esclerosi i vaig haver de posposar-ho. Encara no ho he fet, però hi aniré. I sí, amb la Marta, més enllà de parlar de política, de vegades fèiem un cafè i parlàvem de la vida. Ella m’explicava històries de la seva filla i els seus pares, i jo de les meves mogudes vitals vàries. El dia que va marxar el recordo molt trist. La repressió afectava algú que m’aprecio i que considero el meu amic. Però bé, la repressió ha afectat molta gent. Crec que una de les mancances que tenim és no haver fet la gestió emocional de la repressió, de la presó, de l’exili, de la violència. Durant la setmana després de la sentència es va veure molt clar per part del jovent, que es veu sense futur i per això va anar a la ‘batalla d’Urquinaona’. Tota aquesta part més emocional, més psicològica, ningú l’està afrontant. Jo crec que el que va passar l’octubre de 2017 és que la guerra psicològica la va guanyar l’Estat.

I què en penses del batibull d’ara al Parlament, de les friccions entre ERC i JxCat, de la convocatòria d’eleccions...

Jo crec que hi ha massa testosterona i molt poca empatia. Ningú cedeix aquí. I estem en una política molt curterminista. Ara que estem en un canvi de cicle, perquè hem perdut molta força, hauríem de mirar molt més enllà. Parlar a mitjà termini. Tenim objectius compartits, perquè tothom vol una República independent que sigui més social, més feminista i més ecologista.

En el moment del referèndum, la CUP tenia un paper molt més destacat del que té ara. Per què creus que va perdre suport? 

La CUP va perdre diputats en aquelles eleccions del 21-D després de presó, d’exili i de repressió de l’Estat. Tot i això, crec que no vam saber sortir d’aquell debat molt emocional de la repressió, de les conseqüències, i fer una proposta guanyadora. Molt més àmplia, acollint més gent, i que aquesta gent veiés que la CUP estava disposada, fins i tot, a governar, a arremangar-se i agafar responsabilitats. La gent va votar amb l’estómac, amb el cor, i no per un programa polític.

I com creus que hauria d’abordar les pròximes eleccions catalanes?

Veig que la CUP s’hauria d’obrir, sortir d’aquest córner ideològic en el qual està i demostrar que nosaltres també podem eixamplar la base. Podem anar a l’àrea metropolitana perquè hi ha molta gent que ideològicament són dels nostres, que són classes populars, i que en canvi estan votant Cituadans o, fins i tot, Vox. Això es demostra acceptant que tindràs contradiccions però demostrant que tens aquesta voluntat de contribuir mitjançant les institucions i el Govern. No sé si ho farem, això.

Hauria d'apel·lar a aquest 80% de la societat que tant reivindiquen ERC o Òmnium Cultural?

"Soc profundament escèptica amb la taula de diàleg perquè tinc memòria històrica: l’Estat espanyol mai ha negociat absolutament res"

És que aquest 80% existeix. Amnistia, autodeterminació i drets són els eixos de la campanya de la CUP al Congrés. Hi estem d’acord. Com materialitzem això? És aquí on arriba la discrepància. Ells creuen que amb una taula de diàleg. A mi em sembla bé que es faci la taula de diàleg, però no es pot eternitzar. I soc profundament escèptica, perquè tinc memòria històrica: l’Estat espanyol mai ha negociat absolutament res.

Per què creus que, com dius al llibre, s’han començat a tancar les coses des dels despatxos, des de dalt, i s’han apagat els carrers?

La classe política d'aquest país vol controlar les mobilitzacions dels moviments socials. Aquell octubre es va lliurar la guerra psicològica que et deia. Ens deien que hi hauria violència i morts al carrer. Els polítics diuen que no van voler assumir el pes de violència al carrer a l'esquena. A mi em sembla profundament paternalista. No apostar per una mobilització ciutadana pels drets democràtics després d'una vaga com la del 3 d’octubre, quan a Barcelona hi havia un milió de persones al carrer... Decidir per tota aquesta gent i no deixar que la cosa fluís... Era la via insurgent. No sabíem en què hauria acabat, però en aquell moment es podria haver fet, hi havia una finestra d'oportunitat, que en diuen. Ara hem perdut aquesta força. I ara tot passa als despatxos.

Al llibre, fas una dicotomia entre el que és fer política als despatxos, ple d’homes, i fer política al carrer, on les dones hi tenen més pes. Llavors, però, a les institucions catalanes hi havia lideratges femenins forts. Quina era la relació entre aquells homes i dones?

"Ningú imagina cap ple sense que Roger Torrent no estigui al cas del que passarà. Doncs això amb la Carme Forcadell passava"

Doncs mira, si comparem situacions del que passava llavors i el que passa avui. En aquell moment, hi havia Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a més dels Jordis com a representants de moviments socials. Semblava que tot s'ho feien entre ells. En canvi ara no hi ha cap decisió que no passi per Roger Torrent, que és molt present i evidentment tot el que passi pel Parlament, doncs ell té una opinió i una veu. Ningú imagina cap ple sense que Roger Torrent no estigui al cas del que passarà. Doncs això, amb la Carme, passava. La informació es quedava en un despatx governamental, amb Puigdemont, Junqueras, l'Estat major, vaja. I es decidia el que s'havia de fer al Parlament sense que ho sabés necessàriament la presidenta de la Cambra. Això va passar el 10 d'octubre, però també el 27 d'octubre, sense que ni ella ni la Mesa, on també hi havia l'Anna Simó i la Ramona Barrufet, sabessin ben bé com aniria la cosa. Jo parlo d'aquesta generositat, la generositat de la Carme, que en cap moment va dir que no tot i assabentar-se el mateix 27 d'octubre que li tocava llegir la declaració d'independència a ella, amb tot el que implicava quan ens trobàvem en l'avantsala d'una repressió tan gran. I ho va fer. Mai es va tirar enrere. Per això, quan se la critica a ella, a mi em sap molt greu, perquè una de les persones més valentes, i que més renúncies personals en pro de la col·lectivitat va fer és Carme Forcadell.

Carme Forcadell i Dolors Bassa estan actives dins les presons?

I tant. Elles demanen que se les reivindiqui, i d’aquí neix el grup de Cap dona en l’oblit on s’hi ha abocat massivament l’ANC Dones. I això també ha portat a visibilitzar que les presons de dones no són iguals que les presons d’homes. Des de tenir menys activitats i cursos a tenir menys hores d'estar al pati, a tenir menys hores de dret a visites.  I això quan les presons depenen de nosaltres. Doncs penses, clar, hem de fer més, perquè si les visibilitzem a elles, també estem visibilitzant el col·lectiu de preses socials a les presons catalanes, que tenen les mateixes mancances que la Dolors i la Carme.

Després del referèndum, vas haver de prendre una decisió molt complicada: marxar a l’exili o no marxar. Com va ser aquest moment?

A tu et diuen estàs imputada per rebel·lió i són 30 anys. Què faig? Em deixo atrapar? Perquè ja hi havia gent a la presó... O faig com ho han fet altres i m'exilio... Tot és una decisió política, col·lectiva, però al final del dia, és una decisió individual, que t'afecta a tu com a persona. Quan em vaig adonar que era incapaç de marxar perquè no veuria més el meu pare, perquè anava en cadira de rodes i per tant no podia viatjar, vaig ser incapaç de fer-ho. Era l'única opció que em va quedar. I, a més, crec que va ser positiu per mostrar que es podia anar al Suprem sense fer cap renúncia. També perquè en aquell moment els presos polítics que havien anat a declarar estaven descafeïnant el que havia estat el referèndum i la gent començava a no entendre per què. És evident, quan t'hi trobes, que totes les estratègies de defensa són legitimes, però vaig considerar que calia fer aquesta injecció de moral d'autoestima col·lectiva amb discurs polític dins del tribunal.

"Quan vaig anar al Suprem estava convençuda que entraria a presó"

Pensaves que entraries a presó?

Estava convençuda que entraria a presó. Anava amb el meu advocat, el Carles López, que és de Lleida i militant històric de l’Esquerra Independentista. Ell em va dir que estàvem en un 60-40: 60% possibilitats d’entrar i 40% de quedar en llibertat. Jo vaig pensar, bé, no és un 100%!

Després d’això, et van diagnosticar esclerosis múltiple. Vincules la teva malaltia al volum d’estrès d’aquells dies i amb la màxima del “cuidem-nos”, que es diu més del que es fa.

El brot d'esclerosis va venir un mes després de la segona declaració al Suprem. Jo no puc dir que hagi estat ocasionat per això, però sí que estadísticament els fets traumàtics i les situacions d'estrès màxim estan relacionades amb l'aparició d'aquests brots. No només amb el primer, sinó amb la recurrència. Ara, la meva prescripció mèdica és tenir una vida tranquil·la i sana i prendre molt el sol, no està gens malament! [riu].

En aquell moment vaig trigar tres dies en anar a urgències quan no em sentia les cames i tenia formigueig. I va ser l'Aina Delgado, que estava al secretariat nacional de la CUP en aquell moment i que estudiava pel MIR que pràcticament em va obligar i acompanyar a urgències, i això li agrairé tota la vida. També penses, com vaig trigar tres dies a anar d'urgències? Què hi havia tant d'urgent? Actes i reunions. Això és més urgent que la meva vida? I tot aquest discurs del 'cuidem-nos' que es repetia cada dia... Bé, és que el 'cuidem-nos' també és cap endins, cap a un mateix, i que si jo no estic bé no puc fer que els altres estiguin bé. Si alguna cosa ha canviat, és que ara les "urgències" no passen per davant d'allò que realment és important a la vida. No té sentit renunciar a nosaltres mateixos per seguir fent política.

I com ens cuidem en un context de tanta tensió política?

"Aquesta idea de militància de moltes hores, molt sacrifici, amb moltes renúncies personals, al final té una contrapartida que és no dedicar-te prou temps a tu mateixa"

Encara hi ha molt a fer. Aquesta idea de militància de moltes hores, molt sacrifici, amb moltes renúncies personals, que t'omple molt i és necessària per fer avançar la política tant a les institucions com al carrer, al final té una contrapartida que és no dedicar-te prou temps a tu mateixa. I en un context de repressió com el que tenim, les cures col·lectives són imprescindibles. Hi ha mil persones que tenen causes obertes. La setmana passada va jutjar-se els que es van encadenar al TSJC. Aquest ‘cuidem-nos’ cap a ells, cap al seu entorn, cap a les seves famílies, és molt important, perquè la repressió té per objectiu minvar la gent que hi és, trencar espais polítics i sobretot dividir-nos i enfrontar la gent.

Al llibre expliques com en un context de màxim compromís amb el referèndum, no vas poder anar a l’hospital a acomiadar-te de la teva mare. Tornaries a fer tot el que vas fer?

Ara hauria anul·lat l’acte polític i me n’hauria anat amb la meva mare a l’hospital, sense cap mena de dubte.